mateixa. Com em recorda Drucilla Cornell, en la tradició d’Adorno: el sentit comú no té res de radical. Seria un error pensar que la gramàtica rebuda és el millor vehicle per expressar punts de vista radicals, ateses les limitacions que imposa la gramàtica al pensament, de fet, sobre el que és pensable mateix. Però està clar que hi ha qui troba irritants les formulacions que capgiren la gramàtica o que qüestionen implícitament els requisits del subjecte-verb del sentit proposicional. Produeixen més feina per al públic lector, i de vegades al públic lector l’ofèn aquesta exigència. Qui s’ofèn sol·licita legítimament una «parla clara» o la seva queixa sorgeix d’una expectativa sobre la vida intel·lectual des del punt de vista del consumidor? Potser se’n pot derivar algun valor, d’aquestes experiències de dificultat lingüística? Si el gènere es naturalitza a través de les normes gramaticals, com ha argumentat Monique Wittig, l’alteració del gènere al nivell epistèmic més fonamental s’ha de dur a terme, en part, mitjançant el qüestionament de la gramàtica en què es dona el gènere.
La demanda de claredat oblida les trampes que hi ha darrere la visió aparentment «clara». Avital Ronell recorda el moment en què Nixon va mirar als ulls del país i va dir: «Deixa’m dir una cosa molt clara», i va procedir a mentir. Què viatja sota el signe de la «claredat», i quin seria el preu de no desplegar una certa sospita crítica quan s’anuncia l’arribada de la limpidesa? Qui dissenya els protocols de «claredat» i a quins interessos serveix? Què exclou la insistència en els estàndards provincians de transparència com a requisit de tota la comunicació? Què manté a les fosques la «transparència»?
Vaig créixer entenent-hi una mica, de la violència de les normes de gènere: un oncle empresonat pel seu cos anatòmicament anòmal, privat de familiars i amics, vivint els seus dies en un institut als prats de Kansas; cosins gais obligats a abandonar casa seva a causa de la seva sexualitat, real i imaginada; la meva pròpia sortida de l’armari tempestuosa als setze anys, i un paisatge adult posterior de feines, amants i llars perdudes. Tot això em va sotmetre a una condemna greu i que marca, però, per sort, no em va impedir cercar el plaer i insistir en un reconeixement legitimador de la meva vida sexual. Va ser difícil posar de manifest aquesta violència precisament perquè el gènere es donava per fet, alhora que es controlava violentament. Se suposava que o bé era una manifestació natural del sexe o bé una constant cultural que cap agència humana podia aspirar a revisar. També vaig arribar a entendre-hi una mica, de la violència de la vida exclosa, la que no es diu «viure», la que pateix un empresonament que implica una suspensió de la vida, o una sentència de mort constant. L’esforç obstinat per desnaturalitzar el gènere en aquest text sorgeix, crec, d’un fort desig tant de contrarestar la violència normativa que impliquen les morfologies ideals del sexe com de desarrelar els supòsits generalitzats sobre l’heterosexualitat natural o presumpta que reflecteixen els discursos de carrer i acadèmics sobre la sexualitat. Aquesta desnaturalització no s’escrivia simplement amb el desig de jugar amb el llenguatge o prescriure gracietes teatrals en comptes d’una política real, com han conjecturat alguns crítics (com si el teatre i la política fossin sempre diferents). S’escrivia des del desig de viure, de fer la vida possible i de repensar el que és possible com a tal. Com hauria de ser el món perquè el meu oncle visqués en companyia de familiars, amics o família extensa d’algun altre tipus? Com hem de repensar les limitacions morfològiques ideals sobre l’ésser humà de manera que no es condemni a una mort en vida qui no aconsegueix aproximar-se a la norma?14
Hi ha qui ha preguntat si Problemes de gènere té algun motiu per mirar d’ampliar el reialme de les possibilitats de gènere. Pregunten amb quina finalitat es dissenyen aquestes noves configuracions de gènere, i com les hauríem de valorar entre elles? La qüestió sovint implica una premissa prèvia, que és que el text no aborda la dimensió normativa o prescriptiva del pensament feminista. «Normativa» té clarament almenys dos significats en aquesta resposta a la crítica, ja que és una paraula que utilitzo sovint, principalment per descriure la violència habitual que exerceixen alguns tipus d’ideals de gènere. Acostumo a utilitzar normatiu d’una manera que és sinònima de «relatiu a les normes que regeixen el gènere». Però el terme normatiu també pertany a la justificació ètica, com s’estableix, i quines conseqüències concretes en procedeixen. Una pregunta crítica plantejada sobre Problemes de gènere ha estat: com procedirem a jutjar com s’ha de viure el gènere sobre la base de les descripcions teòriques que s’ofereixen aquí? No és possible oposar-se a les formes «normatives» del gènere sense alhora adherir-se a una determinada visió normativa de com hauria de ser el món en relació amb el gènere. Vull suggerir, però, que la visió normativa positiva d’aquest text, tal com és, no pren ni pot prendre la forma d’una prescripció: «Subvertiu el gènere de la manera que dic, i tot anirà bé.»
Els que fan aquestes prescripcions o els que estan disposats a decidir entre expressions de gènere subversives i no subversives basen els seus judicis en una descripció. El gènere apareix amb aquesta forma o aquesta altra, i llavors es fa un judici normatiu sobre aquestes aparences i sobre la base del que apareix. Però què condiciona el domini de l’aparença per al gènere mateix? Podem tenir la temptació de fer la distinció següent: un relat del gènere descriptiu inclou consideracions del que fa intel·ligible el gènere, una recerca sobre les seves condicions de possibilitat, mentre que un relat normatiu busca respondre a la pregunta de quines expressions de gènere són acceptables, i quines no, i ofereix raons persuasives per distingir així entre aquestes expressions. La pregunta, però, de què es considera gènere ja és una pregunta que avala una operació predominantment normativa del poder, una operació fugitiva de «quin serà el cas» sota la rúbrica de «quin és el cas». Per tant, la descripció mateixa del camp del gènere no és en cap sentit prèvia a la qüestió de com opera normativament, ni se’n pot separar.
No m’interessa emetre judicis sobre què distingeix el que és subversiu del que no ho és. No només crec que aquests judicis no es poden fer fora de context, sinó que crec que no es poden fer de manera que perdurin en el temps (els contextos són en si mateixos unitats postulades que experimenten canvis temporals i deixen a la llum la seva manca d’unió essencial). De la mateixa manera que les metàfores perden la metaforicitat a mesura que amb el temps cristal·litzen en conceptes, les pràctiques subversives sempre corren el risc de convertir-se en tòpics balbs a força de repetir-les i, el que és més important, a força de repetir-les dins d’una cultura en què tot és mercaderia, en què la subversió té valor de mercat. L’intent d’anomenar el criteri de subversivitat sempre fracassarà, i així ha de ser. Què està en joc, doncs, si fem servir el terme?
El que continua preocupant-me més són aquesta mena de preguntes: què constituirà i què no una vida intel·ligible i com predeterminen les presumpcions sobre el gènere i la sexualitat normatius el que es considerarà «humà» i «vivible»? És a dir, com operen les presumpcions normatives de gènere per delimitar el camp mateix de descripció que tenim per al que és humà? Quins són els mitjans pels quals arribem a veure aquest poder delimitador i quins són els mitjans que tenim per transformar-lo?
La discussió sobre el drag que ofereix Problemes de gènere per explicar la dimensió construïda i performativa del gènere no és precisament un exemple de subversió. Seria un error prendre’l com el paradigma de l’acció subversiva o, de fet, com a model d’agència política. La idea és tota una altra. Si es pensa que es veu un home vestit de dona o una dona vestida d’home, es pren el primer terme de cadascuna d’aquestes percepcions com a realitat de gènere: el gènere que s’introdueix a través del símil no té realitat, i es considera que constitueix una aparença il·lusòria. En aquestes percepcions en què s’uneix una realitat aparent a una irrealitat, creiem que sabem quina és la realitat i considerem que l’aspecte secundari del gènere és un mer artifici, un joc, una falsedat i una il·lusió. Però quin sentit té la realitat de gènere que fonamenta així aquesta percepció? Potser creiem que sabem quina és l’anatomia de la persona (de vegades no és així, i certament no hem tingut
