Escriure. Stephen King

      PREÀMBUL PRIMER

      A començament dels noranta (potser era el 1992: costa recordar quan t’ho passes bé), vaig entrar en una banda de rock and roll feta bàsicament d’escriptors. Els Rock Bottom Remainders eren l’ocurrència de Kathi Kamen Goldmark, publicista del món del llibre i música de San Francisco. Al grup hi havia Dave Barry a la guitarra solista, Ridley Pearson al baix, Barbara Kingsolver als teclats, Robert Fulghum a la mandolina i jo a la guitarra rítmica. També hi havia un trio de ‘noies que canten’, com les Dixie Cups, i eren (normalment), la Kathi, la Tad Bartimus i l’Amy Tan.

      En principi el grup el vam fer per tocar només dos concerts a la Convenció de Llibreters Nord-americans, riure una estona, recuperar durant tres o quatre hores la nostra joventut malaguanyada i reprendre les vides per separat.

      No va anar així, perquè la banda mai acabava de separar-se. Vam descobrir que ens agradava massa tocar plegats per deixar-ho estar, i amb un parell d’incorporacions al saxo i a la bateria (a més del nostre guru musical, l’Al Kooper, que va ser l’ànima del grup al començament de tot), sonàvem prou bé. Hauries pagat per veure’ns. No gaire, no tant com per veure els U2 o la E Street Band, però potser sí el que els més veterans en diem ‘quatre xavos’. Vam anar de gira, vam escriure un llibre sobre l’experiència, la meva dona feia fotos i ballava quan en tenia ganes, que era força sovint, i seguim tocant de tant en tant, de vegades com a The Remainders, de vegades com a Raymond Burr’s Legs. Els components varien –el columnista Mitch Albom ha substituït la Barbara als teclats i l’Al ja no toca més amb el grup perquè ell i la Kathi no es fan– però el nucli el continuem formant la Kathi, l’Amy, en Ridley, en Dave, en Mitch Albom i jo, més en Josh Kelly a la bateria i l’Erasmo Paolo al saxo.

      Ho fem per la música, però també per la germanor. Ens caiem bé i de vegades ens ve de gust poder parlar de la nostra feina de debò, la feina de debò que la gent sempre ens diu que no deixem. Som escriptors i mai no ens preguntem d’on traiem les idees: sabem que no ho sabem.

      Una nit, mentre menjàvem cuina xinesa abans d’un bolo a Miami Beach, li vaig preguntar a l’Amy si hi havia alguna pregunta que no li haguessin fet mai durant el torn de preguntes que s’obria després de gairebé qualsevol xerrada d’escriptors, aquella pregunta que no pots respondre mai quan ets davant d’un grup de fans meravellats per la presència de l’autor i fas veure que no et poses els pantalons primer un camal i després l’altre com tothom. L’Amy va fer una pausa, rumiant-ho amb molta atenció, i llavors va dir:

      –Ningú no pregunta mai pel llenguatge.

      Li estic profundament agraït: estic en deute amb ella per haver-m’ho dit. Feia un any o una mica més que em rondava la idea de fer un llibret sobre escriure, però no tirava endavant perquè no em creia les pròpies motivacions: per què volia escriure sobre l’escriptura? Què em feia pensar que hi tenia alguna cosa rellevant a dir?

      La resposta fàcil és que algú que ha venut tants llibres de ficció com jo deu tenir alguna cosa interessant a dir sobre escriure, però la resposta fàcil no sempre és l’encertada. El Coronel Sanders venia un fotimer de pollastre fregit però no estic del tot segur que la gent volgués saber com ho feia. Per ser prou arrogant per explicar-li a la gent com ha d’escriure, havia de tenir una raó més bona que la meva popularitat. O dit d’una altra manera, no volia escriure un llibre, encara que fos curt com aquest, que em deixés amb la sensació de ser un altre torracollons del món de la literatura o un altre pocapena amb ínfules transcendentals. Ja n’hi ha prou, d’aquests llibres –i d’aquests escriptors– al mercat, gràcies.

      Però l’Amy tenia raó: ningú no pregunta mai sobre el

Скачать книгу