van anar abandonant l’Església racista, conservadora i civilitzadora de la qual havien cregut formar part. Es van sentir salvats per la teologia de l’alliberament negre i van entrar a formar part de l’Església sense església del moviment del Black Power. Nascut en els temps de Malcolm X, Fannie Lou Hamer, Stokely Carmichael i altres antiracistes que s’enfrontaven amb els segregacionistes i assimilacionistes de la dècada dels anys cinquanta i dels seixanta, el moviment per la solidaritat, l’orgull cultural i l’autodeterminació política i cultural negres havia seduït tot el món negre. I ara, el 1970, el poder negre havia seduït els meus pares. Van deixar de pensar en termes de salvar els negres i van començar a pensar en termes d’alliberar-los.
A la primavera del 1971, la mare va tornar al Nyack College i va participar en la creació d’una associació d’estudiants negres, una organització que desafiava la teologia racista, les banderes confederades penjades a les portes de les residències i l’escassa presència d’estudiants i programes negres. Va començar a portar vestits d’estampats africans i s’adornava el pentinat afro amb diademes i mocadors de colors vius africans. Somiava ser missionera i anar a la mare pàtria.
El pare va tornar a la seva església i va deixar el cèlebre cor juvenil d’aquella institució. Va començar a organitzar programes que plantejaven qüestions provocadores: «El cristianisme és la religió de l’home blanc?» o «L’Església negra és important per a la comunitat negra?». Va començar a llegir l’obra de James Cone, pare intel·lectual de la teologia de l’alliberament negre i autor de la influent obra Black Theology & Black Power, del 1969.
Un dia de primavera del 1971, el pare es va armar de valor i va anar a Harlem per assistir a la classe que Cone impartia a la Union Theological Seminary. Cone hi parlava del seu nou llibre, A Black Theology of Liberation. Després de la classe, el pare es va acostar al professor.
—Quina definició faria de cristià? —li va preguntar molt seriós.
Cone va mirar el pare amb la mateixa seriositat i va respondre:
—Un cristià és algú que lluita per aconseguir l’alliberament.
La definició pràctica que James Cone feia de cristià descrivia un cristianisme dels esclavitzats, no el cristianisme dels esclavistes. Rebre aquesta definició va ser un moment revelador en la vida del pare. La mare va tenir una revelació similar a l’associació d’estudiants negres: el cristianisme tenia a veure amb la lluita i l’alliberament. Els meus pares ara havien arribat, cadascú pel seu compte, a un credo amb el qual podien forjar la seva vida, amb el qual podien ser la classe de cristians que el revolucionari Jesús els inspirava. Com és natural, aquesta nova definició d’una paraula que ells ja havien escollit com a identitat essencial els va transformar.
El meu viatge cap a l’antiracisme va començar a la Urbana’70, i encara no s’ha acabat. Allò que va canviar la mare i el pare va portar a un canvi en els dos fills que tindrien: aquesta nova definició de la vida cristiana va esdevenir el credo sobre el qual es va fonamentar la vida dels meus pares i la dels seus fills. No puc separar els esforços religiosos dels pares per ser cristians dels meus esforços seglars per ser antiracista. I tant per a ells com per a mi, era clau definir els nostres termes per tal de poder començar a descriure el món i el lloc que hi ocupem. Les definicions ens ancoren en els principis. I això és important: Si no fem una cosa tan bàsica com és definir la classe de persones que volem ser amb un llenguatge estable i coherent, no podrem treballar per aconseguir uns objectius estables i coherents. Alguns dels passos que han tingut més conseqüències en el camí per ser antiracista han estat els moments en què he arribat a definicions bàsiques. Ser antiracista és crear definicions lúcides de racisme/antiracisme, de polítiques racistes/antiracistes, d’idees racistes/antiracistes, de persones racistes/antiracistes. Ser racista és redefinir constantment el concepte de racista per tal de justificar qualsevol canvi en les nostres polítiques, idees i personalitat.
Així doncs, aclarim unes quantes definicions. Què és racisme? El racisme és la confluència de polítiques racistes i d’idees racistes que genera i normalitza les desigualtats racials. Molt bé, què són, doncs, les polítiques i idees racistes? Cal definir-les separadament per comprendre per què conflueixen i per què es conjuminen tan bé. Cal que fem un pas enrere i analitzem la definició d’una altra expressió important: desigualtat racial.
Hi ha desigualtat racial quan dos o més grups racials no estan en igualtat relativa de condicions. Un exemple de desigualtat racial: el 2014, el 71 % de les famílies blanques vivien en habitatges de propietat, enfront del 45 % de famílies llatinoamericanes i el 41 % de famílies negres. Hi ha igualtat racial quan dos o més grups racials estan en igualtat relativa de condicions. Un exemple d’igualtat racial seria que hi hagués percentatges relativament equitatius de tots tres grups racials que viuen en habitatges de propietat situats a la franja del quaranta, setanta o millor encara del noranta per cent.
Una política racista és qualsevol mesura que genera o manté la desigualtat racial entre els grups racials. Una política antiracista és qualsevol mesura que genera o manté la igualtat racial entre grups racials. Per política vull dir qualsevol llei, norma, procediment, procés, regulació o directriu escrita o tàcita que regeixi la societat. No existeix cap política no racista o neutral des del punt de vista racial. Totes les polítiques de totes les institucions de totes les comunitats de tots els països generen o mantenen la igualtat o la desigualtat entre grups racials.
S’han descrit les polítiques racistes amb altres termes com «racisme institucional», «racisme estructural» i «racisme sistèmic», però són termes més vagues que «política racista». Quan els faig servir, em trobo que tot seguit he d’explicar què volen dir. El sintagma «política racista» és més tangible i rigorós, i és més probable que la gent l’entengui immediatament, fins i tot els que en són víctimes, que potser no tenen una gran fluïdesa en terminologia racial. L’expressió «política racista» diu exactament quin és i on és el problema. «Racisme institucional», «racisme estructural» i «racisme sistèmic» són redundants. El racisme és, en si mateix, institucional, estructural i sistèmic.
El terme «política racista», d’altra banda, va més al moll de l’os del racisme que no pas «discriminació racial», una altra expressió comuna. El terme «discriminació racial» manifesta d’una forma visible i immediata una política racial implícita. Quan algú discrimina una persona d’un grup racial, aplica una política o s’aprofita de la manca d’una política protectora. Tots tenim poder per discriminar, però només una minoria exclusiva té el poder de dissenyar polítiques. El fet de centrar-nos en la «discriminació racial» ens aparta dels principals agents del racisme: les polítiques racistes i els responsables racistes de dissenyar polítiques, o el que jo anomeno «poder racista».
Des dels anys seixanta, el poder racista s’ha apropiat del terme «discriminació racial» i ha transformat l’acte de discriminar partint de la base de la raça en un acte intrínsecament racista. Però si per discriminació racial s’entén tractar, considerar o fer una distinció a favor o en contra d’un individu basant-nos en la raça d’aquesta persona, llavors la discriminació racial no és intrínsecament racista. La qüestió determinant és si la discriminació crea igualtat o desigualtat. Si la discriminació crea igualtat, vol dir que és antiracista. Si la discriminació crea desigualtat, vol dir que és racista. Reproduir desigualtat ajudant sempre un grup racial excessivament representat perquè tingui més poder i riquesa no és el mateix que combatre la desigualtat ajudant temporalment un grup racial amb poca representació perquè obtingui una riquesa i un poder relatius fins que s’assoleixi la igualtat.
L’únic remei contra la discriminació racista és la discriminació antiracista. L’únic remei contra la discriminació del passat és la discriminació present. L’únic remei contra la discriminació present és la discriminació futura.
