tota la sang ardent en aquestes converses, quan parlava i concebia la seva obra. Ella li despertava la imaginació». Però aleshores, la intensitat de la Miriam, «que treia de mare qualsevol emoció, l’irritava tant que perdia els estreps. . . . Per què ets incapaç de riure?, va dir. Mai no rius de debò. Només rius quan passa alguna cosa estranya o incongruent i llavors gairebé sembla que et faci mal . . . Quan rius, quasi ploraria. És com si fos una mostra del teu patiment. Oh, és que se m’encongeix el cor... Amb tu sempre em poso tan transcendent! . . . i no m’agrada gens». Llavors, afectat per la seva pròpia conducta perversa, li veu «l’ànima . . . despullada als ulls grossos i negres, i ella tenia el mateix encant seductor».
Aquest costum de Lawrence de fer que un personatge canviï dues o tres vegades d’opinió en l’espai d’un sol paràgraf és molt present a Sons and lovers. No només evidencia la inestabilitat quotidiana de l’humor de cadascú, sinó que clava el turment al cor de tota decisió arrelada en les emocions ambivalents, i la segona –no, no la segona, la tercera– vegada que vaig llegir el llibre, em va tocar de debò. Ja era prou gran per haver viscut diverses vegades el desconcert alarmant del meu comportament erràtic –el matí que em vaig casar per primer cop, una mica més i m’atropella un camió perquè mentre creuava el carrer encara m’anava dient sí, no, sí, no i no vaig saber aturar-me quan el semàfor es va posar vermell– i sentia visceralment el xoc de la lucidesa de Lawrence en delimitar el desgavell del caos emocional.
Quan al final en Paul convenç la Miriam d’anar-se’n al llit amb ell és un desastre, esclar. Follen durant una setmana –perquè és això el que fan, follar, no fer l’amor– però després del sexe cadascun se sent sol, sol i desesperat. No sabem què li passa a la Miriam, però a en Paul: «Sempre actuava, gairebé expressament, seguint la força bruta dels seus sentiments. No ho podia fer sovint, i encabat sempre li quedava sensació de fracàs i de mort. Si volia estar de debò amb ella, havia de bandejar-se a si mateix i al seu desig. Si el que volia era posseir-la, era a ella a qui havia de bandejar».
La segona vegada que vaig llegir el llibre tenia gairebé trenta anys i només ara m’adono que en cap moment veiem la Miriam com ella es veu. Des del començament fins al final, la Miriam no deixa de ser l’«altra», una criatura que únicament i tota l’estona és un instrument per a la batalla d’en Paul amb les seves frustracions. No sap què vol d’ella, però sigui el que sigui, no ho aconsegueix i només es pot concentrar en això. «Tu no vols estimar», li etziba, «la teva ànsia perenne i anormal és ser estimada . . . Absorbeixes, absorbeixes, com si t’haguessis d’omplir d’amor, perquè te’n falta en algun lloc». Exactament el que la seva mare pensa de la Miriam, per les seves raons: «No és una dona normal i corrent, que em deixarà compartir-lo. Vol absorbir-lo. Vol buidar-lo i absorbir-lo fins que no en quedi res . . ., el deixarà sec». I era exactament el que vaig pensar la primera vegada que vaig llegir el llibre, tal com feia amb totes les dones de tots els llibres que llegia –l’única raó de viure era frustrar el protagonista masculí, que era amb qui m’identificava. La possibilitat que la Miriam estigués supeditada a la mateixa estretor mental que entorpia en Paul i la senyora Morel, aquesta idea quedava massa lluny de totes nosaltres.
Apareix la Clara, una feminista de classe treballadora de la dècada del 1880 que té prou educació i experiència per considerar-se, ella també, diferent. Al contrari de la Miriam, la Clara manté una reserva altiva que la fa misteriosa i excitant –tot i que és un garbuix de contradiccions enervants: assedegada de vida i alhora poruga i suspicaç amb qualsevol que se li apropi. No obstant això, s’enamora d’en Paul i se’n va al llit amb ell. Amb la Clara, finalment coneix l’èxtasi del sexe; amb la Clara, ell i la seva companya s’enfonsen plegats. És aquí al llit amb la Clara que es completa la seva separació de l’adolescència –en té vint-i-tres!–, i la complexitat alarmant de la vida, amb tota la seva inestabilitat resplendent, comença a atrapar-lo.
Quan finalment en Paul i la Clara se’n van al llit, l’amor que fan no és només un èxtasi, la terra es mou: «I després d’un vespre així tots dos estaven molt quiets, havent conegut la immensitat de la passió, infantils i encuriosits, com Adam i Eva quan van perdre la seva innocència i es van adonar de la magnificència del poder que els allunyava del Paradís i els menava per la gran nit i el gran dia de la humanitat . . . Conèixer la formidable riuada vital que sempre se’ls enduria els donava pau. Si un poder tan magnífic els podia sobrepassar i s’hi podien identificar per comprendre que només eren engrunes de la força formidable que alçava cada bri d’herba, i cada arbre, i cada cosa viva, per què amoïnar-se per ells mateixos? Podien deixar-se endur per la vida . . . Ho havien comprovat plegats. Res no ho podia anul·lar. Res els ho podria arrabassar».
Ah, no?
Al cap de només uns quants mesos i deu pàgines: «La Clara sabia que això el lligava a ella i per això confiava totalment en la passió. Tanmateix,» li va començar a fallar . . . «En poques ocasions van tornar a arribar a les cotes» de les vegades que havien experimentat l’oceànic . . . Gradualment, alguna mena d’esforç mecànic espatllava el seu amor, o . . . sovint a en Paul li semblava que s’ho feia sol; sovint s’adonava que havia estat un fracàs, no el que volien». Una nit, «la va deixar, sabent que aquell vespre havia obert una petita escletxa entre tots dos. El seu amor es va anar tornant mecànic, sense aquell encant meravellós». Al cap d’un any, s’havien separat.
Són passatges com aquests dos el que marca la modernitat del llibre. La modernitat empenyia tots els escriptors a posar a la plana tota la veritat del que fos que l’escriptor havia trobat infectant la psique humana: no només pena i desordre, sinó també sadisme, alienació i la brevetat de la passió. Ara crec que Lawrence va adonar-se d’això últim quan va publicar Sons and lovers –tenia vint-i-set anys–, però només amb això no n’hi havia prou per fer front a la força de l’altra cosa que també havia entès, i que es convertiria en l’obsessió de la seva vida: que el fet de privar-se de l’experiència dels sentits, com exigia la societat burgesa, era realment un pecat contra la vida.
Lawrence no en sabia més que Thomas Hardy, d’aquest tema, o que H. G. Wells o George Meredith: tots escriptors madurs. El que el distingia era simplement la urgència amb què insistia a revelar el que tots sabien però ningú tractava obertament. Era com un abolicionista entre antiesclavistes liberals que deien sí, l’esclavitud és terrible, però s’acabarà morint soleta, tingues paciència, mentre que l’abolicionista diu a la merda, ara o mai, i va a la guerra.
I era veritat: sentir-se malament però no esverar-se d’aquesta deformació espiritual és la norma mediocre; enfurismar-s’hi esdevé l’instrument del canvi revolucionari. En literatura, es fa donant nom als crims contra natura sense pena, precaució o eufemismes; abandonant les mitges tintes, tal com deia W. H. Auden, «la mandra o la por fan que la gent prefereixi experiències de segona mà al xoc de mirar i escoltar per si mateixos».
El tercer cop que vaig llegir Sons and lovers –ja a començament dels setanta–, m’estava divorciant del meu segon marit. La gent del meu voltant, els amics, els familiars i fins i tot els veïns se sentien legitimitats per cridar-me: «Per què ho fas? Què és el que vols?». Les meves respostes tampoc no em convencien. Per què l’havia deixat? Al capdavall, no estava casada amb un home que no estimés, no em veia forçada a escollir entre la feina i el matrimoni, la nostra vida sexual estava bé. Però el moment m’encoratjava a mirar amb ulls nous i menys porucs el que ara sentia que havia de fer i, d’alguna manera, tornar-me a implicar en la vida depriment dels Morel em semblava íntimament relacionat amb el que tenia entre mans.
M’havia casat –dues vegades!– perquè, quan era jove, una dona sola era una dona estigmatitzada com a no-natural, no-desitjable, no-tot. I tanmateix, cada dos per tres, descobria que m’esgarrifava ser considerada la meitat d’una parella –i encara que els meus parents em queien prou bé, la vida familiar m’avorria mortalment. El pitjor de tot eren aquells moments en què, durant un vespre acollidor a casa,
