a una mena de terra promesa situada a l’altre costat d’aquella ciutat fronterera.
III
Fins i tot el territori que vam veure després de travessar la frontera i d’entrar a Uganda semblava envoltat d’una aurèola. Les plantacions de te tan ben cuidades i endreçades de Limuru i Kericho, a Kenya, eren substituïdes per les plantes de cafè i bananers d’Uganda que, segons que semblava, creixien silvestres però formant boscos espessos. La vasta verdor que s’estenia davant nostre, propietat d’africans, era corprenedora per l’espectacle esplèndid d’abundor tropical i indòmita que oferia.
Aquest devia ser l’escenari que va veure l’escriptor Winston Churchill quan, el 1908, durant el seu primer viatge a Àfrica, finalment va deixar enrere la Kenya dels iracunds colons britànics i va entrar al regne africà protegit pels britànics: «Uganda és d’un extrem a l’altre “un bell jardí” on “els aliments bàsics” de la població creixen pràcticament sense haver-los de treballar […]. No sembla això un paradís terrenal?».18 I resumia, «Uganda és la perla (d’Àfrica)».19
L’única interrupció al panorama de verdor assilvestrada la van oferir les plantacions de sucre de la companyia índia Madhvani de Jinja, però fins i tot aquestes plantacions, vistes a través de les finestres dels vagons de segona, passaven com brins d’herba que dansaven al vent. També va ser la primera vegada que veia una plantació que era propietat d’indis i gestionada per indis. A Kenya, per llei, els indis no podien tenir terres, tot i que havien ajudat a construir el ferrocarril des de Mombasa fins a Kampala. Però a Uganda això era diferent, com ho demostraven els Madhvani. Un cop s’havien passat les plantacions de sucre, es tornava a entrar, tot de sobte, a la rica exuberància tropical, una continuació del bell paradís de Churchill.
Aquest viatger britànic havia esborrat la presència humana del paisatge ugandès. Però quan cinquanta anys més tard vaig emergir de nou del paradís i em vaig endinsar en la ciutat, a l’estació ferroviària de Kibuli, vaig trobar-me enmig d’una bullícia humana de persones negres que venien matokes (plàtan xafat), patates, cacauets, que eren, clarament, els fruits que collien amb les seves mans a la seva pròpia terra. Els carrers eren plens de dones baganda negres vestides amb elegants busutis, i d’homes negres vestits amb kanzus blancs i a l’estil occidental. Fins i tot la presència d’indis davant de les seves botigues a banda i banda dels carrers de la ciutat afegia vivacitat, en comptes de treure’n, a aquest espectacle increïble de persones negres que no caminaven com si la ciutat els fos aliena. Les ciutats i els pobles de Kenya sempre desprenien un aire de segregació i tensió. Aquí semblava que, a la ciutat, la barreja racial hi era més natural, sobretot entre els asiàtics i els africans. No s’hi percebien efectes visibles del boicot als comerços de l’any abans. Tampoc no hi havia, ni tan sols entre els pocs blancs que s’hi veien, l’arrogància armada del colon kenyà.
Va ser el meu primer contacte amb una ciutat moderna en la qual predominava la presència negra, i això produïa una eufòria estranya. En un terreny més personal, per fi havia entrat a la capital d’un país que, des de la infància, m’havia inspirat la cantarella Txuc-U-ga-nda, Txuc-U-ga-nda, seguint el ritme del so de metall sobre metall dels trens amb destinació a Kampala i al regne de Buganda.
Anys més tard, el tren i aquells sons encara ressonarien a la prosa del meu món fictici, especialment a la novel·la A Grain of Wheat (Un gra de blat). El cas és que el ferrocarril, construït a la dècada de 1890, punt culminant de la lluita imperialista per Àfrica, va tenir un impacte tan profund en l’economia, la política, la cultura i la vida de la regió que no es pot separar de la història de l’Àfrica oriental moderna. El tren, fruit dels somnis imperialistes britànics, m’havia deixat a la ciutat dels meus somnis.
El trajecte en autobús des de Wandegeya va ser una ascensió lenta fins a arribar a una ciutat bíblica situada dalt d’un turó, només que aquesta ciutat era aquí, palpable, i tenia un nom real: Makerere University College.
IV
El vermell ens va donar la benvinguda a Makerere Hill. El vermell voleiant al vent. Estudiants amb toga vermella als camins que travessaven el campus. Em van assignar el Northcote Hall com a residència, i fins i tot allà em van rebre uns homes vestits de vermell. Sir Geoffrey Northcote, que va donar nom a la residència el 1952, l’any que es va acabar de construir, havia estat governador de Hong Kong i era president del Consell Universitari l’any que va morir, el 1948.
Makerere era molt més gran que el campus de l’Alliance High School de Kikuyu, on havia estudiat i viscut els quatre anys anteriors. Però l’element que predominava en el paisatge visual era la toga vermella, no pas els edificis. De tant en tant, vèiem passar togues negres que trencaven la uniformitat vermella, però n’hi havia poques i disperses. Les togues negres distingien els catedràtics i els professors. Per a mi, tant el vermell com el negre designaven el saber.
Durant uns quants dies, els nous, vestits amb la roba habitual, semblàvem intrusos de cap a peus, ignorants pretendents al tron del saber, però aviat també vam tenir la nostra part de vermell. Feia una sensació agradable. El saber embolcallat de vermell havia davallat damunt nostre.
No, no tan de pressa, ens van dir alguns alumnes dels cursos superiors. Encara no havíem entrat en la comunitat celestial dels ungits. Encara havíem de prestar jurament.
Un jurament? Per a mi, que era kenyà, aquella paraula volia dir mort, destrucció i matances de Hola. Vaig recordar els encontres amb els agents armats que imposaven les lleis d’excepció a Kenya i els meus esforços per demostrar que no havia prestat jurament de lleialtat a l’LFA. Però milers d’altres havien jurat de lluitar per la terra i la llibertat, i per això, o fins i tot només per ser-ne sospitosos, encara es consumien en camps de concentració. Jomo Kenyatta i quatre dels Sis de Kapenguria,20 condemnats per haver organitzat el «Mau-Mau» i haver pres jurament a d’altres, encara estaven retinguts a Lodwar, tot i que ja havien complert la condemna. Els onze homes de Hola havien mort apallissats tan sols feia quatre mesos perquè no havien volgut admetre que havien prestat jurament. I ara, a Makerere, en aquella catedral del saber, em deien que no podria arribar a ser un dels elegits si no ho fèiem nosaltres!
Fins i tot la reina d’Anglaterra, els jutges, els alts càrrecs militars juraven el càrrec, va explicar algú. Sí, sí, però no per això cap d’ells havia anat a la presó ni havia estat esquarterat.
Va resultar que la temuda cerimònia era un acte pompós en què els novells, vestits amb la toga vermella, baixaven cap al Main Hall, la sala d’actes del Main Building, des dels quatre punts del campus. Es va produir una divisió visual interessant. Tots els que anaven de vermell eren africans i asiàtics; gairebé tots els que anaven de negre eren blancs europeus. Els blancs de negre al davant, dalt la tarima; els negres de vermell a baix, a terra, de cara a ells.
El secretari acadèmic, el senyor Paul Vowles, va prendre jurament: «Prometo que cercaré la veritat i estudiaré diligentment; que obeiré el rector i a tots a qui devem obediència; i que compliré els principis d’aquesta universitat». Paraules senzilles, de fet, que vam repetir darrere seu amb tota la solemnitat d’un vot religiós. Unes quantes paraules preparades i ja va estar, però el vot va continuar vibrant al cervell: cercar la veritat.
Què és la veritat?, va dir, sorneguer, Ponç Pilat, sense esperar cap resposta. Això ho llegiria més endavant en l’assaig de Francis Bacon «De la veritat», a la classe de Llengua Anglesa. A l’Alliance, la paraula veritat sempre surava a l’aire. Però aquí era més aviat una entitat preexistent; l’única cosa que havíem de fer era acceptar-la. De fet, l’única cosa que havíem de fer per posseir-la era agenollar-nos davant de la Creu. No, no posseir-la
