la paret de sobre el balancí, hi pengen tres marcs rodons amb retrats antics, dels que tenen les puntes borroses com si estiguessin a punt d’esvair-se. En un racó de la cuina hi ha una canya de pescar. Potser és de pesca amb mosca, pensa ell. L’any passat la Vibeke va tenir un nòvio que volia ensenyar a en Jon a pescar amb mosca. Només nosaltres, entre tios, li va dir; va treure un mapa per ensenyar-li on anirien, va assenyalar un riu i li va descriure diversos gorgs. Aquí, va dir, aquí n’atraparàs un de gros. Va aixecar la vista cap a la Vibeke i va somriure. Però un dia va desaparèixer. En Jon no els havia ni sentit discutir.
El vell es gira cap a en Jon, li dona el talonari i uns bitllets.
—Ets nou aquí, oi?
—Sí, vam arribar fa quatre mesos i tres dies.
En Jon es fica els diners i el talonari a la bossa. Està content.
—I ja vas amunt i avall venent loteria. Saben com posar la gent a treballar, els del club esportiu.
En Jon diu que s’hi acaba d’inscriure per començar a patinar.
El cabell de l’home és d’un blanc pur, el porta llarg, fi i despentinat. Sembla que tingui la cara vermella, com si tot just s’hagués despertat.
—Vols que t’ensenyi una cosa? —li pregunta el vell.
—Què? —diu en Jon.
Intenta no parpellejar.
—Ja ho veuràs. Ja m’havia quasi oblidat d’aquesta història, quasi me n’havia oblidat del tot.
L’home va fins a una porta, l’obre i prem un interruptor. Una bombeta fixada directament a la paret s’inunda de llum. En Jon veu unes escales d’accés al soterrani.
La Vibeke entra al bany i s’estudia al mirall. Veu en la seva expressió que ha sigut un bon dia. Se sent satisfeta, activa. Equilibrada. Des de l’ala dreta del nas, un cristall diminut li llança una guspira, ella li torna el salut picant-li l’ullet. La meva petita estrella de la sort. Agafa un raspall i s’inclina cap endavant fins que la seva cascada de cabell ondulat, llarg i fosc quasi toca el terra. Primer se’l pentina amb cura per desfer-ne els embulls, i continua amb passades extenses i delicades des del cuir fins a les puntes. En acabar, s’alça espolsant-se el cabell cap enrere. Vol que li quedi com un núvol al voltant de la cara. S’observa al mirall. No se li vol estarrufar, i alguns blens li queden com ratlles sobre el front. Podria anar a la biblioteca, pensa. Acostuma a reservar-se el dissabte per anar a la biblioteca, i avui només és dimecres, però ja no li queden llibres. Decideix fer-se un bany abans i rentar-se el cabell, permetre’s aquest caprici.
En Jon segueix el vell per les escales. Són empinades, l’home les baixa amb compte, d’una en una; hi ha una corda gruixuda que fa de passamà. A baix, al soterrani, passen per un passadís cobert per una estora d’herba artificial. Hi fa una olor de ranci estranya, en Jon pensa que fa olor de terra. L’home es planta davant una porta al final del passadís. Es gira cap a en Jon aferrant-se a la maneta de la porta.
Ella es treu la roba mentre la banyera s’omple. Per mala sort, l’ampolla del sabó de bombolles és buida. Agafa una bola de cotó fluix d’una capsa que hi ha al prestatge i es treu l’esmalt d’ungles gastat amb acetona. Espera que l’aigua arribi al capdamunt abans de tancar l’aixeta. Es fica lentament dins la banyera, fent que l’aigua vessi; nota com se li va posant la pell de gallina, els mugrons se li endureixen i sent un pessigolleig al clatell. S’asseu. Enfonsar-se en l’aigua calenta és pura glòria, decideix. Literalment. Pura glòria. Es queda immòbil, assaborint cada segon.
—És una història divertida —li diu el vell.
Hi ha un sofà llit contra una de les parets, les altres estan amagades per prestatgeries plenes de caixes de fusta velles que van del terra al sostre. L’habitació fa olor de pols i floridura. En Jon es pensa que potser l’home hi té una col·lecció de trens elèctrics antics; dels primers que hi va haver a Europa. De sobte, s’adona que té ganes de fer pipí. L’home creua l’habitació, estira una caixa del mig d’una prestatgeria i hi fica la mà. Un collar de pell per a gos i una cadena metàl·lica pengen d’un ganxo que hi ha al costat de la porta.
—Què et semblen aquests? —li pregunta l’home.
Es gira i li ensenya un parell de patins marrons.
—Cosits a mà. Me’ls va donar el meu pare.
L’home li allarga els patins perquè els agafi. En Jon fa uns passos endavant i en palpa la pell rígida amb les puntes dels dits; els patins s’estremeixen, les mans del vell tremolen.
—Un luxe en aquella època —diu l’home—. Patins cosits a mà sobre una fulla de ferro. Ningú al poble tenia res de semblant. Vaig guanyar una cursa amb aquests patins, la Kalottløpet; van venir nois de Rovaniemi, Utsjoki, Neiden i de més enllà, russos. Vam fer-la al llac, a l’Storvannet. Mil metres. Abans de Stalin i tot el merder i de Hitler i aquella perversitat. Sobre gel negre. És abans que hi caigui neu, quan l’aigua es glaça i el gel queda al descobert.
La Vibeke s’ensabona el cabell, amb moviments circulars, com a la perruqueria. Tanca els ulls per esquivar els estímuls externs, vol estar present només dins el seu cos, sentir-ho tot des de l’interior. Recorda un somni que va tenir en què un home deia: «Ets tan bonica». Eren al peu d’una escala encatifada, davant uns miralls amb marcs daurats, hi havia portes d’un vermell pujat que donaven a uns lavabos. Eren en una festa, que continuava just a la part superior de les escales; hi havia gent, llums, veus. Música alta. Però al pis de sota, silenci. L’home havia sortit d’una porta, l’havia vist i li havia dit: «Ets tan bonica». Això, a ella, l’havia complagut, s’havia inclinat cap endavant per abraçar-lo i ell li havia fet un petó amb tendresa a la galta. Llavors ell havia marxat per una porta giratòria, portava un vestit fosc i una camisa blanca. No duia abric, només una bufanda de llana prima que li protegia les espatlles. Ella s’havia quedat allí un instant, contemplant-se al mirall, somrient. Feliç. Aquesta és la part bona. No val la pena repassar la resta del somni. De cop i volta, la festa es va acabar. Els llums es van apagar, l’escala ja no hi era. Va veure que estava sola en un lavabo públic, hi feia pudor d’orina i tenia fred perquè anava només amb mitges. Va sortir, per la mateixa porta giratòria que l’home, a un descampat asfaltat i amb algunes plaques de gel, un fanal brillava una mica més enllà. Estava desert, es va dirigir cap a una obertura en el mur del descampat, creient que la conduiria a un carrer.
Sí, sí, pensa ella, com a mínim el començament va estar bé. Hauria sigut divertit anar a una festa. Podria organitzar-ne una aquí, en aquesta casa, convidar la gent de la feina. Trencar el gel, construir-se una xarxa. S’imagina la sala d’estar decorada amb una multitud d’espelmes i cascades de flors. Ulls relluents i esclats de rialles. A la seva sala d’estar. Farà una invitació preciosa, escrita a mà i amb una citació d’un poema. S’esbandeix el sabó del cos i el cabell. Les canonades vibren quan tanca l’aixeta. Aparta la cortina de la dutxa i es mira el cos al mirall, la imatge imprecisa pel vapor. Què faran servir per beure? No té prou copes per a tanta gent. N’haurà de comprar unes quantes a la ciutat dissabte. N’ha vist unes amb el vidre del cos i de la tija tintat de colors. Però potser seria passar-se. Decideix buscar-ne unes altres de senzilles, alegres i amb un bon disseny.
En Jon torna creuar el carrer, cap a casa. En entrar-hi, estira bé la porta darrere seu per assegurar-se que tanca bé, hi ha gel al llindar. Es treu les manyoples i les guarda a la cistelleta blanca del racó. Baixa a la seva habitació i, amb la jaqueta encara posada, hi deixa la bossa amb el talonari i els diners del vell. Quan en Jon estava
