exempt de contribuir a la gestió municipal. Amb l’edicte del 4 de febrer del 362, es proclamà la llibertat religiosa que els emperadors precedents ja havien restringit (i que els emperadors següents anul·larien del tot, fins que Teodosi declarà el cristianisme religió d’estat: caldrà esperar més de mil anys perquè a Europa es torne a parlar de llibertat de religió); es van reobrir els temples als déus, els van ser restituïdes les propietats confiscades pels emperadors cristians, i van rebre subsidis per a restauracions i reconstruccions. Julià va imaginar una mena d’«església pagana», amb jerarquia i clergues, i fins i tot monestirs, però no tingué temps de veure realitzat el projecte. També inicià la reconstrucció del Temple de Jerusalem, que prompte quedà interrompuda. En un temps d’enfrontaments doctrinals violents dins del cristianisme, Julià va permetre el retorn dels qui havien estat declarats heretges i forçats a l’exili.
La decisió potser més meditada i profunda del nou emperador va ser l’edicte de juny del 362, pel qual prohibia que els professors cristians ensenyaren retòrica, ja que considerava inacceptable la transmissió de la cultura clàssica sense les idees i els valors que l’acompanyaven. Magistros studiorum doctoresque excellere oportet moribus primum, deinde facundia: els mestres dels estudis i els professors han d’excel·lir abans en costums i després en eloqüència. El filòsof Libani (autor de cartes i discursos que són una gran font d’informació sobre la part oriental de l’imperi en la segona meitat del segle IV), escriu: [Julià] pensava, en efecte, que les lletres i el culte dels déus eren com germans», és a dir, que «era absurd que els mateixos que havien de comentar els autors clàssics menysprearen els déus que aquells autors honoraven.» Aquest edicte va ser l’únic acte de Julià que limitava d’alguna manera la llibertat dels cristians: els que ell, amb menyspreu subtil, anomenava «galileus». Amb aquesta forma incruenta de «persecució», el jove emperador intentava frenar els avanços del cristianisme entre els sectors educats, i alhora privar-lo de la sang dels màrtirs, que tan fèrtil havia resultat al llarg dels tres segles anteriors.
El mateix any 362, Julià es va traslladar a Antiòquia, a organitzar per fi l’expedició contra els perses. Constanci II havia perdut moltes fortaleses a la frontera oriental, i havia mort quan preparava una nova guerra. Julià va passar l’hivern a Antiòquia, escrivint cartes i opuscles (entre ells Contra els galileus), i el març del 363 va marxar amb un exèrcit en direcció a l’Eufrates. Per l’abril travessà el riu, i al final de maig derrotà els perses prop de la capital, Ctesifont, però no va assetjar la ciutat, confiant més en una batalla campal. La gran batallà, però, no arribà mai a produir-se: els perses destruïen collites per a afamar els romans, feien petits atacs per a destorbar-ne el pas, els queviures escassejaven, i finalment Julià hagué de remuntar el curs del Tigris, ja en retirada. El 26 de juny, a migdia, hi hagué un atac més dels perses als romans en marxa: Julià es va llançar al combat sense cuirassa, els perses van fugir, Julià els va perseguir, i una llança li va travessar el fetge. La crònica diu que, portat a la tenda, l’emperador passà les últimes hores amb els filòsofs Màxim i Prisc, amb els quals mantenia converses nobles i elevades. A la nit, va morir serenament. Segons Libani, va ser sepultat a Atenes al costat de Plató. I mai no es va saber si era un persa, o potser un soldat romà de religió cristiana, qui travessà el cos de l’emperador.
Els escrits de Julià, redactats els darrers vuit anys de la seua vida, van de la crònica i la sàtira fins a obres de contingut doctrinal, religiós i polític. En El banquet dels Cèsars passa revista als emperadors que l’han precedit, de Juli Cèsar a Constantí, mostrant-ne els errors, vicis i defectes: se’n salva Marc Aureli, el seu model, i entre els pitjors hi ha, com era d’esperar, el seu oncle Constantí. La seua obra més interessant és potser Misopogon («L’enemic de la barba»), del 362-363, un llarg pamflet contra els habitants d’Antiòquia que li eren hostils (entre altres coses per la seua barba de «filòsof grec»), que és alhora una mostra de la vida d’una gran ciutat cristiana del baix imperi. Entre els tractats o discursos, cal esmentar A la mare dels déus (361), una exegesi al·legòrica del mite de Cibeles, i Al rei Helios (362), en honor del Sol Invicte. A més, va escriure dos panegírics de l’emperador Constanci, un elogi de l’emperadriu Eusèbia, dues polèmiques contra el cinisme –Contra els cínics incultes i Contra el cínic Heracli–, i una Consolació a si mateix per la desaparició d’un amic. L’epistolari, de 87 cartes conservades, és especialment interessant des del punt de vista biogràfic i polític, sobretot les cartes dirigides al consell i al poble d’Atenes. Entre les obres perdudes, hi ha poemes i cartes, un opuscle sobre la seua campanya contra els germànics, un tractat filosòfic sobre l’origen del mal, i l’obra anticristiana Contra els galileus, de la qual conservem els fragments que cità Ciril d’Alexandria en la seua rèplica.
La polèmica ideològica
Per a Julià, era evident que el projecte de restauració de l’imperi –la societat, les estructures, la unitat– era indissoluble de la reconstrucció de la cultura que l’havia engendrat: de la tradició, de les idees, la filosofia, la religió, el culte dels déus. Aquesta restauració de l’estat romà i de la societat tradicional només seria sòlida i eficaç si s’eliminaven els factors que n’havien provocat la degeneració i dissolució: l’«ateisme» en tant que negació dels déus, el cinisme en tant que ideal de laxitud i deixadesa, i el cristianisme, incompatible amb tot. El fonament racional del projecte era la filosofia neoplatònica, desenrotllada al s. III amb Plotí i Porfiri, completada amb elements ètics de l’estoicisme: una cosmologia i un ordre del món, i una forma d’ordre de la societat. A més Julià, per atracció personal, era partidari de la recuperació d’influències i corrents orientals, tals com l’hermetisme, els oracles caldeus, les pràctiques màgiques, el culte del déu solar, l’esoterisme, el culte de Mitra i els rituals mistèrics. De Plató directament, o indirectament a través del neoplatonisme, recull una mena de «teologia» precristiana, simplificada en forma d’harmonia i ordre universal derivats de l’acció del demiürg, i déus múltiples especialitzats o responsables dels diferents pobles o ciutats.
Resulta evident, d’altra banda, que Julià posseïa un coneixement molt complet dels textos sagrats que comenta o impugna, tant de la Bíblia hebrea com del Nou Testament, procedent sense dubte d’una sòlida educació cristiana. Cosa que li permet, per exemple, la comparació de la cosmologia grega-platònica amb la cosmologia bíblica. La seua valoració mítica dels déus del panteó grecoromà –grans gestes, protecció eficaç demostrada– i dels grans savis, generals i legisladors, li serveix per a exaltar la grandesa de Grècia i de Roma comparada amb la insignificança dels jueus, i per tant dels cristians.
La polèmica ideològica al voltant del cristianisme ja venia de lluny, i havia produït textos especialment significatius: el primer, La paraula verdadera (o La verdadera raó), escrit l’any 178 per Cels, filòsof platònic contemporani de l’emperador Marc Aureli. El llibre està dividit en un prefaci, un atac al cristianisme des del punt de vista del judaisme, un atac des de les posicions de la filosofia, una refutació detallada dels ensenyaments cristians, i una exhortació a adoptar la religió tradicional. L’obra de Cels, la coneixem de manera bastant completa a través de la refutació que li va dedicar seixanta anys més tard el gran polemista cristià Orígenes en el seu Contra Cels. L’altre escrit important, Contra els cristians, és obra del neoplatònic Porfiri, de la segona meitat del segle III: s’ha perdut quasi del tot, però els fragments que se’n conserven són prou per donar una idea del seu contingut, en la mateixa línia de Cels.
Els arguments de Cels i de Porfiri tenen característiques comunes, i entre elles el fet d’acudir als textos mateixos que ataquen –les escriptures jueves i cristianes–, sobretot per a denunciar-ne les discordances internes i les contradiccions. Tant l’un com l’altre acudeixen també a un recurs clàssic, com era la pertinença dels cristians als estrats més baixos de la societat, fet que per ell mateix en desacreditava la doctrina. Molts d’aquests temes apareixeran en el discurs de Julià, com ara la crítica de la «gelosia de déu», la comparació entre la civilització jueva i la grecollatina, la crítica als cristians per haver abandonat els sacrificis, i especialment la idea que el cristianisme
