L'oració composta (I): la coordinació. M. Josep Cuenca Ordinyana

L'objectiu fonamental del present treball és definir i descriure, la coordinació, un dels fenòmens que més freqüentment es manifesta en les llengües i un dels menys tractats pels gramàtics fins fa poc temps. Aquest objectiu, aparentment modest, sols serà assolit després de revisar un seguit d'aspectes, diversos i interrelacionats, que ompliran el sis apartats que separen aquesta introducció de la conclusió final. En el primer comentarem les característiques generals de la coordinació i la incidència que aquestes han tingut en la manera com ha estat estudiada fins avui. Al segon apartat esbossarem un breu estat de la qüestió, referit en concret a la definició del fenomen i al lloc que ocupa entre les relacions sintàctiques de la llengua, i provarem d'arribar a una definició negativa de la coordinació, això és, per oposició a juxtaposició i subordinació, bàsicament. Dedicarem la tercera secció a presentar les múltiples propostes tipològiques que s'han fet, tot analitzant els problemes que comporten, i caracteritzarem la coordinació copulativa, disjuntiva i adversativa, els tipus que majoritàriament es consideren coordinats. Als tres apartats següents, analitzarem la sintaxi, la semàntica i la pragmàtica de les construccions coordinades, amb la intenció bàsica de determinar les condicions de coordinabilitat.