no tinc ganes d’ensenyar història a la universitat o a un institut qualsevol. Sentiria que m’estic estancant. Seria com morir lentament. Encara que no tingui tanta seguretat econòmica a final de mes, prefereixo la gestió cultural. A prop de la Política en majúscula, però sense dedicar-m’hi completament, és clar. El que m’interessa és introduir pensadors que no són coneguts, organitzar cursos en institucions de prestigi; en definitiva, estar present en l’esfera pública sense deixar de ser jo mateix. Per això, el que més desitjo és poder formar part de l’equip pluridisciplinari de l’Escola de la Vida. Seria la culminació de la meva carrera professional i estic disposat a fer el que calgui per aconseguir-ho.
L’amiga a la qual M s’està dirigint a la pantalla s’ha girat cap a mi. És N, la companya de curs amb la qual m’he creuat en entrar a signar el contracte de vinculació.
—Doncs jo he tingut una vida molt diferent de la teva —diu N—. No m’interessa per res la política; és més, penso que la dimensió col·lectiva de l’existència constitueix sempre un parany per defugir del jo. Si cadascun de nosaltres aprofundís de debò en si mateix, viuríem en un altre tipus de societat, que ja no s’alçaria sobre la por. L’essencial és el treball sobre el propi cos. Si soc aquí és perquè crec que aquesta escola, en situar la creativitat en el centre de l’ensenyament, em permetrà refer-me.
A la paret oposada, A, completament sol i amb la mirada perduda, confessa que sí, que ha estat un atracador però que mai ha mort ningú. I que, a més, ja ha pagat amb molts anys de presó el seu mal comportament. L’única cosa que demana ara a l’Escola de la Vida és que li donin una altra oportunitat. Arran de l’entrevista que vam haver de passar, pressento que ens han robat les paraules. Ara retornen per dir el més essencial de cadascú.
Espero la meva aparició amb recel en qualsevol cantonada d’alguna de les parets de la sala. Mentre vagarejo pel carrer, em veig parlant sol. Una boira espessa cobreix la fàbrica en la qual vaig treballar com a enginyer. Hi va haver una derrota i els treballadors vam ser colpejats. Alguns cossos inerts encara pengen d’un horitzó caigut. Jo em vaig poder escapar, però era difícil evitar el descens pel pendent inclinat del desencantament. A l’Escola de la Vida busco una excusa per continuar viu i qualsevol cosa em serveix. És inaudit veure com aquest I que parla per mi em coneix millor que jo mateix. Corprès en sentir el que penso però mai m’atreveixo a dir-me, m’empasso la saliva per no escopir sobre aquesta vida que estrangula per compassió. Nosaltres, personatges insulsos, escenifiquem el pas del temps. El món de les paraules que té cura del món pertany a l’Escola de la Vida.
Tothom pica contra l’espatller de les cadires. El soroll augmenta. Alguns alumnes colpegen el terra de fusta amb els peus. Creix l’esbroncada contra el que es considera una violació de la privacitat i una manca total de respecte. Se senten crits de «manipulació!». Tots aquests crits, però, no arrosseguen paraules de desengany. M ha pujat sobre una cadira i demana silenci al·legant que tot plegat no és tan greu. Alguns el xiulen des del fons de la sala. Q, una antiga directora d’un important institut d’ensenyament secundari —em pregunto per què haurà triat aquesta lletra—, i que ha vingut per aprendre noves tècniques de participació escolar, està enfadada amb els que promouen l’escàndol perquè, segons ella, estan posant en risc la continuïtat del curs. A, però, no s’acovardeix i crida amb vehemència que ningú es burlarà més d’ell i que es resistirà a qualsevol forma de manipulació. A poc a poc, i arran d’un esdeveniment inesperat i irrellevant, han sorgit dos bàndols. No vull intervenir i em limito a observar. Ara ja sabem qui és qui, i puc afirmar amb certa seguretat que comencem a conèixer-nos millor.
L’Escola de la Vida no ha aconseguit impedir que la paraula parli i que a través d’ella respiri un cert malestar. Sembla prou clar que ha esclatat un conat de rebel·lió contra l’equip multidisciplinari. He de dir, però, que no deixa de ser sorprenent. Tothom sabia a què venia. El contracte de vinculació signat el primer dia ja ens advertia que l’equip multidisciplinari separaria amb el seu bisturí el bo i el dolent de cada vida. Quin sentit té, doncs, aquesta protesta? Tot ha succeït tan de pressa —em refereixo a la formació dels dos bàndols—, que tinc una certa sospita, però no hi vull pensar. I si l’Escola de la Vida hagués realitzat aquestes projeccions sobre les parets amb l’objectiu d’analitzar les nostres reaccions? Una veu femenina que no sé d’on ve ens commina a abandonar la sala d’actes i a retirar-nos als dormitoris. Sembla que la direcció de l’Escola està enutjada amb nosaltres i ens vol castigar. Crec que aquesta hipòtesi confirma la meva intuïció. Un conflicte que no explota és perillós perquè no es pot controlar. Un conflicte que surt a la llum visibilitza l’enemic i es pot començar a reconduir. Potser tot el que hem viscut ha estat premeditat per tal de… Aquesta idea és absurda! Si l’equip multidisciplinari s’assabentés que he arribat a pensar una cosa així, no dubtaria ni un moment en expulsar-me. De fet, haurien de fer-ho, ja que no em perdono haver concebut un pensament com aquest. A vegades m’espanten els meus propis pensaments. És inversemblant i, sobretot, injust dubtar de la funció social tan important que realitza l’Escola de la Vida. Però jo sé que la vida que es viu de debò s’endureix i, a poc a poc, es converteix en fusta. Llavors es pot encendre i el foc pot cridar la seva soledat.
Acabo de rebre un missatge al meu hyperphone que diu el següent: «Escriviu un assaig per a demà comentant la frase “La vida és la vida”».
Una trobada inesperada
Avui m’ha succeït una cosa que podria canviar la meva estada aquí. Caminava en silenci i amb el cap cot per un passadís de l’escola quan, de sobte, he ensopegat amb A. Estic convençut que ha estat ell qui ha afavorit aquesta trobada. No ha estat pas casual. És cert que m’intrigava la seva personalitat rebel, a punt sempre d’esclatar, però no sé si jo hauria iniciat aquest apropament. M’agradava observar el seu comportament estrany, tal com un entomòleg observa el moviment dels insectes. A és un personatge curiós. Amb els braços plens de tatuatges i algun pírcing en el rostre, la seva mirada provoca un desassossec intens. Alhora, els seus ulls vivaços es desplacen sobre les coses sense acariciar-les, com si temessin que la mirada pogués ser segrestada. Agressivitat i recel es conjuguen perfectament en ell.
—Jo a tu et conec —m’ha etzibat amb una veu que, si bé no era amenaçadora, tampoc era massa afable. M’he quedat sorprès perquè no recordava haver-lo vist mai i, gairebé sense adonar-me’n, m’he posat a la defensiva. A ha percebut la meva reacció i de seguida m’ha aclarit que un dia vaig estar a casa seva. Jo he seguit sense entendre res. Ha estat llavors quan m’ha explicat que el seu germà havia treballat en la mateixa fàbrica de vidre que jo i que un dia, acompanyat amb ell, vaig anar a casa seva per triar un televisor en color. La sorpresa que m’havien causat les seves paraules al principi s’ha esfumat a poc a poc i ha donat pas a una complicitat imprevista.
Tenia raó. Vaig conèixer el seu germà i vaig ser amic seu. El germà d’A era molt conegut en el seu barri perquè amb tan sols deu anys robava cotxes i, assegut sobre un coixí, era capaç d’escapolir-se de la policia. Va passar per diversos centres correccionals fins que va recalar a la fàbrica de vidre en la qual jo també treballava. La tasca que tenia encomanada consistia simplement a agafar la copa o el got sortit del motlle i portar-lo a un forn de temperat. Havia de realitzar aquesta activitat durant vuit hores. Altres joves feien la mateixa feina, però ell s’esmunyia sempre que podia. Com a enginyer no m’havia d’ocupar de la disciplina, així que més aviat admirava el seu desvergonyiment i franquesa quan em deia sense embuts que no li agradava treballar. Un dia, quan el meu pare es va jubilar, vaig pensar regalar-li un televisor en colors. Li vaig demanar al germà d’A si podia aconseguir-me’n un a bon preu. Em va portar a casa seva. Vivia en un pis situat en la perifèria de la ciutat, on les persones d’ordre no s’aventuren mai. Allí la nit brama buscant la seva dosi. En aquell pis minúscul hi havia més d’una dotzena de televisors. Damunt dels llits, sobre els armaris i per terra. Em vaig emportar el més gros i vaig haver de dir-li al meu pare
