fins a Laura Peris una de les més novelles, 31 testimonis personals de beatos de tots els temps conformen la part que possiblement resulte més divertida i més emocionant. Cadascun d’ells a la seua manera conten el que els ha vingut en gana sobre el seu pas pel BEA i sobre el que aquestes tres sigles han significat per a ells. Advertiré als lectors que a mi, que sóc de les últimes generacions i que no tinc la sort que conéixer a molts dels que escriuen, m’han caigut les llàgrimes en llegir-ho. Unes vegades de riure, altres d’emoció. Una part que no deixarà indiferent ningú, perquè segur que tots i cadascun de nosaltres ens sentim identificats amb alguna de les anècdotes que s’hi expliquen.
Abans de donar pas al lector al vertader llibre, ja que açò només és una senzilla introducció, només em queda recordar-li que les pàgines que segueixen són un exemple més de la nostra manera de treballar. Un espill de la diversitat que ha passat per les assemblees i llistes; posa de manifest una de les coses que, personalment, més m’ha fascinat del meu pas pel BEA: l’experiència de construir entre pocs i diferents, projectes comuns mitjançant esforços que no han sigut en va, iniciatives que han donat el seu fruit. Endavant.
LAIA MAS CLIMENT
Sella (La Marina Baixa), 1991
Grau en Periodisme
ALLÀ ON RENAIXEN LES CENDRES DEL MEU PAÍS VALENCIÀ1
–––
EDUARD RAMÍREZ COMEIG
Barri de Morvedre, València (L’Horta), 1972
Llicenciatura en Filosofia
Les universitats són institucions solemnes i referencials, servadores de la tradició i difusores del cànon dels sabers. També antigues, elitistes, estamentals i centres de recerca especialitzada. Concretament la de València té més de cinc segles d’història, però la idea que anima la institució encara ve de més lluny. D’altra banda, malgrat l’accés massiu a les de caràcter públic de les generacions nascudes a l’estat espanyol a partir de l’any 1960, el pas per la universitat no arriba a tothom però és quasi imprescindible per als més destacats. Reblem-ho: encara que s’universalitzara aquesta formació, i n’és un objectiu lligat a la formació contínua i a les 3 L (longlife learning), es faria des del prestigi inherent a la jerarquia d’aquests centres de formació «superior». Les característiques esmentades suara són coses ben allunyades del concepte de democràcia. Fins i tot, i segons les interpretacions, oposades al dret a la participació igualitària. Però ja sabem que els drets no són concessions de cap ens superior o altiu, sinó una planta silvestre que floreix quan li donem caliu i exercici.
La Universitat de València, com era habitual entre les universitats de l’estat a partir d’aquella concepció d’universitat «nacional» del segle XIX, era una institució provinciana i burocràtica. Ben allunyada de la innovació i de les necessitats del seu entorn social. D’esquenes al seu país (valencià). I cada avanç institucional ha vingut impulsat (també, entre altres factors) pel moviment estudiantil. Ha estat una finestra per on entrava l’aire que refrescava els racons resclosits de la casa vella. Amb consciència política, o de transformació social o de responsabilitat institucional compartida i connexió social, una cosa com a molt dels anys 20 del s. XX. Amb presentació de resistència sota les dictadures, o de força activa durant la 2a república espanyola, i a partir de la mort de Franco.
La participació dels estudiants en la gestió de les universitats resulta, per tant, una qüestió més aviat moderna i sovint banalitzada, qüestionada per les concepcions més immobilistes d’una institució estamental. Com ens podrien recordar alguns usos interns d’alguns departaments, però ací no toca sociologia de la ciència ni tafanejos de porteria. Únicament pare esment en l’exigència que han de carregar les persones que, a més d’estudiar i fer exàmens, s’hi impliquen de manera responsable en el funcionament de la seua universitat, que és gran. Com a afegitó també està poc reconeguda. Però no vinc a demanar homenatges ni contrapartides ni rescabalaments, que el personal ja té consciència per a decidir què hi fa, com, amb qui, per quins motius, i què està disposat a posar-hi en joc. Simplement que la desvalorització de costum provoca un altre contrast una mica sorprenent: a l’estat espanyol sembla que la universitat bullia en els temps de l’antifranquisme, i que una volta aquells protagonistes instauraren el nou sistema i s’integraren com a dirigents polítics de la societat, el paradís terrenal quedà inaugurat i ningú més tornà a menejar-s’hi. Com a mínim ja no despertarien cap interés per als glossadors de la història sagrada de la Transició (política del franquisme a la democràcia representativa homologable en Occident... No era això un començament?, o ara resulta un guany dat, beneït, rematat, limitador i inamovible?).
Així i tot passen i passaven coses després de cada anunci de final de la història oficial. Les persones trobaven i troben problemes que solucionar, alegries per les quals lluitar i un món sencer a canviar. Com a mínim alguns se sentien (i encara se senten) cridats a reformarlo... «Sobretot, perquè, en efecte, en el fons està un a soles, aïllat, agafat per milanta llocs (que els pares enumeren exhaustivament als seus fills en renyar-los). Tot això es dissol feliçment quan s’inicia una activitat política. Aleshores, comprenem instantàniament que la realitat no té per què ser eixe fotut mur immutable en què s’encasten els nostres desitjos, que els guardians de la realitat no defensen el mínim indispensable per tal de viure en societat, sinó que, ben al contrari, defensen aquesta societat, que el setge de l’aïllament pot trencar-se i, el més important, que encara no està tot vist».2 Tan clar com que moltes persones no volem ser «una altra rajola en el mur»3 i fem palés aquest inconformisme de diverses maneres. Aquest és el cas de la gent que ha animat el Bloc d’Estudiants Agermanats (BEA), entitat formada per estudiants i estudiantes de la Universitat de València l’any 1984, que a hores d’ara es manté activa. El seu valencianisme i les seues tendències esquerranes, progressistes, li aporten un caràcter específic. També haver continuat ininterrompudament la seua activitat al llarg de més de vint-icinc anys, més en un país com el valencià, amb poques iniciatives amb vocació d’incidència cívica i política tan duradores. Ah, i el seu èxit (si voleu parcial, incomplet o discontinu) és una altra raó que fa aquesta entitat especial, i atractiva per a conéixer-la una miqueta més.
Diu Germán Perales4 que «mai faltà entre els escolars la idea de col·lectivitat ni l’activisme», i també que de vegades fou «un acte de rebel·lia davant dels poders establerts o les forces de la reacció, quan l’idealisme de les llibertats motivava les seues actuacions. En més ocasions fou la resposta davant de qüestions més terrenals, més pròpies de la seua vida quotidiana, puix al capdavall són les coses del dia a dia les que més ocupen l’atenció de les persones, siguen estudiants o no». Perales escriu sobre les acaballes del segle XIX i el començament del XX, però trobe que els apunts d’aquesta presentació es poden traslladar raonablement a la generalitat: «Per damunt del caràcter especial de promocions concretes d’escolars està l’herència de la tasca dels seus antecessors. Així, els esdeveniments destacats protagonitzats pels estudiants (...) foren possibles, sense llevar mèrits als protagonistes, gràcies a la tasca d’altres que, abans, s’iniciaren en l’experiència associativa, introduïren en la comunitat escolar mitjans impresos de comunicació i protagonitzaren notables pugnes en defensa de les llibertats i els interessos que els eren propis. Permeteren la creació d’una consciència de grup entre els escolars, i amb les seues activitats i lluites amidaren la seua capacitat d’enfrontar-se al poder, de la importància de la unitat i la solidaritat i de la possibilitat d’influir en els debats de la política i la societat. (...) Certament, l’activisme universitari no mogué mai la totalitat de l’alumnat, fins i tot sovint fou minoritari entre l’estudiantat, però va representar posicionaments i opinions esteses, i va respondre en gran
