de suport, perquè hi tenia familiars directes instal·lats prèviament. Per la seua joventut i el seu caràcter prompte va destacar en els ambients més influents de la capital francesa, cosa que va aprofitar per a fer unes quantes amistats significatives, com el dramaturg Louis-Sébastien Mercier.
Una dècada més tard, la jove s’havia fet un nom a la ciutat. Inquieta de ment com era i en contacte permanent amb dramaturgs i literats, era pràcticament inevitable que no se li despertara l’interès per l’escriptura. S’inicià, no sense dificultats, en el món del teatre: per un seguit de desencerts i la misogínia com a teló de fons, Olympe quedà vetada a la Comédie Française, la qual cosa li va suposar un entrebanc important a l’hora d’estrenar les seues obres a la capital i l’obligà a marxar a l’estranger a presentar-les. La seua resiliència li va crear una sèrie d’enemistats que començaren a considerar més aviat molesta la presència de l’aspirant a dramaturga als espais d’intercanvi intel·lectual. Entre les obres teatrals destaquen Molière chez Ninon, considerada la millor de les seues obres, no per mèrit d’aquesta sinó per demèrit de les altres –segons Lacour– i, sobretot, Zamore et Mirza, ou L’esclavage des noirs, una peça que les ja comentades dificultats d’estrena li permeten esmenar en gran part per presentar-la de nou cinc anys després, sota el títol L’esclavage des noirs, ou L’heureux naufrage. En aquesta obra es pot observar clarament el tarannà moral de l’escriptora. No era una mera abolicionista –tot i que comptava, com si ho fora, amb l’oposició i censura absolutes dels esclavistes rics–, sinó que s’esforçava per presentar situacions on els personatges, independentment de la raça i de la classe social a què pertangueren, eren únicament jutjats per les seues accions. Així, argumentava contra l’exclusió per motiu de raça o gènere; eliminava el sistema de valors imperant en la societat francesa. Lamentablement, l’autora mai va veure representada la seua obra, que sí que s’ha portat posteriorment als escenaris i s’ha convertit en una de les seues peces més conegudes.
Aquestes obres, a més de procurar-li renom, permetran a Olympe de Gouges albirar les similituds entre el destí dels esclaus i el futur de les dones, de les quals els polítics francesos parlaven, en matèria de drets, de manera figurativa, al mateix temps que consideraven inquietant la seua presència en l’esfera pública, tal com Oliva Blanco recull en la seua antologia.
Les aspiracions de dramaturga d’Olympe es veuen reduïdes a un segon pla quan l’autora s’implica en la política nacional. Comença la Revolució.
III
La Revolució Francesa va ser el període més fecund d’Olympe de Gouges i alhora la causa de la seua execució. El 6 de novembre de 1788 publicava el primer pamflet polític, Carta al poble o projecte d’un fons patriòtic. Començava així la carrera com a assagista política, que arribaria a l’ocàs cinc anys després, amb la impressió i distribució fallida de Les tres urnes, peça clau del seu arrest i posterior condemna a mort.
Olympe de Gouges serà, des d’un primer moment, moderada en els seus posicionaments polítics: primerament defensora del rei Lluís XVI, a qui implora que entre en raó en els primers pamflets; després partidària dels girondins, just en el moment de la seua caiguda en desgràcia, cosa que la situa en el punt de mira de jacobins com Robespierre. Aquest esdevé l’enemic acèrrim de De Gouges, que no tremola a l’hora d’acusar-lo de tirà i de dedicar-li nombrosos pamflets on concentra en la persona del polític tots els mals de la nació. Ella fomenta la seua ambivalència partidista, amb la qual alhora es protegeix: amiga de ningú, enemiga de tots, els més moderats l’acusaran de revolucionària i els més radicals de reaccionària. Tot i això, Olympe de Gouges és conseqüent amb els seus principis polítics, alguns dels quals destaquen en la seua obra i s’assimilen als dels seus contemporanis: la sobirania popular, la llibertat, la tolerància, el benestar social, la separació de poders i la igualtat social. Sobre aquesta última, superarà la tesi de Rousseau sobre el contracte social: si bé el filòsof afirmava que la sobirania popular establia la igualtat entre tots els agents socials del poble, no incloïa les dones, que quedaven relegades a la submissió a l’home. De Gouges, avançant-se quasi dos segles a la tesi del contracte sexual de Carole Patemant, s’afanyava a evidenciar la contradicció flagrant en la reivindicació d’una igualtat per a tot el poble que exceptuava la meitat de la societat.
Amb la dissolució de l’Assemblea Constituent, una vegada acomplertes les seues funcions, per tal de donar pas a l’Assemblea Legislativa, el panorama polític de París va canviar notablement. L’any 1792 entrava en escena, amb el nou parlament, una nova generació de polítics que considerava la Revolució imparable. Olympe, defensora del monarca, posarà per davant la seua lleialtat a la Constitució. Quan el rei és deposat i la Comuna de París pren el govern, l’Assemblea Legislativa dona pas a la convenció que aboleix la monarquia i instaura la República, a la qual l’escriptora jura la més fervorosa fidelitat i de la qual es considera guardiana. Portà endavant la seua croada contra els principals líders dels jacobins, Marat i Robespierre, el qual, en paraules de Blanco, «sorprende que no se vengara antes de lo que lo hizo».
L’any 1793, l’últim en la vida d’Olympe de Gouges, comença amb l’execució del monarca, però ella, incansable en la seua missió de protectora de la República, segueix defensant les causes perdudes, ara en la figura dels girondins. Preocupada pel futur de França, que veu abocada a una dissolució irrevocable, assetjada pels quatre punts cardinals per potències enemigues i sota el govern temporal d’uns tirans, la Comuna, insisteix en la necessitat de resoldre la qüestió de l’organització de l’Estat per assolir la concòrdia política. En Les tres urnes proposa, com a digna occitana, la descentralització de l’Estat mitjançant una elecció democràtica sobre una forma de govern amb base regional. Li costarà la vida: serà l’excusa perfecta per al govern jacobí –que tan durament havia criticat Olympe– per desfer-se d’ella finalment, com ho feia amb tots els que gosaven ser-hi crítics. El mateix impressor la denunciarà al Comitè de Seguretat Nacional i serà finalment detinguda el 20 de juliol i portada immediatament a l’àtic de la presó La Marie que, escalfat pel sol inclement de l’estiu, fa emmalaltir l’escriptora. Començava el calvari del seu empresonament, que a penes milloraria amb el pas lent dels mesos. Més que no l’acte final de la guillotina, les condicions de la detenció l’acaben de matar: malalta per la falta de salubritat en les cel·les, la calor i la falta de cura dels vigilants, entra en un tràngol incòmode del qual solament l’escriptura la podrà rescatar. Perquè, per sort, té accés a material per a redactar missives, fins i tot fa publicar un pasquí de denúncia sobre la seua injusta detenció. Malauradament, París no va saber mostrar ni una engruna d’empatia per la que fins feia relativament poc havia sigut una de les seues filles predilectes. El seu procés judicial a penes va trobar oposició, especialment en el context de Terror en què va tenir lloc. Ni tan sols el seu estimat fill Pierre la va poder ajudar: superat per les seues pròpies faltes i mancat, segurament, de seguretat en la pròpia vida, va renunciar al cognom De Gouges i va renegar de la mare quan la seua sang encara regalimava de la guillotina.
El procés judicial al qual van sotmetre Olympe de Gouges es va caracteritzar per la indiferència institucional absoluta i la parcialitat exagerada. No se li va permetre cap defensa, ni tan sols la que ella va demanar; va haver d’exercir-la ella mateixa, només amb unes poques hores de preparació, malalta com estava després de mesos de captiveri. El judici, breu perquè comptava amb un final prèviament estipulat, va servir com a propaganda partidista dels detractors jacobins de De Gouges. L’interrogatori va ser emprat per ambdues parts, defensa i acusació, per a exposar el seu programa polític. L’una insistiria en la seua innocència denunciant fins al final la tirania d’un govern que creava lleis per conveniència partidista i assassinava amb voluntat de censurar la dissidència; l’altra, exposava els perills per a la República de qualsevol premissa enemiga, és a dir, tota aquella que no coincidia plenament amb les estipulades pel govern.
El 2 de novembre seria condemnada pel tribunal a morir decapitada l’endemà mateix. Olympe va
