algú l’agafa de la cua i el llença daltabaix de la finestra. Un miol infinit acompanya els últims instants de lucidesa —i de vida— del gat. Deu haver estat cosa del seu objectiu, el criminal d’en Bouvila? Tot i que el darrer record de l’habitació que té és un floc de cabells rossos, llargs, bruts, desordenats...
- IV -
Jo? No hi tinc res a veure, ho prometo. Passo el dia llepant-me i dormint. A tot estirar, menjo una mica de sobres, però passo gana. La seva dona, a més, em tracta molt malament. Sí, molt malament, ho heu sentit bé. Ahir al vespre, entre les nou i les onze? No ho sé, dormia. Us diré més: roncava. Pregunteu-ho a la dona, a aquella d’allà, que ara ploriqueja, però que en realitat es passa el dia cridant. És una explotadora. Envia els nens a la fàbrica, ho sabíeu? Tenen cinc i sis anys. A la fàbrica, sí. Una mica de menjar per a mi? Ni parlar-ne. Mai, mai una sola carícia d’aquells nens: sempre estan cansats. Per culpa d’aquella bruixa, òbviament, perquè els envia a treballar. Si he notat alguna cosa estranya en els darrers temps? No ho sé. Jo sempre dormo. Si ella estava estranya últimament? No ho sé. Ja us ho he dit, jo sempre dormo. Esclar, els seus cops d’escombra em desperten, però després vaig a dormir al terrat. Si ell estava estrany? No ho sé. Jo dormia. I, quan no dormo o no soc a dalt, m’amago sota l’únic llit, ja que com a mínim allà estic segur. No veig res i faig les meves coses. Em llepo. Ahir al matí? Dormia. Pamflets? No ho sé. No sé llegir, jo. Els roncs? Nooo, mai. Quins roncs? No! No pretenc estovar-vos, no ho controlo... Si mai he vist sospitosos per casa? No ho sé. Sempre dormo. Tinc un son profund, sabeu? No hi sento, no hi veig. Si estava més nerviós del que és habitual? No ho sabria dir. Què insinueu? Quin engany? En Santiago sempre és fora. La dona va a treballar a la fàbrica de cotó o és a l’habitació. Els nens surten a les cinc del matí i tornen al vespre. En aquesta casa, qualsevol drap és més important que jo! No, ja us he dit que no. Dormia! Dormia! Dormia! Anàrquic jo? No! Còmplice? Mai! Jo dormo! Sempre!
- V -
Un nassarró tigrat blanc i taronja apareix darrere els vidres de les finestres. Els bigotis es belluguen amb els crits que venen del carrer de Sant Antoni Abat. Les petites orelles, amb tímids blens de pèl blanquinós, es mouen cap enrere. El gat obre els narius cap a l’olor de sec, de fum i de xivarri.
Just a sota, hi ha tot de gent que observa alguna cosa, davant les portes destruïdes del convent de les monges de l’orde de Sant Jeroni. El gatet veu les dones de casa que xiuxiuegen, mentre que alguns homes amb les gorres sobre els ulls es mouen d’un lloc a l’altre impetuosos.
Durant l’estrèpit sord que s’ha produït poca estona abans, el gat s’ha amagat sota una cadira de vímet, però ara, curiós, posa primer una pota al vidre de la finestra i després una altra. S’aixeca una mica i inclina el caparró cap endavant.
Distingeix dos cossos que ballen, units l’un a l’altre. Aleshores desapareixen. Fan alguna cabriola: voleteja una tira de tela centenària. Desapareixen. Són un jove de cabellera fosca i una dona. Però és realment una dona? El gatet no n’està segur. Desapareixen. Aixeca una mica més les potes del darrere. La parella torna a aparèixer. Ell, formós, joliu. Ella, amb teles i pell: arrugades, tèrries, àrides. Duu les robes enganxades a la pell, que està adherida als ossos, unida com si es tractés d’una broma macabra.
I aleshores el gat entén que la nina de la pell seca no balla, que és l’home qui la mou, qui la fa girar: ell guia el vals dels senyors, mentre que les pobletanes del voltant xiuxiuegen i els homes esclaten a riure i l’inciten amb crits. Durant uns minuts que es converteixen en hores, el gat blanc i taronja es queda a la finestra: miola i mou el nassarró a ritme del vals, gairebé com si es divertís amb aquella dansa grotesca.
L’home, en Ramon Clemente García, que té una discapacitat mental, morirà mesos després al castell de Montjuïc. Afusellat. No van servir de res les peticions d’amnistia i el suport d’intel·lectuals com Joan Maragall, que, per a un altre acusat dels fets de la Setmana Tràgica, Francesc Ferrer i Guàrdia, va demanar l’excarceració per tal que «Barcelona no pugui seguir dient-se “la ciutat de les bombes” [...], sinó “la ciutat del perdó”».
La nina de teles i pell, la monja —Margarida, Morlana o Oliva, mai no en sabrem el nom—, havia mort el 1657 i fins poques hores abans reposava tranquil·la a la cripta del convent. Juntament amb les monges del mateix orde, havia estat saquejada de la tomba i exposada a l’entrada del convent a la vista de tothom durant la Setmana Tràgica del 1909, que va ser la resposta contra el Govern i l’exèrcit per part de les masses enfurismades de pobres, cridats a la guerra espanyola del Marroc. Entre els miols llunyans i dèbils del gat, en Ramon Clemente García l’ha agafada i l’ha feta ballar, sense que toqués a terra: feia com si la seduís i se’n mofava. Li ha concedit un darrer ball abans que, davant les pupil·les grogues del gat, dilatades i consternades, cremés amb tot el convent, un de tants que el poble va incendiar el 1909, però també el 1835 i el 1936. Després, al seu lloc, van aixecar-se edificis, mercats, presons i esglésies, com la del Carme.
Les flamarades s’arrelen als trossos de tela de la monja, les línies seques de la Margarida es fonen, les bogeries d’en Ramon cruixen entre el foc, els ulls de brasa del gat cremen de terror. Les flames dansen de manera macabra en aquella Barcelona tràgica, mentre que un lent vals de foc devora les mòmies i els morts de gana.
Pobres, pobres mòmies embalsamades, tan diferents de nosaltres, del gat, d’en Ramon, de les dones de casa plenes de vida, però en el fons tan semblants, o millors, com dirà en Juli Soleràs vint-i-cinc anys més tard, quan es torna a exhumar-les per fer-ne escarni. Les mòmies, aquells objectes incomprensibles que es poden moure, cremar, fer caminar i fer ballar, posar de cap per avall. Aquells objectes que semblen nines, tot i que temps enrere hagin estat com nosaltres. Objectes buits, però buits de què? El gat tigrat blanc i taronja tampoc ho sap.
- VI -
Existència no documentada. Si tenim en compte l’estudi de l’esquelet, sembla que hagi estat un gat polidàctil de sexe masculí. Alguns estudiosos sostenen que podria tractar-se d’un dels gats que Ernest Miller Hemingway va tenir durant la seva primera estada a Espanya, l’any 1921. Altres, com Ramiro Melíndez Espinal, refuten aquesta hipòtesi, ja que no hi ha proves que el cèlebre escriptor hagués estat realment a Barcelona en aquestes dates.
- VII -
Quin dia tan esgotador, estimats. Bona nit, petit Narcís... Què fas? Et fregues? Molt bé, tresor, creixes tan de pressa. Digues, s’ha portat bé el dolentot d’en Joaquim? Joaquim, amic inseparable, mira de ser bo. I no ajupis el cap. T’entenc, ja ho saps. Encara és una cria, no sap res d’aquest món. Veniu aquí, va. He d’explicar-vos tantes coses...
No imagineu quina delícia que és tornar a casa després d’un dia llarg. L’olor de la sopa de farigola... Fora aquestes sabates incòmodes! A nosaltres, els vells, se’ns inflen els peus, ho sabíeu? Uhm... Aquesta xocolata Amatller és exquisida. Quina panxolina tan blanca, Narcís, que dolç que ets: així estoves una mica aquest cor endurit amb els anys... En Quim abans també ho feia, saps? I la Montse, on s’ha amagat? És incorregible, la Montse. Quin caràcter, eh, Joaquim? Una trapella! A saber d’on ha sortit! Tens raó, estimat Quim, només necessita temps; abans o després s’acostumarà a en Narcís. Tu no et preocupis, petit, i deixa que et grati aquesta panxa tan suau. Què fas? Que rius? Quin goig i quin plaer tornar a casa...
Quin dia, nois! Hi havia tanta gent que no us ho podeu ni imaginar, era un deliri! Com a mínim dues-centes mil persones, totes vestides de festa. Un espectacle de colors! La plaça d’Espanya estava desbordada de gent. Fins i tot hi havia el rei Alfons i la reina. I no podia faltar aquell ésser, sí, Quim, també hi havia Primo de Rivera. No bufis, sé perfectament que no t’agrada. Si l’haguessis sentit, ha fet un discurs com si fos un gran orador, però quines bajanades
