Universitat de València
1. INTRODUCCIÓ
Un dels aspectes menys estudiat de l’extensa producció periodística de Joan Fuster (més de quatre mil articles en més de dues dotzenes de diaris i revistes de València, Barcelona i Madrid) ha estat la recepció. El nombre i la tipologia dels seus lectors i lectores, relativament en consonància en cadascun dels periòdics on va col·laborar, de manera regular o esporàdica, poden estimar-se en relació amb la difusió de cada mitjà i de cada època. Tot i així, aquesta apreciació s’hauria de matisar en un percentatge (de menys o de més) d’acord amb l’allunyament o la proximitat del biaix ideologicopolític de la publicació, en la conjuntura corresponent, en relació amb l’orientació i el tarannà del Fuster del seu moment; també en funció de si els seus articles es publicaven en llengua catalana o castellana. Perquè, dels potencials lectors i lectores d’aquells mitjans on va escriure, no tothom llegia els seus articles, fos perquè no interessaven, no agradaven o fins i tot, atesa la seva marcada personalitat, perquè generaven rebuig.
Recordem com eren els periòdics i les seves audiències en els diferents períodes polítics de la segona meitat del segle XX a Espanya: ben diferents dels actuals durant els anys més durs del franquisme (com ara els valencians Levante i Jornada del Movimiento Nacional o els ultracatòlics Las Provincias de València, l’ABC de Madrid i La Vanguardia Española de Barcelona, tots ells molt afectes al règim, davant d’El Correo Catalán d’aleshores, potser no tan entusiasta); menys retrògrads i un poc modernitzats a partir de la pseudoaperturista Llei d’Informació de Fraga Iribarne de 1966 (El Noticiero Universal, Tele/eXprés o la revista Destino de Barcelona, Informaciones de Madrid o la Cartelera Turia de València); o dubitatius i molt vigilats els del tardofranquisme, sobretot en català (Serra d’Or i Canigó). Perquè, com va escriure Fuster (1985 [1980]: 125): «Les mesures preses contra l’idioma, amb Franco, no van ser de mera “censura”. Hi hagué una “censura” que el català compartia amb el castellà; però hi havia alguna cosa més, una política deliberada de genocidi cultural». En els anys de l’anomenada Transició democràtica, la premsa va anar ràpidament canviant i nous periòdics van aparèixer (El País, Avui, Noticias al Día, Qué y Dónde, Diario de Valencia, La Calle, Valencia Semanal, Por Favor, etc.). Finalment, en començar la dècada dels anys vuitanta, nous setmanaris en català (El Món, El Temps) i d’altres periòdics, ja prou homologables als de l’Europa més democràtica, van aparèixer en el panorama de la premsa.
Investigar la recepció dels articles de Fuster, en tots els periòdics on va col·laborar al llarg de gairebé quatre dècades (dels anys quaranta als vuitanta), en relació amb la dinàmica de la lenta transformació de la premsa, i del desigual comportament dels respectius públics, seria extremadament complicat i ple de dificultats. No comptem amb dades mínimament fiables per a la majoria de la premsa esmentada i encara menys –llevat dels grans rotatius– d’enquestes sobre que llegien les seves audiències. Per l’autor que ens interessa, a tot estirar, podríem tenir algunes hipotètiques apreciacions dels directors de les publicacions, derivades d’alguns comentaris dels mateixos redactors i/o de cartes de possibles lectors, a favor o en contra, dels textos de Fuster. Una altra font important és la correspondència completa de Fuster en la qual hi ha moltes i profitoses referències al seu principal modus vivendi, l’articulisme de premsa.
En aquestes circumstàncies, ens ha calgut plantejar-nos una estratègia metodològica que suplís amb prou garanties aquest gran buit; és a dir, hem hagut d’abordar allò que en pensaven i pensen els lectors i les lectores de Joan Fuster, específicament de la seva obra periodística. Per sort, no tan sols comptem amb un bon gruix de persones que van llegir els articles de Fuster a la premsa en el moment de la seva publicació, sinó també posteriorment al seu traspàs, gràcies als llibres recopilatoris d’alguns dels seus articles i al fons –de moment digitalitzat a mitges– dels seus textos accessible gràcies a l’excel·lent tasca documental i arxivística de l’Espai Joan Fuster de Sueca.
2. L’AUDIÈNCIA CONSTRUÏDA
La solució per a estudiar la recepció dels articles periodístics de Fuster no ha estat el disseny d’una enquesta generalista i per a tothom, la resposta de la qual seria probablement pobre i confusa, sinó un sondeig d’opinió concret dins del previsible univers fusterià.1 La tècnica emprada ha estat la construcció d’una audiència específica, les característiques de la qual havien de respondre a un seguit de paràmetres rigorosos que ens garantissin uns resultats prou fiables. Per tant, les persones enquestades són, per descomptat, lectores de Fuster, majoritàriament tenen estudis superiors, són de professions diferents i orientacions diverses, expressen pluralitat de tarannàs, es mostren relativament interessades en els seus textos –amb independència de les seves opinions. Són també persones crítiques per formació, desenvolupament professional i laboral; d’estatus diferents, i procedeixen del País Valencià, Catalunya i les Balears. En termes prou reduccionistes, tal vegada l’únic perfil comú de la mostra ha estat que totes aquestes persones poden ser considerades lletraferits o lletraferides actius, no per militància o ocupació, sinó per pràctica social i cultural i habitus de vida i consum, de distinció, en el sentit bourdià.
Dels dos tipus de lectors que Fuster (1993a: 97) distingia, bàsics i extrems, és clar que la nostra audiència construïda és dels lectors i lectores extrems que, a través d’ell, pretenen acostar-se a un enteniment més subtil i net del món que els envolta. Més encara, la majoria dels nostres lectores i lectors són allò que Fuster anomenava el lector professional: «el que llegeix per vocació o per obligació, crític o historiador de les lletres» [en el nostre cas, afegim també periodistes i escriptors],2 «que, per bé que en el fons participa del caràcter d’un dels altres dos, es veu embarcat en una aventura distinta, moltes vegades encegadora de la sensibilitat ingènua i de l’entusiasme espontani al lector corrent» (Fuster 1993a: 98). En paraules també de l’escriptor suecà, Fuster és, per als nostres lectors i lectores, el seu còmplice, perquè «còmplice –deia– és aquell qui us ajuda a ser com sou» (Fuster 1993b: 37). En efecte, en les seves respostes, moltes persones de la nostra audiència reconeixen l’estimable aportació del mestre en ésser com són i com pensen ara sobre moltes qüestions importants. La reciprocitat fusteriana o complicitat amb els lectores i lectores de Fuster es retroalimenta alhora, de manera que ha anat formant lectors i lectores, en el sentit nietzschà. La tasca de formar un lector –considerava el filòsof alemany, segons Víctor Moreno (2003: 9)– és multiplicar les seves perspectives, obrir les orelles, afinar el seu olfacte, educar el seu gust, sensibilitzar el seu tacte, donar-li temps, formar el seu caràcter.
L’univers cercat per aquesta recerca ha estat de quasi dos centenars de persones dels Països Catalans, amb un pes important del món universitari (Humanitats, Ciències Socials, Salut i Ciències), periodistes i escriptors o escriptores (la mirada dels quals afegia un plus professional), professionals liberals, alguns directius d’empreses culturals i uns pocs artistes (música i arts plàstiques). Aconseguir les adreces electròniques de les 194 persones a les quals es va enviar una enquesta realitzada amb Google Forms ha estat una feina dificultosa.3 Un cop dissenyat i testat el sondeig d’opinió per a l’univers esmentat,4 es va enviar un correu personalitzat per demanar a les persones triades si volien contestar anònimament les preguntes. En bastants casos, passat un temps, es va enviar un segon o tercer correu recordatori. Aquesta tasca, un xic feixuga, es va dur a terme durant quasi mig any, entre l’hivern i la primavera de 2021. Finalment, se’n van obtenir 129 respostes vàlides.5 És a dir, una mostra d’un 66,49% del total de l’univers construït.
L’audiència construïda sobre Joan Fuster és una audiència específica i alhora activa. Perquè –com senyala Guillermo Orozco (2021: 13) al respecte de les audiències– es tracta d’un conjunt de persones que, al llarg dels anys, han mantingut una certa
