depèn de cada autor, i també de cada text. Ni el plaer d’escriure, ni tampoc el dolor d’escriure, garanteixen bons resultats.
L’alumne que exigeix respostes clares sol ser el que disposa de menys experiència lectora, i també el que ha escrit menys. En canvi el que ja s’ha internat en la literatura sol ser més receptiu, tant davant la manca d’un criteri objectiu de qualitat com davant la relativitat dels consells. No em costa gaire convèncer-los que cadascú ha de trobar les seves respostes, que van variant al llarg de la vida –igual com amb els anys no demanem el mateix a una casa o a un amic.
El llibre d’Annie Dillard m’ha agradat perquè està escrit amb gràcia, és a dir que o diu coses noves o està escrit d’una manera que ho semblen –que ve a ser el mateix. També m’ha agradat perquè és autora d’uns quants llibres, perquè ha donat voltes al fet d’escriure, perquè no ofereix receptes sinó experiències. Recorre sovint a metàfores, potser perquè no se sent gaire còmoda parlant del que escriu: en el llibre hi apareixen insectes, camins, edificis, maniobres de vol... Quan està a punt de referir-se a la vida d’escriptor apareix alguna anècdota, alguna pantalla que d’una banda ens hi acosta i de l’altra ens en allunya. Aquesta reticència em plau perquè, segons la meva experiència, els escriptors que cal evitar són els que semblen feliços d’explicar com i per què escriuen.
Annie Dillard parla de temes importants que no sempre apareixen en els manuals d’escriptura:
– el sacrifici: com en els escacs, cal saber perdre peces per guanyar la partida.
– la inutilitat: l’esforç i els resultats no tenen res a veure. Queda el consol de Rilke: «N’hi ha ben bé prou amb sentir que hom pot viure sense escriure perquè ja no sigui lícit fer-ho».
– la disciplina: una novel·la requereix un horari continuat, tot i que gran part del temps serà «perdut».
– la lentitud: Horaci recomanava deixar que el text reposés nou anys; dos mil·lennis més tard podem reduir el termini, però el repòs ha de ser com a mínim de nou mesos –una gestació.
– l’espai: si vols escriure no busquis una habitació amb vistes, sinó una bona taula i –sobretot– una bona cadira.
– l’estat d’ànim: ni exultant ni deprimit, que siguis capaç de conversar amb el full en blanc i d’assumir la indiferència amb què el món rep els teus textos.
– coneix-te a tu mateix: el consell més clàssic i el més valuós. Potser per això parlar del que un escriu s’assembla a revelar zones íntimes. Quimi Portet és autor d’una aproximació molt convincent a l’acte creatiu, la cançó titulada «Tinc una bèstia dintre meu»: escriure és domesticar la bèstia, però no massa. Amansir-la implica un perill, una destresa i una soledat. El comte de Buffon sostenia que «L’estil és l’home», però de fet no és l’home, ni la dona, sinó el que sabem fer amb la bèstia que tenim dintre. L’important no és ser intel·ligent, ni tenir temps, ni dominar la llengua: l’important és que el diàleg amb la bèstia sigui fecund.
Els japonesos consideren que deu anys és el que cal per aprendre mínimament algun art, sigui l’ikebana o el karate. A vegades ho concreten en deu mil hores, que venen a ser tres hores al dia durant deu anys. En aquesta feina individual, ens pot ajudar una persona amb més experiència –un sempai–, en aquest cas un escriptor, sempre que no confongui el «com ho faig jo» amb el «com cal fer-ho». Tard o d’hora arriba un moment en què el sempai ha de desaparèixer perquè el deixeble continuï el seu camí (que igualment pot fer sol des de l’inici). Primer hem d’aprendre, després hem d’oblidar, i finalment hem d’integrar tot el que hem après i oblidat d’una manera que ens permeti arribar en alguna banda. Com a I am Mother (Grant Sputore, 2019), i al contrari que al Gènesi, la prova final consisteix a desobeir. Arribats en aquest punt he de recórrer a Miles Davis: «Sometimes you have to play a long time to be able to play like yourself».
Per escriure, doncs, no s’ha de conèixer una fórmula, sinó superar milers d’esglaons, que varien segons la persona, el temps i l’espai. D’aquests milers, em sembla que en sé trenta-nou:
1. En cas que necessitis que et motivin, no escriguis.
2. Si t’interessa el gènere abstracte, escriu filosofia, no pas ficció.
3. No et preguntis si vols ser escriptor. Pregunta’t si escrius.
4. Si t’irrita sobre manera que t’interrompin quan estàs escrivint, vas pel bon camí.
5. No hi ha res més temptador ni més desaconsellable que un Gran Tema.
6. No comencis una narració breu com si fos una simfonia de dues hores.
7. L’important no és l’esquelet, sinó les articulacions, els músculs, la carn que s’hi posa al damunt.
8. És millor tenir una ruta oberta que un final tancat. 9. Les emocions han de ser proporcionals a la mida: només un geni és capaç de narrar en poques paraules l’amor o la mort.
10. L’autor és un lector maliciós.
11. En un taller literari, els alumnes són els defensors del tema i el professor és el fiscal de la forma.
12. Les frases són més importants que els missatges.
13. «Sense sintaxi, no hi ha emoció que duri. La immortalitat és una funció dels gramàtics». (Fernando Pessoa)
14. Potser l’autor en té prou que el que escriu sigui «autèntic», però els lectors no es conformen amb tan poc.
15. La palla és com el colesterol: n’hi ha de bona i de dolenta.
16. L’estil no s’ha de construir, sinó que aflora després de desaprendre centenars de tòpics.
17. Necessitem elogis perquè són encoratjadors, però sobretot crítiques perquè són productives.
18. Les el·lipsis no cansen el lector, i estalvien feina a l’autor.
19. El tema més important és la mare. Després ve el matrimoni i, en tercer lloc, la guerra.
20. No sobrecarreguis de feina adjectius com màgic, meravellós o brutal. Deixa’ls la tarda lliure i posa’t a treballar: cap adjectiu farà la feina per tu.
21. L’escriptor és un vampir que no en té prou amb els altres, sinó que també es mossega a si mateix.
22. Una narració ha d’aguantar la traducció. Si no l’aguanta, és poesia.
23. Els records poden ser un punt de partida, però el que interessa és el punt d’arribada: no cal ser fidel al passat, sinó convincent per al lector.
24. La documentació és el contrari de la lleugeresa.
25. El llenguatge no serveix només per fer arribar la història, sinó perquè el lector en gaudeixi.
26. El conte és una ermita romànica, i la novel·la és la Sagrada Família: no és només la mida, sinó sobretot la complexitat.
27. Que la realitat no ens espatlli un bon conte.
28. L’autor és un lladre de guant blanc.
29.
