per Moscou en un taxi. El conductor, encuriosit per la meva indumentària i maneres poc russes, em va preguntar: «I què hi fa vostè a Moscou, si no és indiscreció?».
Era l’època en què, com en la nostra llunyana i postfranquista Espanya, els espies, policies i altres homes inquiets abandonaven la seva vocació de redreçar les ànimes rebels per la de portar a la seva destinació els nostres cossos.
Aleshores li vaig contestar amb orgull al taxista que em dedicava a la literatura russa. I l’hàbil i veloç auriga, després d’una llarga pausa, mentre el seu Volga avançava a la velocitat de la llum per la ciutat, va replicar: «Doncs segur que hi ha una cosa que no sap: que al nostre Gógol el van enterrar viu…». Pausa i el vol agitat pels carrers atrotinats de la ciutat. «Quan el van desenterrar i van obrir la caixa, van descobrir que el vellut interior de la coberta estava tot esquinçat pels intents del pobre home per sortir de la caixa…»
I és que el 1952, any del centenari de la mort del gran escriptor, les autoritats van decidir desenterrar el creador del lloc serè on, amb artistes com el pintor d’icones Andrei Rubliov, havia descansat tot un segle, i traslladar les seves despulles del monestir de Sant Daniel a un lloc de repòs més noble, el cementeri del monestir de Novodévitxi, on fins avui descansa per sempre al costat de les restes d’altres grans figures russes.
Tot normal fins aquí. Però si el lector inquiet llegeix el llibre de Fragments escollits de la correspondència amb els amics, descobrirà que l’autor comença aquesta obra (aquest intent poc reeixit, que l’Altíssim li retorni la inspiració!) amb el seu testament, que diu així:
«Trobant-me en possessió plena de la meva memòria i de les meves facultats mentals, exposo aquí la meva darrera voluntat:
Que no m’enterrin fins que no apareguin al meu cos clares mostres de descomposició. Recordo aquesta meva voluntat perquè ja durant la meva malaltia m’arribaven instants de mudesa vital i el cor i el pols deixaven de batre… Donat que durant la meva vida he estat testimoni de molts casos lamentables fruit de les nostres forassenyades presses en tots els nostres actes, fins i tot en situacions com un enterrament, ho declaro aquí, al mateix començament del meu testament, amb l’esperança que la meva veu pòstuma recordi als altres la necessitat de ser, en general, prudents…»
Cal més aclariment per veure com un home ple d’entusiasme i de joia es torna un ésser en què la bogeria conviu amb l’ascetisme? I descobrir un cop més com neixen les llegendes?
Però deixem les despulles de Gógol, deixem que els seus fantàstics crits d’horror en la imaginada foscor de la tomba omplin de pànic la imaginació de somiadors i taxistes i tornem al començament de la seva aleshores brillant carrera, plena de llum, d’esperances i de somnis. Per llegir en una primera i sentida versió catalana aquestes fantàstiques Vetlles…
Ricard San Vicente Urondo
Barcelona, octubre de 2018
_________________
1. Tertz, Abram. B
2. Fanger, Donald. The Creation of Nikolai Gogol. Cambridge: Harvard University Press, 1979, p. vii.
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.
Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.
