I. Esquema de divisió dels sistemes hidràulics de l’Horta de València
II. Superfície i tipologia dels espais hidràulics andalusins
III. Llista de topònims de l’Horta de València relacionats amb hortes andalusines
IV. Llista de rafals del terme de València recollits al Llibre del Repartiment
V. Apèndix gràfic
PRÒLEG
L’Horta de València és un dels espais més emblemàtics de la societat valenciana, per la qual cosa ha estat objecte d’atenció, estudi i referència des de fa moltes generacions, especialment a mesura que la societat urbana va anar imposant-se sobre el món rural en l’àmbit polític, econòmic i cultural. No és d’estranyar, doncs, que haja estat un tema d’interès erudit i literari, però també geogràfic, etnogràfic i històric amb estudis sobre les seues característiques, la seua societat, la realitat material i, evidentment, també els seus orígens.
En aquesta darrera qüestió, les respostes que s’han donat fins ara al quan i el com del naixement de l’Horta de València tenen molt a veure amb la ideologia cultural de la societat concreta que s’ha fet aquestes dues preguntes, bàsicament entre els segles XIX i XX. El «presentisme», és a dir, el fet de traslladar realitats socials i polítiques del moment en el qual viu l’autor vers el passat, ha estat un plantejament molt habitual a l’hora de dilucidar com fou l’Horta de València en èpoques més antigues. També és veritat que el nivell conceptual dels models històrics amb els quals expliquem actualment el passat ha evolucionat molt, com és lògic, i allò que sabem ara sobre la societat romana d’Hispània, la musulmana d’al-Andalus o la medieval feudal del Regne de València és molt diferent a la visió que es tenia el segle passat sobre les dites èpoques i, per tant, les expliquem d’una altra manera.
Tanmateix, cal insistir en el pes d’aquestes visions d’altres èpoques. La complexitat del paisatge històric de l’Horta de València ha estat una evidència per a tots aquells que s’hi han apropat. Un veritable puzle territorial travessat per canals i séquies, camins de tota mena i direcció, puntejat de pobles i cases disperses –les alqueries–, i amb uns parcel·laris molt fragmentats per estar aterrassats, condició necessària per a poder regar. En paral·lel, una complexitat social pel que fa als ocupants d’aquestes terres, les famílies de llauradors que han construït i transformat l’horta durant segles, que alhora han bastit, usat i gestionat les poderoses institucions immaterials del regadiu. Comunes de regants, sequiers, Tribunal de les Aigües, guardes i veedors, elets, síndics i notaris, propietaris de terres, emfiteutes i arrendataris, nobles, cavallers, eclesiàstics, burgesos, mercaders, artesans i llauradors –molts llauradors– són igualment la matèria primera de la qual ha estat feta aquesta Horta de València.
El lògic interès i constatació de la complexitat que la caracteritza és el que en altres èpoques ha portat a situar els seus orígens en el passat més remot possible. I en això han jugat fort dues idees «presentistes» dels erudits del segle XIX, i d’alguns acadèmics del XX. La primera és el domini de la ciutat sobre el camp: l’horta no podia ser obra de llauradors sense estudis; només les elits urbanes, amb formació intel·lectual, tenien els coneixements per a organitzar aquest complex paisatge. La segona, en part derivada de la primera, és l’establiment d’una relació entre la fundació de la ciutat de València en època romana i la importància de l’Estat en aquella societat. Les pautes culturals dels segles XIX i XX, establertes en un món fonamentalment urbà i en el marc de la revolució burgesa que va construir un Estat modern enfront del feudalisme, només podien comprendre l’origen i creació d’aquest espai físic i social tan complex en el mirall de la societat antiga que consideraven més propera al seu model: l’Imperi romà. Un període mitificat per la cultura burgesa, molt marcada pel Romanticisme, com un exemple de societat forta, culta i urbana enfront de períodes més foscos, medievals, de bàrbars d’origen germànic, de musulmans d’al-Andalus considerats sempre com a estrangers, i de senyors medievals de caràcter feudal i endarrerit.
L’Horta de València només podia estar lligada a la fundació romana de Valentia el segle II abans de Crist, com una operació dirigida, organitzada i materialitzada per aquests grans constructors del passat idealitzats, i amb una cultura clàssica que regulava l’organització social en base a les lleis del Dret Romà; així, amb majúscules. I el cas és que no. L’Horta de València, com a paisatge històric i social construït durant segles, no es remunta a l’època romana. Malauradament cal insistir ací en una obvietat: l’ús de l’aigua per a regar i així augmentar la producció d’aliments no és una «horta». Totes les societats del planeta han enginyat formes de domesticar l’aigua, per excés o per defecte, com en el nostre cas mediterrani. Sempre amb l’objectiu de traure’n profit, fonamentalment i primera per a produir més aliments i sobreviure. Així que des de la revolució neolítica, fa mil·lennis, arreu del món les societat agràries han cavat canals en la terra, han conduït aigua als camps, han aterrassat les parcel·les perquè no s’erosionen, i han fet dipòsits i basses per a intentar emmagatzemar l’aigua.
El rastre d’aquestes construccions és allò que de vegades troben els arqueòlegs, però això no permet afirmar, com es fa sovint, si no es complementa amb una anàlisi històrica, que aquelles pedres, canals o argamasses que portaren aigua en el passat són l’origen de l’horta. I no, no és així. Els ibers usaren l’aigua per a regar, els romans també, i segurament els visigots van fer el mateix, però tot allò mai no fou l’Horta de València. Cadascuna de les societats del nostre passat han fet ús de l’aigua per a regar, però segons els seus propis paràmetres socials, polítics, econòmics i culturals. Per això ara comprenem i per tant expliquem que l’Horta de València, o el conjunt de les hortes valencianes i, en general, totes les hortes mediterrànies, són una nova forma de gestió de l’aigua, del regadiu i de la terra que se n’aprofita, producte d’una societat concreta que és la medieval islàmica i, en el nostre cas concret, de la societat d’al-Andalus entre els segles VIII i XIII.
Només a poc a poc hem anat entenent això, a mesura que els investigadors acadèmics desmuntaven i tornaven a muntar el puzle dels paisatges irrigats mediterranis; entre ells especialment, encara que no únicament, els valencians. En aquest viatge han estat fonamentals, almenys, tres autors que cal citar individualment: Pierre Guichard, Thomas F. Glick i Miquel Barceló. Tots tres, juntament amb Antonio Malpica, Helena Kirchner, Fèlix Retamero, Ricardo González Villaescusa, Josep Torró o jo mateix, entre d’altres, cadascú des de la seua especialitat en la història medieval –tot i que sovint amb mirades creuades i pràctiques investigadores mixtes– estan en la base d’aquest llibre. Història de la societat andalusina, història de la tècnica medieval i la seua difusió, història rural, història de la irrigació, història agrària..., tot plegat amb una especial mirada i interès per la història medieval valenciana i la història de l’Horta.
Tot aquest rerefons es pot trobar en el present llibre, en l’explicació sobre els paisatges històrics medievals i la metodologia per al seu estudi, o en la raó per la qual estudiar els paisatges com a font històrica per a poder entendre les societats del passat, i especialment l’andalusina. També en la comprensió del model de relacions socials clàniques d’al-Andalus, ben diferent del de la societat feudal de la Corona d’Aragó; del paper de l’Estat islàmic i de les comunitats rurals. O en la lògica social constructiva dels sistemes irrigats de les hortes, el disseny del traçat de canals i séquies majors. En el com i el perquè dels tipus de partidors d’aigua o de la ubicació física dels molins al llarg del traçat de les séquies. En la relació entre minihortes i alqueries, enteses aquestes últimes com a petites aldees o llogarets poblats per famílies extenses. En la lògica social de l’agricultura irrigada amb
