quedava a la sala d’estar sense dir gran cosa, o s’estava dret al costat de la llar de foc amb les mans a les butxaques. La Marianne no li va preguntar mai per què hi anava. Parlaven una mica, o ella parlava i ell assentia amb el cap. En Connell li va dir que s’hauria de llegir El manifest comunista, que li semblava que li agradaria, i es va oferir a escriure-li el títol perquè no se n’oblidés. Ja sé com es diu, El manifest comunista, va respondre ella. Ell va arronsar les espatlles: Molt bé. Al cap d’un moment, va afegir, amb un somriure: Estàs provant de fer-te la superior, però encara no te l’has ni llegit. La Marianne va haver de riure, llavors, i ell va riure perquè ella reia. No es podien mirar l’un a l’altra, quan reien, havien de mirar-se els racons de la sala, o s’havien de mirar els peus.
En Connell semblava que entenia com se sentia la Marianne a l’institut; li va dir que li agradava sentir les seves opinions. Ja les sents prou, a classe, li va dir ella. I ell va respondre, com si res: A classe et comportes diferent, tu no ets d’aquella manera. Semblava com si pensés que la Marianne tenia accés a un ventall d’identitats diferents, i que passava sense esforç d’una a l’altra. Això la va sorprendre, perquè normalment se sentia confinada a l’interior d’una sola personalitat, que sempre era la mateixa sense tenir en compte el que fes o el que digués. Havia provat de ser diferent, temps enrere, com en una mena d’experiment, però no li havia arribat a funcionar mai. Si era diferent amb en Connell, la diferència no tenia lloc dins seu, en la seva persona, sinó entre ells dos, en la dinàmica que s’establia. A vegades ella el feia riure, però altres dies ell estava taciturn, inescrutable, i quan se n’anava, ella se sentia eufòrica, nerviosa, al mateix temps plena d’energia i esgotada.
La setmana passada va seguir-la cap a l’estudi mentre ella buscava un exemplar de La pròxima vegada el foc per deixar-li. En Connell va inspeccionar les lleixes, amb el botó del coll de la camisa descordat i el nus de la corbata de l’uniforme una mica fluix. Ella va trobar el llibre i l’hi va donar, i ell es va asseure al banc de la finestra i va mirar-se’n la contracoberta. Ella se li va asseure al costat i li va preguntar si els seus amics Eric i Rob sabien que llegia tant, fora de l’institut.
No hi estarien interessats, va dir ell.
Vols dir que no estan interessats en el món que els envolta?
En Connell va posar la cara que posava sempre quan ella criticava els seus amics: arrufava les celles inexpressivament. No de la mateixa manera, va dir. Cadascú té els seus interessos. No crec que llegeixin llibres sobre el racisme i coses d’aquestes.
És veritat, tenen massa feina presumint de les noies que s’han tirat, va dir ella.
Ell va fer un segon de pausa, com si hagués parat l’orella amb aquest comentari, però sense saber exactament com respondre-hi. Sí, ho fan una mica, va dir. No els defenso, sé que poden ser insuportables.
No et molesta, a tu?
Va fer una altra pausa. En general no, va dir. Algunes vegades sí que es passen una mica, i això sí que em molesta, esclar. Però fet i fotut, són els meus amics, saps què vull dir? Per a tu és diferent.
Ella se’l va mirar, però ell examinava el llom del llibre.
Per què és diferent?, va dir.
Ell va arronsar les espatlles, va doblegar el llibre. Ella se sentia frustrada. Tenia les mans i la cara ben acalorades. Ell no parava de mirar-se el llibre, tot i que segur que ja s’havia llegit sencer el text de la contracoberta. La Marianne sintonitzava amb la presència del cos d’ell d’una manera microscòpica, com si el moviment normal de la seva respiració fos prou poderós per fer-la sentir malament.
T’enrecordes que l’altre dia vas dir que jo t’agradava?, va dir ell. Va ser a la cuina, quan parlàvem de l’institut.
Sí.
Volies dir com a amic, o què?
Ella es va mirar fixament la falda. Portava una faldilla de pana, i amb la llum que entrava per la finestra podia veure que estava esquitxada de partícules de pols.
No, no només com a amic, va dir ella.
Ah, molt bé. No n’estava segur.
S’estava allà assegut, fent que sí amb el cap, sense mirar-se-la.
Estic una mica confús amb el que sento, va afegir. Em sembla que seria una mica incòmode, a l’institut, si hi hagués alguna cosa entre nosaltres.
No tindria per què saber-ho ningú.
Ell se la va mirar, directament als ulls, amb una atenció total. Ella sabia que li faria un petó, i l’hi va fer. Els llavis d’ell eren suaus. La seva llengua va entrar una mica dins de la boca d’ella. Llavors el petó es va acabar, i ell es va apartar. Va semblar com si de cop recordés que tenia el llibre a les mans, i se’l va començar a mirar una altra vegada.
Ha estat bé, va dir ella.
Ell va fer que sí, va empassar saliva, es va tornar a mirar el llibre. Se’l veia molt avergonyit, com si hagués estat groller per part d’ella haver fet referència al petó; la Marianne va començar a riure. Llavors ell va posar cara d’atabalat.
Molt bé, va dir. De què rius?
De res.
Sembla com si no haguessis fet mai un petó a ningú.
És que no n’havia fet mai cap, va dir ella.
Ell es va posar la mà a la cara. Ella va tornar a riure, no podia parar, i llavors ell també es va posar a riure. Tenia les orelles molt vermelles i movia el cap. Al cap d’un moment, ell es va aixecar, amb el llibre a la mà.
No expliquis res d’això a ningú de l’institut, d’acord?, va dir.
Com si jo parlés amb ningú de l’institut.
En Connell va sortir de l’habitació. Lànguidament, ella es va deixar caure del banc de la finestra i va quedar asseguda a terra, amb les cames estirades al davant com una nina de drap. Mentre s’estava allà asseguda, va tenir la impressió que en Connell només havia visitat casa seva per posar-la a prova, i que ella havia superat la prova, i el petó era un acte de comunicació que deia: Has aprovat. La Marianne va pensar en la manera que ell havia rigut quan ella li havia dit que no havia fet mai cap petó a ningú. Si qualsevol altra persona hagués rigut d’aquella manera, hauria estat cruel; però ell no. Havien rigut plegats compartint una situació en la qual s’havien trobat, tot i que de quina manera es podia descriure la situació, ni què tenia de divertit, la Marianne no ho sabia exactament.
L’endemà al matí, abans de la classe d’alemany, s’estava asseguda mirant-se com els seus companys de classe s’empentaven els uns als altres per fer-se fora de davant dels radiadors, xisclant i rient. Quan va començar la classe, van escoltar en silenci una cinta de casset d’una dona alemanya que parlava d’una festa que s’havia perdut. Es tut mir sehr leid. A la tarda va començar a nevar, flocs gruixuts i grisos que voleiaven per davant de les finestres i es fonien damunt la grava. Tot li semblava sensual: l’olor rància de les aules, el timbre metàl·lic de l’intercomunicador que sonava entre classe i classe, els arbres foscos i solemnes que s’alçaven com aparicions al voltant de la pista de bàsquet. La rutina lenta de prendre apunts amb bolígrafs de diferents colors en paper pautat de ratlles blaves. A l’institut, en Connell, com sempre, no va parlar amb la Marianne, ni tan sols se la va mirar. Ella el va observar des
