a les institucions per exhibir la seva obra? O l’obra és un fenomen expositiu que legitima allò que hem de considerar art? S’assumeix, des del sector artístic, la idea de treball exhibit com a obra existent, cosa que genera dependència de les exhibicions? O, per contra, és només un efecte secundari de la responsabilitat atorgada a les institucions que «mediatitzen» discursos? La generació de l’èxit liberal en forma d’economia i visibilitat és resultat d’un procés global mecanitzat pels mitjans comunicatius?
Per desenvolupar aquesta investigació ens hem vist obligats a establir tres tipologies de creació i creadors: «art contemporani», que fa referència a un tipus d’art emmarcat en un circuit institucional dirigit a visibilitat i mercat —com per exemple, obres mostrades en galeries d’art contemporani—; «creació contemporània», que fa referència a creacions que naveguen entre l’estètica cool o de moda, amb imatges determinades i estereotips ornamentals propis de determinats contexts —objectes o imatges establerts d’acord amb les «estètiques visuals contemporànies»—, i «art emergent», que imposa la idea de novetat a una generació mediatitzada que necessita visibilitat i institucionalització per desenvolupar la seva feina com a artista i que fa referència a una fase prèvia a la de convertir-se en «art contemporani».
Des d’aquesta escena, cal preguntar-se si es tracta d’una qüestió pròpiament local o internacional, cosa que propicia qüestions en relació amb altres contextos culturals: hi ha diversos tipus de creació o hi ha contextos determinats que projecten què ha de ser art? Què considerem art emergent? Quina obra és expositiva? Quina institució és adient per exhibir una producció artística? Com afecta el sistema capital i laboral la creació i l’exposició d’art?
Amb aquesta perspectiva, considerant que la gènesi d’aquestes lògiques assenyala que el format de convocatòria pública en espais no pròpiament artístics com els centres cívics a Catalunya, sembla haver-se suplert la figura del centre productor i exhibició cultural, presentant-se com espais on celebrar la llibertat que els artistes obtenen per mostrar el seu treball.
En relació amb els centres cívics, citem una qüestió del crític i comissari Martí Manen formulada el 2007 des d’A-desk: «Una festa és una exposició? Si ho és, és possible veure alguna cosa en una festa? Si no ho és, les obres serveixen de decoració a la festa?».2
No obstant això, la institució en format expositiu que converteix un treball en art per la seva naturalesa expositiva, cosa que «dissenyaria» la definició d’art, sembla portar implícit un marc mediàtic que podem assenyalar com a responsable de transformacions i fenòmens que configuren una certa cultura mercantilista, la qual cosa genera relacions de poder entre institucions, artistes i públic.
El contingut d’aquest marc de relacions, però, tan sols representa la punta de l’iceberg com a mediació entre art, artista i institució, i determina relacions socials que s’allunyen de la cultura com a eina crítica de transformació i pensament per convertir-lo en una producció més del context postfordista.
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.
Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.
