(2006), sobre una família grega de Maó durant l’època del govern britànic. De Ferreries és Joan Pons, que va néixer el 1960 i escriu seguint l’estil de realisme líric del seu admirat Juan Rulfo. Les seves novel·les transcorren a Semblancat, nom amb el qual es refereix a la seva ciutat natal, a la qual ha dotat d’un ric imaginari mític a través de la seva obra. Entre les seves creacions destaquen Barba-rossa, Sorra a les sabates i La casa de gel. L’illa també ha donat reconeguts poetes l’obra dels quals ha estat traduïda a altres idiomes com Ponç Pons, a qui es va incloure, el 1986, en la recopilació publicada per la universitat de Nova York Poems from the Spanish islands.
D’entre els autors no menorquins que han escrit sobre l’illa cal destacar Miquel Martí i Pol, que va dedicar un poema anomenat Menorca, a l’illa i a Josep Pla, qui en va escriure nombrosos textos en les obres Les illes i Tres guies.
Menorca en el cinema
El 1951 es va filmar a Menorca El correo del rey, dirigida per Ricardo Gascón, una pel·lícula d’aventures ambientada a principis del XIX.
Gerard Gormezano va rodar el 1988 El vent de l’illa, una història d’amor entre un soldat anglès pertanyent a l’Exèrcit britànic, que va ocupar l’illa durant el segle XVIII, una menorquina i una estrangera resident a Menorca.
L’any 2000 Andrew Grieve hi va filmar el capítol «Muttiny», de la sèrie Hornblower, sobre el clàssic tema del motí a bord.
Història
A pocs llocs la història ha deixat tantes petjades gravades en el paisatge com a l’illa de Menorca. Des dels murs de pedra seca que voregen els seus camins rurals fins a les fortificacions costaneres, passant per les belles cases nobles de les seves poblacions principals, el passat de l’illa apareix a cada racó. Els vestigis més antics són les coves d’habitació i d’enterrament, que es remunten a l’edat del ferro i la del bronze, moltes situades en penya-segats; entre les més espectaculars es troben les de Cala Morell, Cales Coves, Cap de Forma o Son Bou. Les navetes, construccions en forma de nau invertida, eren usades com a monuments funeraris col·lectius. La més important de l’illa és la d’Es Tudons, prop de Ciutadella.
De l’època talaiòtica, que se situa aproximadament en el segon mil·lenni aC, són els monuments més característics i originals de Menorca: les taules. Estan situades en el centre de santuaris en forma de ferradura i consisteixen en dues grans pedres en forma de T. Les millor conservades són les de Talatí de Dalt, Binissafullet, Trepucó i Torralba d’en Salort. També d’aquesta època són els talaiots, les construccions en forma de torrassa que donen nom al període. Destaquen els de Torrellonet Vell, Sant Agustí Vell i Torre Nova d’en Loçano.
Ses Pedreres de s´Hostal-Líthica
El primer nom que coneixem de l’illa és el de Nura, que significa ‘foc’ i va ser posat pels comerciants fenicis que solcaven el Mediterrani al segle XI aC en veure les fogueres cremar a la part alta dels talaiots i en els penya-segats.
Els grecs, que van arribar al segle V aC, la van batejar com Meloussa, terra de bestiar. Sembla ser, donada la falta de restes arqueològiques, que ni els fenicis ni els grecs es van assentar a l’illa i la van utilitzar només com a lloc de pas cap a la península Ibèrica. Sí que s’hi han trobat nombrosos objectes distribuïts per tota l’illa dels cartaginesos, que hi van arribar al segle III aC i van atorgar el nom de Jamma a Ciutadella i el de Magón a Maó. El seu interès principal a Menorca era reclutar els nadius, experts llançadors de fona, com a soldats en les guerres púniques. Els romans es van fer amb el control de l’illa l’any 123 aC i van ser els que van posar el nom del qual deriva l’actual: Minorca, anomenada així per ser menor en dimensió que la seva veïna Mallorca. Dels romans, el llegat més important va ser el llatí, el dret i els seus coneixements d’agricultura i enginyeria. Les restes més importants d’aquest període són les basíliques paleocristianes de l’Illa del Rei i de Fornàs de Torelló, ambdues a Maó.
Els vàndals van arribar després de la caiguda de l’Imperi romà l’any 427 i van ocupar l’illa fins al 534, any en què va passar a les mans de l’Imperi bizantí, època en què s’establí el cristianisme. Es creu que la basílica precristiana de Son Bou és d’aquesta època. Posteriorment, Menorca va estar unida al califat de Còrdova, l’any 903, i al de Dènia, el 1915, i s’independitzà a partir de 1087. Ciutadella va passar a ser-ne la capital. Entre els vestigis culturals de l’època musulmana trobem el prefix bini-, present en nombrosos topònims, el sistema de regadiu amb sínies i el castell de Santa Àgueda, entre d’altres.
A partir de 1229, sota el regnat de Jaume I el Conqueridor, l’illa va passar a dependre de la Corona d’Aragó, però va seguir sent musulmana fins a 1287, any en què Alfons III d’Aragó la va conquerir definitivament i, després d’expulsar els musulmans, la va repoblar amb catalans i aragonesos. Cada 17 de gener, dia de Sant Antoni i diada de Menorca, es commemora aquesta conquesta. L’Illa del Rei, al port de Maó, es deia anteriorment Illa dels Conills, però se li va canviar el nom perquè va ser el primer lloc que va trepitjar el monarca en arribar a l’illa. A Alfons III el va succeir en el tron el seu germà Jaume II d’Aragó, que la va cedir al regne de Mallorca, al qual va pertànyer fins a la seva dissolució el 1375, moment en què va tornar a formar part de la Corona catalanoaragonesa.
Naveta des Tudons.
A mitjan segle XVI Menorca va rebre diversos atacs de pirates otomans, un dels quals dirigit pel terrible Barba-rossa. Arran de la destrucció de Maó, el rei Felip II va ordenar la construcció del fort que porta el seu nom, a l’entrada al port. A Ciutadella, l’obelisc de la plaça des Born commemora la valenta resistència dels menorquins davant la terrible envestida pirata que va assolar la capital. A conseqüència d’aquests atacs, les poblacions de tota l’illa van construir nombroses fortificacions i torres de defensa que encara perduren en el paisatge del litoral.
Des de 1708, amb motiu de la Guerra de Successió, i fins a 1802, en què es va signar el Tractat d’Amiens, l’illa va pertànyer a l’Imperi britànic. Aquest període va tenir, no obstant això, dos interludis: un entre 1756 i 1763, arran de la Guerra dels Set Anys, en què Menorca va estar sota control francès, i un altre, entre 1782 i 1798, en què, amb motiu de la Guerra d’Independència dels Estats Units, va formar part d’Espanya. El segle XVIII, marcat per l’ocupació britànica, va ser una època d’esplendor i llibertats socials per als seus habitants però durant el segle XIX van desaparèixer sota el centralisme i absolutisme del govern espanyol. La recuperació econòmica va començar lentament a mitjans de segle, quan van aparèixer les primeres fàbriques tèxtils i de calçat que exportaven els seus productes a les colònies americanes. Aquesta relativa bonança va acabar de cop quan Espanya va perdre definitivament les seves terres a Amèrica, a principis del segle XX, i Menorca es va enfrontar a uns anys molt durs de gana i misèria que van provocar grans onades d’emigració. Durant la Guerra Civil l’illa es va situar al costat del bàndol republicà i les tropes franquistes no la van dominar fins acabada la guerra.
Durant els anys de dictadura franquista, Menorca es va convertir en un bastió militar a causa de la seva condició de punt més oriental del país. Això la va salvar, en gran mesura, del boom turístic que tant de mal va fer en les costes espanyoles perquè, en considerar l’illa objectiu militar, el govern va impedir el desenvolupament de la indústria turística en uns anys en què no hi havia consciència de conservació paisatgística, cultural i mediambiental. El 1993 va ser declarada
