discurs de l’alcalde i entitats culturals, interpretació de l’himne regional i nacional, retorn a l’Ajuntament i pujada de la senyera de manera vertical, novament amb la Marxa de la ciutat, entre salves. L. Arlandis, Fiestas y costumbres de Valencia, València, José Huguet, 1987.
18. R. Gayano Lluch, «Conmemoraciones del VII Centenario de la Conquista de Valencia», ALP, 1940, pp. 561-562. En aquest article s’informa que, només acabada la guerra, a proposta de l’alcalde, el baró de Càrcer, es va crear una comissió organitzativa del centenari. Gayano Lluch recorda que la commemoració es preparava des del 1935 pel Consell de Cultura i Lo Rat Penat, encara que per a Gayano la data no és de grat record: «el 9 de octubre de 1938 pasó silencioso. Sólo allá dentro en recoleta camaradería, unos cuantos, hasta dos docenas a lo sumo, se reunieron, y después de los oficios de un buen sacerdote, leyóse el “Aurea Opus” por la parte descriptiva del día; desfilóse por frente de la egregia figura del tan invicto Rey y rindióse visita, a la postre, al Archivo general de nuestro Reino, donde previamente dispuesto por su director, estaba todo el personal esperando; y firmóse en su libro de visitas, y se hizo el glosario, y con la veneración pertinente, se exaltó tan magna fecha con la discreta esperanza del mañana». Francesc de P. Burguera també evoca els actes del 1938, consistents bàsicament en una cerimònia amb representació dels governs català i basc, seguida d’un homenatge consistent a dipositar senyeres als peus de l’estàtua de Jaume I; en F. Burguera, És més senzill encara: digueu-li Espanya, València, Tres i Quatre, 1991. Burguera cita també un extens article que sobre el 9 d’octubre de 1938 va publicar Ricard Blasco en la revista Dos y Dos, a l’octubre del 1976.
19. La commemoració va ser de caràcter minoritari i intel·lectual. Tot i que es va apuntar la possibilitat de celebrar un Congrés de la Llengua, aquest no fou possible; en M. Aznar Soler i R. Blasco, La política cultural al País Valencià (1927-1939), València, IVEI, 1985, pp. 117-120.
20. L. Ferrer, «Toros. Las temporadas…», pp. 329-339. Els festejos taurins de l’època de la Guerra Civil estaven compostos bàsicament per corregudes de jònecs, vedells i bravatells, toreig còmic, toreig en cotxe, lluita d’un tanc humà amb un bou i festivals en pro dels partits polítics i sindicats.
21. ALP, 1940, p. 155.
22. Tal com va ocórrer amb les festivitats de nou encuny que s’originaren com a conseqüència de la Revolució Francesa, va sorgir un nou calendari, un nou simbolisme i conjunt de rituals, posats al servei de l’expressió festiva de la revolució. Així es tracta, per exemple, en M. Ozouf, La fête revolutionaire. 1789-1799, París, Gallimard, 1976. Vegeu també G. Ziebura, «Francia en 1790 y 1794. La fiesta como acto revolucionario», en U. Schultz (dir.), La Fiesta. Una historia cultural desde la Antigüedad hasta nuestros días, Alianza Editorial, Madrid, 1993, pp. 255-269.
23. L. Ribó Durán, Ordeno y Mando. Las leyes en la zona nacional, Barcelona, Bruguera, 1977, p. 127. Així mateix, en S. Payne, El régimen de Franco, Madrid, Alianza Editorial, 1987, s’hi emfasitza la intensitat amb la qual entre els anys 1939 i 1940 el règim va procedir a crear un nou calendari amb festivitats nacionals de nou encuny, adoptant una litúrgia política d’acord amb el moment, seguint el model del nou calendari nazi. Aquest constava de les festes següents: 30 de gener (presa del poder), 24 de febrer (promulgació del programa del partit), 16 de març (Dia dels Herois), 20 d’abril (aniversari del Fürher), 1 de maig (Festa del Treball Nacional), 21 de juny (solstici d’estiu), començaments de setembre (congrés del partit), començaments d’octubre (Festa d’Acció de Gràcies per les Collites), 9 de novembre (Festa de la Bandera de la Sang) i Nadal-solstiei d’hivern, en F. U. Thamer, «Fascinación y manipulación. Los Congresos del partido Nacionalsocialista en Nüremberg», en U. Schultz (dir.), La Fiesta…. pp. 255-269. Sobre el calendari franquista i el nacionalcatolicisme, vegeu G.-M. Hernàndez i Martí, «Nacional-Catolicismo y calendario festivo en Valencia», en AADD, Actas del Congreso Internacional El Régimen de Franco (1936-1975). Política y Relaciones Exteriores, Madrid, UNED, 1993, pp. 531-541.
24. L. Ribó Durán, Ordeno y Mando…, p. 178.
25. Diverses ordres del govern del 1940 declaren noves festes religioses de caràcter escolar, gremial, com Sant Tomàs d’Aquino (7 de març), Sant Isidor (4 d’abril), o Sant Joan Evangelista, i emfasitza: «Es conveniente, siguiendo la práctica tradicional española, poner a las profesiones bajo el Patrocinio de los Santos, como estímulo de perfección en el ejercicio de la tarea cotidiana». D’aquesta manera, l’activitat laboral quedava plenament santificada. Com a prova de l’intent de feixistitzar el nou calendari, han de destacar-se una sèrie de celebracions internes del Frente de Juventudes, aprovades per l’ordre del 20 de febrer de 1942: Día de la Canción (1 d’abril), Día de los Caídos (9 de febrer), Día de la Juventud (30 de maig), Día del Amanecer (2 de febrer), Día de la Fe (29 de setembre), Día del Dolor (20 de novembre), Día de la Madre (8 de desembre). Per una ordre de 30 de gener de 1951 es va substituir el Día del Amanecer pel Día de Gibraltar (4 d’agost).
26. El concepte de raça, tot i que d’origen anterior, va ser refós sota el primer franquisme en un sentit clarament feixista, però amb la caiguda dels règims italià i alemany, va cedir el pas al concepte d’hispanital, molt més edulcorat i referit al passat cultural de l’antic imperi espanyol.
27. J. Fontana, España bajo el franquismo, Barcelona, Crítica, 1986.
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.
Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.
