sobrepoblats, si accepten uns costos humans notables, poden oferir importants capacitats militars» (Vilar 1982c: 43), comentari que la nota 103 afegida posteriorment explica d’aquesta manera: «Les guerres d’Algèria o Vietnam ho han demostrat. I els xinesos sovint han manifestat que són els únics que podrien sobreviure a una guerra atòmica.»
Finalment, per acabar d’observar des de l’òptica d’una reflexió contemporània el panorama del marxisme teòric i polític de Pierre Vilar, cal destacar també el seu qüestionament dur i poc matisat de les teories, malgrat que aleshores eren una mica confuses i que tot just començaven a plantejar-se, relacionades amb el mal que després coneixeríem com «la societat del consum», punt de partida dels programes de «creixement zero», els principis fundacionals dels quals exposarà el prestigiós «club de Roma» i més endavant el «pla Manscholt». Per tancar l’exposició a Estocolm, Pierre Vilar confronta les «ideologies del progrés» basades en el «creixement quantitatiu dels béns materials, considerat com una condició de progrés, entès com a noció més àmplia, intel·lectual, social i moral» a «les ideologies fervorosament hostils a aquesta identificació» que interpretava com una important amenaça de retrocés. Sota la seva òptica, en referència a la gran crisi de 1930 (i amb aquestes paraules conclou l’article) «l’actual ideologia antiproductivista» és el signe «d’una nova crisi general».
Per acabar, miraré de valorar la importància de l’informe d’Estocolm dins el conjunt de l’obra de Pierre Vilar, que considerava aquest llarg assaig com una de les seves contribucions principals a la metodologia de la història. No és casualitat que l’any 1982, entre els disset articles del recull Une histoire en construction, l’article «Croissance économique et analyse historique» ocupi el primer lloc de la primera part, «Pour une problématique du développement». Som conscients que la classificació dels articles en les quatre parts que formen el recull no respon a un ordre cronològic sinó temàtic i semiològic. Tres articles anteriors al que hem esmentat són temporalment anteriors: un de 1953, «Problèmes de la formation du capitalisme» (Vilar 1982c: 125), publicat a Past and Present i «Histoire des prix, histoire générale. Un nouveau livre de Earl J. Hamilton» (Vilar 1982c: 154), publicat a Annales ESC el 1949, que ocupen la quarta i la cinquena posicions del recull a la segona part, «Structures et conjonctures dans la problématique historique». A més a més, un article de 1956, «Le temps du Quichotte» (Vilar 1982c: 233), ocupa la novena posició del recull i l’article de 32 pàgines publicat el desembre de 1960 a Studi storici, del mateix any que l’article presentat a Estocolm, i titulat «Marxisme et histoire dans le développement des sciences humaines» (Vilar 1982c: 320) se situa a la catorzena posició. A banda d’això, aquest darrer article completa, il·lustra i desenvolupa d’una manera en ocasions força polèmica diversos punts de teoria i crítica, tractats de passada o no a Estocolm l’estiu de 1960. Considero, per tant, que si Pierre Vilar va optar per situar al capdamunt del seu recull l’informe que va presentar a la conferència d’Estocolm havia de respondre a una opció estratègica i de principis, per tal que alumnes i lectors copsessin el sentit general de la seva tasca d’historiador en el moment de fer balanç, coincidint amb la seva jubilació com a professor de la Sorbona.
Potser la meva conclusió és exagerada, ja que, al capdavall, Vilar podria haver-se equivocat en l’apreciació crítica que va aportar a la seva obra. Tanmateix, després de llegir-lo i rellegir-lo, no crec que sigui així. Ben al contrari, els anys 1981 i 1982, en reflexionar sobre la seva trajectòria d’historiador i la seva carrera professional, Vilar devia situar aquell moment, el moment en què acabava la redacció i la preparació de la defensa de la tesi sobre Catalunya, un moment en què després de les voltes de la vida, la guerra d’Espanya, la captivitat, el difícil retorn a la vida normal i l’experiència espanyola, com el moment en què finalment havia assolit la maduresa intel·lectual, i la preparació i la presentació de l’informe d’Estocolm havia representat des del punt de vista metodològic, teòric i també personal un primer balanç de la seva obra i alhora una mena de «professió de fe», si se’m permet. Per tot això, li va destinar la primera posició en el recull. No hi ha res més entre els seus articles posteriors, relacionats ambs els orígens i el desenvolupament del capitalisme, a estructures o conjuntura, al lloc de la història dins el coneixement científic o a la comprensió del marxisme (el «Diàleg amb Althusser»; Vilar 1982c: 382) que pugui desmentir o invalidar el contingut de l’informe d’Estocolm. Malgrat que no hi trobem tot Vilar —ja que Catalunya, la història d’Espanya en general, la història dels preus, l’or i la moneda encara estan en perspectiva...— les opcions decisives, la recusació argumentada de l’idealisme en la història, l’articulació crítica de l’argumentació i la utilització constant dels conceptes de Marx converteixen aquest informe en un tresor que, amb el pas del temps, no ha perdut ni un bri de la seva força didàctica, gairebé mig segle després de la seva redacció.
Coneixem gaires textos dels quals puguem dir el mateix?
[*] Professor emèrit de la Universitat de Rouen (França).
[1] Vegeu L’Humanité, 20 d’agost de 2003.
[2] El text d’Estocolm, publicat el 1960 per Mouton (La Haia) al marc de les actes del Congrés, va ser objecte d’una reedició ampliada a càrrec de Pierre Vilar (Vilar 1982c: 13-86). L’autor explica en la introducció d’aquest recull d’articles publicats anteriorment que «no n’he reescrit ni una sola línia». Tanmateix, sí que s’hi van introduir notes i referències a treballs posteriors a la primera aparició dels articles, amb la intenció d’actualitzar els exemples. Així, a la nota 92 de l’informe d’Estocolm, es parla de la tesi de Guy Bois (Bois, 1976), entre d’altres exemples similars. Totes les notes d’aquest article fan referència als textos i a la paginació d’aquest recull d’articles de Pierre Vilar.
[3] Vilar parla de Stalin a l’article titulat La Pensée, de l’any 1961 (Vilar 1982c: 111, nota 62) amb les paraules següents: «La teoria la formulen Lenin i, sobretot, Stalin entre 1904 i 1913 (Stalin, «La qüestió nacional i colonial», París, 1937, text del qual s’extreuen les referències esmentades)». Trobem les mateixes referències a l’obra Catalunya dins l’Espanya Moderna, que va aparèixer l’any següent.
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.
Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.
