A partir del moment que la Madalen li va demanar que l’ajudés a cuidar en Ramon, va mirar de fer de nou el camí que l’havia dut fins a deixar aquell matrimoni, de la mateixa manera que feia quan perdia les claus del cotxe. Però havia passat massa temps, i només era capaç de veure els llocs on no havia de buscar: a la calaixera, no; a la capsa dels rebuts, tampoc; al darrere de la sabonera del lavabo, tampoc... Potser a l’oficina de correus? No. Des del moment que tenia el cotxe davant de casa, la clau havia de ser per força a dintre. Tot era un detritus emocional.
No va informar la Madalen sobre la seva decisió fins que va anar a deixar-la aquell diumenge a l’estació.
—Hi aniré els dimarts i els dijous i li deixaré menjar per als cinc dies. I les visites al metge, depèn de l’hora que siguin. Quan té la següent?
Va treure l’agenda per evitar la mirada de la seva filla: no se sentia prou honesta per entomar la seva alegria i el seu alleujament.
—La té d’aquí a uns deu dies, no sé exactament l’hora, però és aviat. L’hi hauràs de preguntar a ell. Però s’hi ha d’anar cada dia per treure el gos.
—Cada dia? Que t’has tornat boja?
—L’Iñaki està disposat a ajudar-te.
A l’estació, es van trobar amb tot de companys de la universitat de la Madalen, i la Ixabel es va trobar fora de lloc. Va passar a ser una mare de sèrie, entre xisclets, salts i confidències entre noies, aparentment importants, però que en realitat es podien resumir en uns quants casos de candidiasi. Enmig d’aquella paròdia, va llegir la nota que li havia donat la Madalen: el número de telèfon de casa d’en Ramon, l’adreça, la llista de medicaments amb les dosis corresponents, un «Gràcies!» escrit amb lletres grans, un cor dibuixat. Va tornar al cotxe enfadada perquè no sabia amb qui s’havia d’enfadar.
Ell vivia en un barri benestant, al quart pis d’una casa antiga que, com sabria més endavant, l’hi havia deixat en herència una tia llunyana, i que tan bon punt l’havia rebut, l’havia dividit i havia venut els pisos per saldar deutes. Quan va treure de la bossa el clauer que li havia donat la seva filla, va sentir lladrucs a l’altra banda de la porta. Va pensar que hauria de fer còpies de les claus. Quan va obrir la porta, va aparèixer el morro d’un gos enorme i es van sentir els crits d’un home que li manava que callés. Va travessar el passadís mentre el gos ensumava la bossa on duia el menjar. Les cortines estaven obertes, però gairebé no hi entrava llum. Tot i això, no hi havia en l’ambient l’acrimònia que havia esperat.
—Bon dia! —va fer—. Vaig a posar les coses a la nevera.
La cuina i la sala d’estar estaven unides: un petit televisor; un sofà de dues places i una butaca; una làmina que podia ser de Chagall; el Gernika de Zumeta; una taula quadrada amb tres cadires; una barra americana que tenia al damunt tot de capses de medicaments; a la porta de la nevera, receptes, a més de notes i cors de la seva filla: «Fracassaràs quan ho intentis. Torna a intentar-ho. Torna a fracassar. Fracassa millor», «Carpe diem», «El vinagre, a l’amanida».
Quan va obrir la nevera, el gos es va posar a bordar una altra vegada i va tornar a sentir la veu d’en Ramon que venia de l’habitació. «Almenys, encara pot parlar», va pensar la Ixabel una mica més animada, mentre muntava interiorment el trencaclosques del que s’havia de trobar. Només hi havia un paquet de cafè encetat i mitja llimona.
—Deu tenir gana! Sota la pica! —va entendre, finalment. A l’armari de sobre, hi havia un calendari per recaptar fons que ells també tenien a casa. Hi sortia la Madalen fent la mona amb altres estudiants de Psicomotricitat.
La menjadora del gos estava buida i al costat del bol de l’aigua hi havia un petit bassal. No se’n podia escapar.
A sota de la pica, hi havia com una desena part dels productes de neteja que tenia ella: netejavidres, sabó per fregar el terra, detergent per a la roba. A un costat, el sac de pinso del gos. La Ixabel no ho va tenir fàcil per omplir la menjadora sense que en caigués a terra, perquè el gos no parava de donar cops de morro al sac. Va buidar el bol de l’aigua en un moment. Després, se’n va anar cap al passadís bellugant la cua.
Ella el va seguir.
Va trobar en Ramon apuntalat amb coixins blancs. Va trucar a la porta amb els nusos dels dits, com si intentés fer encara més visible el que ja era evident.
—No vius en un mal lloc.
—No: està prou bé.
En la cara d’en Ramon, encara hi podia veure el nen que havia sigut, només calia treure tot el que sobrava d’aquella cara que li havia quedat gran per retrobar la mirada d’aquell nen esprimatxat que va ser.
El gos va començar a ensumar-la i amb el morro li va empènyer l’entrecuix.
—Oso! —va cridar en Ramon amb una energia que va sorprendre la Ixabel—. Cagumdeu! Obre la persiana, per favor.
Ella va apujar amb estrèpit els llistons de fusta. El gos va sortir al balcó i va recolzar les potes del davant a la balustrada, panteixant i amb la llengua penjant.
—Ha de sortir de seguida o deixarà la tifa aquí al mig —va dir en Ramon. Ara, amb més llum, es veia clarament el to trencat de la pell a la cara i al coll.
—Et preparo l’esmorzar abans? Cafè sol, oi?
—No, no. Abans, el gos, que si no serà pitjor. Aquí al costat hi ha un parc; porta’l i ell ja s’arreglarà, que està ben ensenyat. Al penja-robes de l’entrada trobaràs la corretja i les bosses per recollir les caques. —Parlava com algú acostumat a ser obeït—. Quan siguis a prop, deixa’l anar, que si no et tirarà a terra.
—Realment, sembla un ós.
—El nom no és per això.
La Ixabel va esperar que continués amb l’explicació, però no ho va fer. Va treure les mans de dins els llençols amb dificultat i es va girar cap a la finestra, com una planta que busca la llum.
La ira continguda li va envermellir les galtes i les orelles, i quan va ser al carrer, va mirar d’apaivagar aquella cremor posant-se els palmells a la cara un cop i un altre. Duia la corretja enrotllada al canell, i havia de vigilar de no acabar anant per terra amb les estrebades que feia l’Oso. El gos va arrencar a córrer quan va veure la gespa, i la Ixabel, després de barallar-se inútilment amb el mosquetó, el va deixar anar amb la corretja i tot. Tenia el canell adolorit. No li agradaven els animals. Per ella, a les persones que els agradaven els animals no els agradaven les persones, i feien servir aquell amor com una manera de gestionar aquell odi cap a la seva pròpia espècie, res més. I ara, havia de veure’s allà, observant aquell gos al parc: la cara com una espelma que es desfeia, la llengua a fora, cagant.
Mentre pensava com s’ho faria per atrapar l’Oso, va caminar per la gespa amb la mà a dins de la bossa de paper per anar a recollir els excrements: eren allà, humits i fumejants entre les flors. Els va recollir i va anar a buscar una paperera; més endavant, recordaria aquell moment com una epifania. L’Oso recorria el perímetre del parc bavejant. Com que ja es veia a venir la humiliació que suposaria capturar-lo, va decidir no allargar el moment i va començar a cridar-lo picant les mans contra els genolls i cridant cada cop més fort, inútilment. Després, li va anar al darrere xiuxiuejant el seu nom i, quan va ser-hi a prop, amb una habilitat que la va sorprendre a ella mateixa, va trepitjar la corretja. De tornada cap a casa,
