i violent de comptes s’ha practicat de forma habitual, sobretot en els segles XVI i XVII. Ens manquen estudis comparatius, però almenys sabem que les morts violentes que consten en els registres parroquials de defuncions eren prou superiors a les d’altres territoris hispànics. En un estudi recent sobre el marquesat de Llombai vaig calcular una taxa de 30 homicidis anuals per 100.000 habitants en el segle XVII, que és la que habitualment utilitzen els criminòlegs, que és molt elevada. En aquest mateix territori la taxa va caure a 3 homicidis anuals per 100.000 habitants durant el segle XVIII. La informació aportada per Manel Arcos suggereix que en la primera meitat del segle XIX aquesta taxa degué elevar-se a magnituds pròximes a les del Sis-cents. Si l’alta taxa del XVII es degué, entre altres raons, a l’absència de mecanismes repressors a causa de la debilitat de l’estat, i la caiguda del XVIII al reforçament d’aquest mateix estat en el període borbònic, la repuntada del XIX probablement tinga la mateixa explicació. De fet l’autor ha tingut la cura d’inscriure el seu estudi en una detallada contextualització històrica i queden pocs dubtes que els trasbalsaments polítics, la desmobilització guerrillera després de la guerra del Francès, les desercions de l’exèrcit i la crisi econòmica són factors que necessàriament s’han de tenir en compte. Potser també hi tingués algun pes la «tradició» de violència valenciana, que el «pacífic» segle XVIII potser no va poder esborrar totalment, ja que aquella pacificació es degué més a una política repressora que no pas civilitzadora, donant a aquesta paraula el significat que li atorga Norbert Elias. D’alguna manera la repuntada de violència del segle XIX no mostraria sinó el fracàs en aquest sentit del despotisme il·lustrat. Vull que es prenguen aquestes reflexions com a absolutament provisionals, ja que ens farien falta molts més estudis com el de Manel Arcos, del País Valencià i de la resta d’Espanya, per tal d’arribar a entendre en profunditat un fenomen tan complex.
València, maig del 2009
MANUEL ARDIT
Universitat de València
INTRODUCCIÓ
El llibre que tens a les mans és el resultat d’un treball llarg en el temps i ardu en l’elaboració. Qui ja ha viscut una experiència pareguda, sap massa bé els passos que s’han de fer i les portes que s’han de tocar. Anys enrere (deuen ser uns quants, perquè ara mateix no m’atrevisc a fixar una data), havien arribat a la meua oïda rondalles de bandits de la rodalia molt curioses, com ara que si, en temps immemorials, alguns d’ells es veien amb dones lleugeres de casc, sota una figuera d’un paratge determinat; que si un famós capitost amagava els botins dels robatoris en un forat de la muralla d’un castell... Tot eren comentaris. Però, com sempre s’ha dit, quan els gossos lladren és perquè alguna cosa senten.
Si volia saber més, doncs, havia de furgar on fóra menester. I qui busca, a la fi troba. En un primer lloc, calia cercar dades. De bell antuvi, em posava mans a l’obra. Visitava arxius municipals, parroquials i provincials, hemeroteques i, fins i tot, biblioteques virtuals. Els documents hi eren, i tant, però havien romàs un grapat d’anys dormits i en silenci. Tot arreplegada la informació, calia tractar-la. Ací topava amb una de les primeres dificultats. La consulta d’uns quants manuscrits, no poc ni gaire, requeria grans dosis de paciència per poder desxifrar el contingut. I, així, anaven transcorrent les setmanes, els mesos i algun o altre any.
La tasca, de bona veritat, valia la pena. L’intent s’ho mereixia. L’assumpte investigat, el fenomen del bandolerisme en una part de l’antiga governació de Dénia al llarg del primer terç del segle XIX, no havia sigut estudiat a fons en cap moment. Josep Camarena Mahiques, Bernat Capó Garcia, Joan Josep Cardona Ivars, Antonio Escudero Gutiérrez i Manuel Ardit Lucas, entre altres, havien avançat alguns apunts. Comptava, tot i això, amb les restes que havien perdurat en la comunicació oral (llegendes i mites, sobretot). Hi havia interés, per tant, d’omplir un buit; de recuperar, al cap i a la fi, una part de la nostra memòria històrica. Tot un repte.
A les acaballes de l’Antic Règim, entre la fi del regnat de Carles IV i els primers anys de la regència de Maria Cristina, esposa de Ferran VII i mare d’Isabel II, s’esdevé un període excessivament convuls i inestable, amb guerres, invasions, revoltes i alternances en el poder cada dos per tres, i enmig d’una conjuntura econòmica gens favorable a les capes socials més vulnerables, cada cop més sumides en el marasme i en la misèria. Són trenta-tres anys del nostre passat, els que van des de 1806 fins al febrer de 1839, amb un marc jurídic que, en matèria d’ordre públic, presenta constants modificacions quant a l’organització i el funcionament dels cossos i les forces de seguretat (fusellers, voluntaris reialistes, milicians, urbans o guàrdies nacionals), com pel que fa a la normativa sobre ús i tinença d’armes, sense oblidar la infame política penal i penitenciària i l’inhumà i insalubre estat dels presidis i les presons.
En aqueix context, hi ha uns quants personatges principals, com ara roders de la talla del Tramusseret de Benirredrà, el Coix de Gandia, Collet, Palmeret, el Mut, el Frare del Barranc, Joan Berenguer de Fèlix, el Peixeruc, el Seguinet, Calafat, Malacara, Josep Poler, el Moliner de Palma, el Rajoler d’Ador, el Fraret de Buixerques, Vicentet, Vinyes, Marcel·la, Cassola, Joaquim Cardona, el Valent, el Coix d’Alfauir, Laberte, Francesc Sendra, Francesc Canet, Frares, Antoni Sala, l’Agre, el Xera, el Tort de Seganyet, el Gallo, Parretes, Tern, Llutxent, Joaquim Pla o Salat, gràcies als quals queden gravades un munt de gestes heroiques i èpiques, on no falten els elements essencials del gènere d’aventures (saquejos, assalts, robatoris en despoblat, assassinats, segrestos, evasions d’establiments penals, xocs armats, traïcions, delacions, venjances, execucions...).
I, evidentment, els protagonistes dels susdits episodis vagaregen per un territori, on marquen el seu camp d’operacions. L’acció es desenvolupa en un espai físic bastant peculiar, enquadrat per la cadena de ferradures muntanyoses, encarades a la mar Mediterrània, que formen, de nord a sud, les serres del Mondúver, el Buixcarró, la Falconera, Ador, la Safor, Benicadell, Gallinera, l’Almirall, Mostalla, Pla del Miserà, la Carrasca, el Migdia, Negra, Segària, el Penyó, Seguili, Beniquasi, Seldetes i el Montgó. Sens dubte, es tracta d’un paisatge singular i encisador; i, ensems, tan bigarrat com embullat. És l’escenari adient i idoni, testimoni sigil·lós i taciturn d’infinitat de malifetes.
Els bandits van deixant empremta per molts municipis de les comarques de la Safor, la Marina Alta, la Vall d’Albaida i el Comtat. Aquesta és La senda dels Lladres, un relat que, siga dit de pas, està inspirat en un topònim i, més concretament, en el nom d’un camí rural. La senda dels Lladres discorre, a hores d’ara, pel terme d’Oliva, en paral·lel a l’actual carretera CV-715, Oliva-la Nucia. Naix a la partida de les Planes i enllaça, després de travessar el barranquet de Benirrama, amb el camí Xiulet, situat al peu de la muntanya del Castellar, a l’extrem oriental de la serra de Mostalla. Sobre el cim de l’esmentat turó s’assenta un dels cèlebres caus, per no dir el que més, dels bandolers de la contornada. Qui ho havia de dir!
CRITERIS DE TRANSCRIPCIÓ I CITACIONS
Per al tractament i l’edició dels manuscrits i els textos originals, ha sigut imprescindible establir uns criteris que respecten al màxim el material de l’època, encara que en ocasions ha sigut necessària l’actualització ortogràfica. Segons els susdits principis, la transcripció atén les pautes següents:
1) S’han respectat les grafies i tots els signes de puntuació dels documents.
2) Si una paraula està escrita malament i l’errada es deu al desconeixement de la llengua, i no a l’ortografia, s’ha transcrit literalment i s’ha afegit (sic).
3) La mateixa fórmula s’ha aplicat a les errades de morfologia i sintaxi, d’expressió, repetició per descuit d’una mateixa paraula, etc.
4) S’ha actualitzat l’ortografia
