pels seus homònims. Va ser el 1890 quan William James va escriure en el seu llibre Principis de psicologia: “la matèria orgànica, especialment el teixit nerviós, sembla dotat d’un extraordinari grau de plasticitat”. No va ser fins a passada gairebé una centúria que això es va demostrar científicament. Tanmateix, tots podem experimentar aquest fenomen, tant amb les nostres emocions com amb els nostres pensaments. De l’ús i entrenament de la nostra neuroplasticitat depèn la saviesa emocional i la plenitud psico-anímica.
Cada emoció és un element provocador de reaccions, així que l’emoció ens demana sempre una resposta. I aquesta resposta pot ser modulada, mesurada, sentida en coherència, fins i tot pot ser pensada i sospesada segons el nostre fur intern, la nostra ètica innata, els nostres valors, i també pot ser regulada segons la nostra anàlisi lògica i la nostra voluntat. La gran rapidesa de les emocions temporals és tal vegada el que més ens desconcerta, i aquesta immediatesa ens pot fer pensar que és una cosa irremeiable, irreversible, incanviable.
Malgrat aquesta rapidesa amb la qual es mou, una emoció és una cosa modulable, la seva fugacitat és perceptible, és natural i controlable. És una cosa que tots vivim realment o inesperadament, però que “sempre es pot dirigir” mitjançant altres facultats que també posseeix tot ésser humà, com són la voluntat, el pensament, l’observació, la disciplina, l’atenció plena o la facultat d’estar enfocat i centrat en això que ens passa tan sovint: sentir, emocionar-nos i commoure’ns.
L’aliança existent entre emocions i sentiments s’estén encara més enllà en observar la quantitat de vegades que confonem una emoció amb un instint. Els instints humans gairebé sempre estan associats a la supervivència. Són encara més ràpids que les emocions; és per aquesta raó que a vegades es confon un instint amb una emoció. Un dels instints més evidents procedeixen del binomi por-prudència, com la por a perdre la vida, la por al fet que s’aniquili la nostra experiència vital, la nostra supervivència, o la por a una pèrdua, una mort, o simplement la por a no ser acceptats pel nostre entorn vital. Les reaccions instintives tenen un color o un tint més dens, més terrenal, més ancestral o primitiu. Una emoció és més subtil que un instint vital.
Richard Davidson en la seva obra El perfil emocional del teu cervell, ens explica aquest aspecte únic i especial de la complexitat psicològica de cadascun, definint-lo així: “De la mateixa manera que cadascun de nosaltres té una empremta dactilar única, també cada persona posseeix una forma personal i exclusiva de sentir i reaccionar a tot el que li passa, un perfil emocional individualitzat que forma part del que som i ens diferencia dels altres. Un perfil constituït per la manera en què ens enfrontem a l’adversitat, l’actitud enfront de la qual encarem la vida, la intuïció social, l’autoconsciència, la sensibilitat al context i l’atenció cap al que realitzem. Un perfil que ens fa ser qui som”. Conèixer aquesta particularitat personal, la nostra empremta dactilar psicològica, avui es fa imprescindible tant en l’àmbit personal com en el professional, així com en el pla anímic i espiritual. Al mateix temps, aquest autoconeixement i autoeducació ens proporcionen una tremenda pau interior.
Poder percebre i observar el que sentim per dins és molt tranquil·litzador, molt reparador. Tan sols el fet de poder percebre-ho ja calma. És a dir, si estem moguts, però en realitat no sabem el que estem sentint, ni què ens ha provocat aquella emoció, o quin instint se’ns ha activat… si no sabem el que sentim, doncs senzillament ens quedem en un estat de pertorbació molt patològic. No es pot processar res que no es percep bé, una cosa que no es distingeix ni s’identifica. Saber explorar les nostres emocions és un pas evolutiu molt important, i saber expressar-les només es podrà donar si abans s’ha observat i identificat. Per tant, avui és extremament necessari educar la nostra sensibilitat per veure i reconèixer una emoció, en lloc de negar-la, ignorar-la o reprimir-la, alguna cosa que desgraciadament també tenim molt entrenat socialment.
Aprendre a percebre i a identificar bé cada emoció, cada reacció instintiva o cada sentiment, és fonamental per a l’educació i maduració psicològica i anímica. Bàsicament per una raó de molt de pes: just quan identifiquem una emoció… s’esvaeix o s’aclareix. Quan comprenem cada reacció emocional, anem aclarint-ne el significat i el valor, anem diluint la confusió i és llavors quan podem percebre que alguna cosa per dins “s’ordena”, i sentim que una cosa important s’harmonitza a l’interior del nostre ser.
Respecte a les diferents funcions de les emocions en la nostra vida, Rafael Bizquerra ens comenta el següent a la seva obra Educació emocional i benestar: “Les emocions tenen efectes sobre altres processos mentals. Quan la informació és incompleta per prendre decisions, llavors les emocions poden jugar un paper decisiu. Les emocions poden afectar la percepció, atenció, memòria, raonament, creativitat i altres facultats. Així doncs, les emocions tenen una funció motivadora, adaptativa, informativa i social”. La conseqüència d’observar tota aquesta informació que ens proporciona cada emoció, agradable o desagradable, significa i comporta sortir de la ignorància psicoemocional i entrar en una nova etapa de més coherència, seny i saviesa”.
L’efecte mirall de l’entorn
Un mirall, qualsevol mirall, no és res més que un cristall cobert o tintat per darrere de tal forma que, per l’altra cara, reflecteix fidelment el que hi ha enfront. Reflectir és “retornar” la imatge, representar-la tal com és. El famós “efecte mirall” dins del món de la psicologia es refereix a això. Qualsevol cosa, persona o fet que tenim davant nostre ens retorna una imatge d’una cosa que tenim dins. Si fos un accident o una catàstrofe, aquell fet representa també quelcom caòtic dins nostre; si no, no estaríem allí, en el lloc dels fets. Però si és una cosa preciosa i plaent, un paisatge meravellós, per exemple, o una persona excel·lent, també allò reflecteix una quelcom meravellós que tenim dins nostre, reconegut o no, perquè el mirall ens l’ha mostrat.
Entre els éssers humans, en la nostra convivència quotidiana, tots i cadascun de nosaltres fem de mirall dels altres. Quan ve un pacient a la meva consulta, tot el que relata, qualsevol cosa que ella o ell digui, que senti o que sofreixi, em retorna una imatge de coses que hi ha dins meu (tal vegada ja treballades, o tal vegada pendents encara de sanar o transformar en el meu interior). Això passa sempre; els terapeutes també rebem teràpia o sanació quan treballem, perquè ens venen miralls a reflectir-nos. Però, sigui el que sigui el que digui o faci en la teràpia, jo soc també un mirall per a ella, mirall reflector del que ella també té potencialment en el seu ser. Jo li reflecteixo valors, solucions o matisos, que el meu pacient posseeix dins seu, i ell em reflecteix coses a mi amb el seu caràcter, els seus problemes, dubtes, etc. A vegades, es tracta de valors per descobrir encara, o per modelar; i moltes vegades són coses que ell o ella ja sabia, però que havia oblidat o desactivat; i l’efecte mirall que jo li faig (inconscientment) li mostra allò pendent. Encara que no podem oblidar que el mirall que jo li faig (sense voler-ho ni pretendre-ho) és la meva pròpia presència o ànima que emana allò i li ho mostra. És un joc de potencialitats. El meu potencial es mostra a ella, i el seu potencial se’m revela a mi; són dos miralls enfrontats que aprenen mútuament.
Totes i cadascuna de les nostres relacions (parella, amics, treball, ancestres, transeünts, fills, etc.) tenen aquest poder de recordar-nos algunes parts nostres, actives o desactives, presents o oblidades, creatives o rutinàries, sanes o malaltes, però són parts de la nostra essència i potencialitat. En el fons, aquest fenomen no és sol psicologia, és pura espiritualitat, ja que es refereix realment el fet que “som un”, un important principi metafísic i espiritual. Ens ajuda a entendre que estem en xarxa, que hi ha un fil comú entre tots nosaltres, que som germans i procedents de la mateixa font, i que tots els éssers humans tenim una àmplia miríada de múltiples possibilitats i de realitats, de potencials i talents.
Per exemple, si veiem o parlem amb una persona amb un trastorn psicòtic, i just està enmig d’una crisi dient paraules incoherents, el més fàcil és pensar que “allò” no té res a veure amb mi. Ens diem per dins que no pot ser
