per l’Ona Friesen hauria fet el que fos.
Li vaig preguntar com és que les dones volien tenir constància escrita de les seves reunions si no sabien llegir. L’Ona, que pateix narfa, nerviosisme —igual que jo; per alguna cosa em diuen Epp, nom que ve d’aspen, que és com s’anomena el trèmol americà, un arbre amb unes fulles que tremolen, i que de vegades rep el malnom de «llengua de dona», pel moviment constant de les fulles—, com a resposta em va explicar això.
Aquell matí, aviat, molt aviat, l’Ona havia vist dos animals: un esquirol i un conill. Havia observat com l’esquirol perseguia el conill, a tot drap. Just en el moment que estava a punt d’atrapar-lo, el conill havia fet un bot enlaire de gairebé un metre. L’esquirol, despistat, o això va pensar l’Ona, havia fet mitja volta i havia encalçat el conill per l’altra banda, però s’havia tornat a encarar amb el buit, ja que el conill, ben bé a l’últim segon, havia saltat per amunt per esquivar l’esquirol.
Em va agradar aquella història perquè me l’explicava l’Ona, encara que no vaig entendre exactament per què ho feia, ni què tenia a veure allò amb les actes.
Jugaven!, em va dir.
Ah, sí?, vaig fer jo.
L’Ona es va explicar: tal vegada ella no havia d’haver vist aquell joc de l’esquirol i el conill. Era al matí, molt aviat, a una hora en què no hi havia ningú més que ella rondant per la colònia, amb els cabells no tan tapats com calia, la vora del vestit mig feta i deixada estar, una silueta suspecta: la filla del diable, com li deia Peters.
Però l’has vist?, li vaig preguntar. Aquest joc secret?
Sí, amb els meus propis ulls, els que en aquell moment, mentre explicava la història, lluïen d’emoció.
L’Agata Friesen i la Greta Loewen havien organitzat de pressa i corrents aquelles reunions com a resposta a les estranyes agressions que feia uns quants anys que patien les dones de Molotschna. Des del 2005 quasi totes les noies i dones de la colònia havien estat violades pel que els d’allí en deien uns fantasmes o per Satanàs, i se suposava que allò era un càstig pels seus pecats. Els atacs sempre s’havien perpetrat de nit. Mentre les famílies dormien, esbaltien les noies i les dones amb un esprai fet a base de belladona, que s’utilitzava per al bestiar. L’endemà es despertaven adolorides, atordides, sovint ensangonades, i no entenien per què. Feia poc que s’havia descobert que els vuit dimonis responsables de les agressions eren homes de carn i ossos de Molotschna, i molts dels quals, parents pròxims —germans, cosins, oncles, nebots— de les dones.
Amb penes i treballs en vaig reconèixer un, d’aquells homes. Havíem jugat de petits. Era un nen que sabia el nom de tots els planetes, o si més no ho feia veure. Jo li deia Froag, que en la nostra llengua significa «pregunta». Vaig recordar que abans d’anar-me’n de la colònia amb els meus pares me n’havia volgut acomiadar, però que la meva mare m’havia dit que havia tingut problemes amb els queixals que li sortien, que hi tenia una infecció i que no sortia de la seva habitació. Ara mateix no sé si allò era veritat. Sigui com sigui, abans d’anar-me’n, no em vaig acomiadar ni d’aquell nen ni de ningú.
Els altres atacants eren molt més joves que jo, no havien nascut o tenien un parell o tres d’anys quan ens en vam anar i no en tinc cap record.
Molotschna és una colònia autogestionada, com totes les nostres. De primer, Peters va decidir de tancar aquells homes en un cobert (semblant al meu habitatge actual) una bona colla d’anys, però de seguida es va veure clar que en un lloc com aquell hi corrien perill. La Salome, la germana petita de l’Ona, en va atacar un amb una dalla; a un altre, uns quants de la colònia, parents de les víctimes, enfurismats, borratxos, el van penjar de les mans a una branca d’un arbre. Hi va morir, abandonat, pel que sembla, ja que tots els d’aquella colla, exaltats i torrats, havien perdut la consciència enmig d’un camp de melca de prop d’aquell arbre. Després d’allò, Peters, juntament amb els ancians, va decidir d’avisar la policia per detenir-los —per la seva pròpia seguretat, van dir— i endur-se’ls a la ciutat.
La resta d’homes de la colònia (deixant de banda els que repapiejaven o ja no s’aguantaven drets, o a mi, per raons vexatòries) se’n van anar a la ciutat a dipositar la fiança amb l’esperança que els agressors poguessin tornar a Molotschna en espera del judici. Quan ho fessin, les dones de la colònia tindrien l’oportunitat de perdonar-los, i amb això tothom s’asseguraria el seu lloc al cel. Suposant que les dones no els perdonessin, va dir Peters, elles mateixes se n’haurien d’anar de Molotschna, i això que no coneixien ningú de fora de la colònia. Tenien molt poc temps, només un parell de dies, per organitzar-se i respondre.
Ahir, tal com em va dir l’Ona, les dones de Molotschna van votar. A la papereta, hi havia tres opcions:
1. No fer res.
2. Quedar-se i lluitar.
3. Anar-se’n.
Com que les dones no sabien llegir, cadascuna de les opcions anava acompanyada d’un dibuix que la il·lustrava. (Nota: No tinc intenció d’anar puntualitzant que les dones no saben llegir, ho faig només quan cal per explicar certes coses.)
La Neitje Friesen, de setze anys, filla de la difunta Mina Friesen i actualment sota la protecció constant de la seva tia Salome Friesen (Peters havia enviat uns anys enrere el pare de la Neitje, en Balthasar, a un extrem recòndit de la part sud-oest del país a comprar una dotzena de poltres i encara no n’ha tornat), en va fer els dibuixos.
«No fer res» anava acompanyat amb la il·lustració d’un horitzó desert. (Encara que em va semblar, però no ho vaig dir, que era un dibuix que també podria servir per il·lustrar l’opció d’anar-se’n.)
«Quedar-se i lluitar» tenia un dibuix on es veien dos membres de la colònia en un duel a punyalades. (Les altres el van titllar d’excessivament violent, però tenia un sentit prou clar.)
I acompanyava l’opció «Anar-se’n» un dibuix del darrere d’un cavall. (Aquí també vaig pensar, però no en vaig dir res, que allò també podia implicar que les dones miraven com se n’anaven d’altres.)
A la votació van quedar empatades les opcions dos i tres: el duel a punyalades i el darrere del cavall. Les Friesen, en general, van optar per quedar-se i lluitar. Les Loewen s’estimaven més anar-se’n, si bé en unes i altres s’hi notaven vacil·lacions.
També hi va haver molotschneses que van votar de no fer res, de deixar les coses en mans de Déu. Són les que avui no vindran. La defensora més acèrrima del «No fer res» és la Janz Caratallada, una de les membres de la colònia més lleials, la nostra curandera, i alhora coneguda per la seva extraordinària visió en la tasca de mesurar distàncies. En una ocasió em va explicar que ella, com a molotschnesa, tenia tot el que volia; l’únic que havia de fer era convèncer-se que li calien ben poques coses.
L’Ona m’ha dit que la Salome Friesen, iconoclasta a més no poder, havia precisat a la reunió del dia anterior que «No fer res» en realitat no era una opció, si bé el fet de permetre a les dones votar «No fer res» era si més no una alternativa per empoderar-les. La Mejal (que en plautdietsch significa «noia») Loewen, una jove encantadora, que fuma com un carreter, amb dos capcirons ben grocs i el que podria molt ben ser una vida secreta, hi havia estat d’acord. És clar que l’Ona havia dit, va precisar també la Mejal, que a la Salome Friesen no se li havia atribuït la potestat de determinar què era veritat i què no, ni de precisar quines eren les opcions que calia votar. Pel que sembla, les altres Loewen hi havien fet un moviment de cap d’assentiment, mentre que les Friesen
