un instant finit i no gaire distant en el passat. Un argument a favor d’aquesta mena de començament era la sensació que hi havia d’haver una primera causa que expliqués l’existència de l’univers.
Un altre argument va ser proposat per sant Agustí en el seu llibre La ciutat de Déu. Agustí d’Hipona va assenyalar que la civilització progressa i que recordem qui va dur a terme una gesta determinada o qui va desenvolupar una tècnica concreta. Per això l’home —i, per tant, potser també l’univers— no pot haver existit des de sempre. Perquè, si no, ja hauríem progressat més que no ho hem fet.
Sant Agustí acceptava una data de l’entorn del 5000 aC per a la creació de l’univers segons el llibre del Gènesi. És interessant observar que aquesta data no s’allunya gaire del final de l’última edat del gel, vora el 10000 aC, que és quan va començar realment la civilització. A Aristòtil i a la majoria de filòsofs grecs, en canvi, no els agradava la idea d’una creació perquè hi havia massa intervenció divina. Ells creien, doncs, que la raça humana i el món que l’envolta havien existit des de sempre i que existirien per sempre. Ja s’havien plantejat l’argument del progrés, que hem descrit més amunt, i hi havien respost dient que s’havien produït inundacions periòdiques i altres catàstrofes que havien fet tornar la raça humana reiteradament al punt de partida de la civilització.
Quan la majoria de persones creien en un univers estàtic i immutable, la qüestió de si tenia o no un començament era un aspecte reservat a la metafísica o la teologia. Es podia justificar en un sentit o en l’altre el que s’observava. O bé l’univers havia existit des de sempre, o bé havia estat posat en moviment en algun instant finit de manera que semblés que havia existit des de sempre. Però el 1929 Edwin Hubble va fer la històrica observació que, miréssim on miréssim, les estrelles distants s’allunyaven ràpidament de nosaltres. Dit d’una altra manera: l’univers s’estava expandint. Això volia dir que, en temps passats, els objectes devien estar més junts.
De fet, semblava que hi havia hagut un moment entre fa 10.000 i 20.000 milions d’anys en què tots els objectes devien ser exactament al mateix lloc. Aquell descobriment va fer entrar per fi la qüestió del començament de l’univers al reialme de la ciència. Les observacions de Hubble feien pensar que hi havia hagut un instant anomenat big bang (‘gran explosió’) en què l’univers era infinitesimalment petit i, per tant, infinitament dens. Si hi havia esdeveniments previs a aquell moment, no podien afectar el que passa en el temps present. La seva existència es podia ignorar perquè no tindria conseqüències observables.
Es podria dir que el temps va començar amb el big bang, en el sentit que no es poden definir temps anteriors a aquell succés. Caldria remarcar que aquest començament del temps és molt diferent d’aquells que s’havien considerat prèviament. En un univers immutable, el començament del temps és una cosa que ha de ser imposada per alguna cosa que es troba fora de l’univers. No hi ha necessitat física d’un començament. Un pot imaginar que Déu va crear l’univers en, literalment, qualsevol moment del passat. En canvi, si l’univers s’està expandint, hi pot haver motius físics que justifiquin que va haver de tenir lloc un inici. Es podria creure igualment que Déu va crear l’univers en l’instant del big bang. Déu fins i tot el podria haver creat en un moment posterior de manera que semblés que hi havia hagut un big bang. Però no tindria sentit suposar que s’hagués creat abans del big bang. Un univers en expansió no exclou un creador, però sí que posa límits al moment en què s’hauria pogut executar la creació.
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.
Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.
