de qui —respongué el meu hoste, i vaig veure com travessaven el seu front records indeterminats.
—No hi fa res —vaig destorbar-lo—, escolti el que ve a continuació. Déu va suportar aquesta incertesa durant molt temps. Perquè la seva paciència és tan gran com la seva força. Però una vegada que uns núvols espessos van posar-se entre ell i la Terra durant molts dies, de manera que ja gairebé no sabia si només ho havia somiat tot: món i homes i temps, va cridar la seva mà dreta, que havia estat tan llargament proscrita i amagada del seu rostre, fent obretes sense importància. Ella va acudir-hi ràpidament i de bona gana; perquè creia que Déu la volia perdonar finalment. Quan Déu la tingué al davant, amb la seva bellesa, joventut i força, va estar prou temptat de perdonar-la. Però va repensar-s’hi a temps i li ordenà sense mirar-la: “Ves a baix a la Terra. Adopta la figura que vegis en els homes i col·loca’t, nua, al cim d’una muntanya, de manera que et pugui observar bé. Tan aviat com siguis a baix, ves a veure una dona jove i digue-li, però molt fluixet: vull viure. Primer es farà una foscor petita al teu voltant i després una foscor gran, que s’anomena infantesa, i llavors seràs un home i pujaràs a la muntanya, tal com t’ho he ordenat. Tot plegat només durarà un instant. Adeu.”
»La mà dreta es va acomiadar de l’esquerra, li va atribuir molts noms amicals, fins i tot s’afirma que de sobte es va inclinar davant seu i li digué: “Oh tu, esperit sant.” Però al cap d’un moment ja va acostar-se sant Pau, va retirar-li la mà dreta al bon Déu i un arcàngel la va agafar al vol i se l’emportà sota el seu ample vestit. Déu, però, es va tapar la ferida amb la mà esquerra, per tal que la sang no se li escampés per les estrelles i des d’allà caigués a la Terra en gotes tristes. Poc temps després Déu, que observava atentament tot el que succeïa a baix, va adonar-se que els homes amb vestits de ferro estaven més ocupats entorn d’una muntanya que no pas de totes les altres. I va esperar veure-hi pujar la seva mà. Però només va venir un home amb el que semblava una túnica vermella, el qual arrossegava amunt alguna cosa negra que vacil·lava. Al mateix moment la mà esquerra de Déu, posada sobre la ferida oberta, va començar a neguitejar-se, i de cop i volta va abandonar el seu lloc, abans que Déu ho pogués impedir, i va començar a córrer com boja entre les estrelles tot cridant: “Oh, la pobra mà dreta, i jo no la puc ajudar.” En fer-ho estirava el braç esquerre de Déu, a l’extrem del qual penjava, i provava de desfer-se’n. Però tota la Terra era vermella de la sang de Déu i no es podia reconèixer què passava allà baix. En aquella ocasió Déu va estar a punt de morir. Amb un últim esforç va cridar la seva mà dreta perquè tornés; ella va fer-ho pàl·lida i tremolosa, i es col·locà al seu lloc, com un animal malalt. Però ni tan sols l’esquerra, que sabia algunes coses perquè havia reconegut la mà dreta de Déu allà baix a la terra, quan pujava la muntanya amb una túnica vermella, no va aconseguir que li expliqués què més havia passat en aquella muntanya. Havia de ser una cosa molt terrible. Perquè la mà dreta de Déu encara no se n’ha recuperat i pateix per aquest record no menys que per l’antiga còlera de Déu, que encara no ha perdonat les seves mans.
La meva veu va reposar una mica. El desconegut s’havia cobert la cara amb les mans. Durant una bona estona tot restà així. Llavors el desconegut digué amb una veu que jo ja coneixia de feia molt temps:
—I per què m’ha explicat aquesta història a mi?
—Qui m’hauria entès si no? Ha vingut a veure’m sense títol, sense càrrec, sense cap mena de dignitat terrenal, gairebé sense nom. Era fosc quan ha entrat, però jo he notat en els seus trets una semblança... —El desconegut alçà la vista interrogativament.— Sí —vaig respondre a la seva mirada silenciosa—, sovint penso que la mà de Déu potser torna a ser entre nosaltres...
Els nens han sentit aquesta història, i sembla que els l’han explicada de manera que ho han pogut entendre tot; perquè se l’estimen, aquesta història.
PER QUÈ EL BON DÉU VOL
QUE HI HAGI GENT POBRA
La història precedent s’ha difós de tal manera, que el senyor mestre va pel carrer amb cara de molt ofès. Ho puc entendre. A un mestre sempre li fa malícia que els nens de sobte sàpiguen alguna cosa que ell no els ha explicat. El mestre ha de ser, com si diguéssim, l’únic forat al tauló a través del qual es veu el fruiterar; si hi ha altres forats, els nens s’acaramullen cada dia en un de diferent i s’acaben cansant aviat de la vista. No hauria apuntat aquí aquesta comparació, perquè potser no tots els mestres estan d’acord a ser un forat; però el mestre del qual parlo, el meu veí, va sentir la comparació per primer cop de mi i la va qualificar fins i tot d’extremament encertada. I encara que algú altre no fos de la mateixa opinió, l’autoritat del meu veí és per a mi determinant.
El tenia davant meu, tocant-se constantment les ulleres, i va dir:
—No sé qui ha explicat als nens aquesta història, però en qualsevol cas no hi ha dret a sobrecarregar i tensar la seva imaginació amb idees estrafolàries com aquestes. Es tracta d’una mena de rondalla...
—L’he sentida explicar casualment —vaig interrompre’l. (I no era cap mentida, perquè, en efecte, d’ençà d’aquell vespre ja me l’havia tornat a explicar la meva senyora veïna.)
—Ah —feu el mestre, que ho trobà fàcilment explicable—. I bé, què me’n diu? —Vaig dubtar, i ell va continuar ràpidament:— En primer lloc no em sembla just utilitzar temes religiosos, especialment bíblics, de manera lliure i sense autorització. En qualsevol cas, al catecisme tot això està expressat de tal manera que no és possible dir-ho millor... —Jo volia fer una remarca, però vaig recordar a l’últim moment que el senyor mestre havia utilitzat «en primer lloc», i que per tant ara, segons la gramàtica i per mor de la salut de la frase, havia de seguir un «després» i potser fins i tot un «i finalment», abans que jo em pogués permetre d’afegir-hi alguna cosa. I així va ser. Com que el senyor mestre va transmetre aquesta mateixa frase, la impecable construcció de la qual provocarà la satisfacció de qualsevol expert, també a altres persones, que com jo mateix segurament no l’oblidaran, només vull anotar aquí el que va seguir darrere la bonica expressió preparatòria «i finalment».— I finalment... (deixant passar la concepció tan fantasiosa) ni tan sols em sembla que el tema estigui suficientment elaborat i analitzat des de tots els punts de vista. Si tingués temps per escriure històries...
—Hi troba a faltar alguna cosa en l’esmentada narració? —no em vaig saber estar d’interrompre’l.
—Sí, n’hi trobo a faltar unes quantes. Des del punt de vista criticoliterari, com si diguéssim. Si puc parlar-li com a col·lega...
No vaig entendre què volia dir, i vaig comentar modestament:
—És molt bondadós, però mai no he exercit la docència...
De sobte vaig caure en una cosa i em vaig interrompre; ell continuà amb una certa fredor:
—Per esmentar només un detall: no és acceptable que Déu (si és que volem consentir fins a aquest punt el sentit de la història), que Déu, doncs (dic jo), que Déu no hagi fet cap altre intent de veure un home tal com és, vull dir...
Arribats aquí vaig creure que havia de calmar el senyor mestre. Em vaig inclinar una mica i vaig començar:
—És de tothom conegut que vostè ha abordat detingudament (i, si m’és permès de dir-ho així, no sense ser correspost) la qüestió social. —El senyor mestre va somriure.— Doncs bé, en aquest cas puc suposar que allò que penso comunicar-li a continuació no és del tot aliè als seus interessos, sobretot tenint en compte que puc enllaçar-ho amb la
