Contes de terror. Emili Bayo

Чтение книги онлайн.

Читать онлайн книгу Contes de terror - Emili Bayo страница 4

Автор:
Серия:
Издательство:
Contes de terror - Emili Bayo Tremola

Скачать книгу

un rampell de vergonya. Vaig sortir de la cambra i vaig baixar i pujar diversos trams d’escales i vaig obrir i tancar portes fins a aconseguir escapar d’aquell laberint com el lladre que acabava de robar un secret valuós.

      El mer acte de creuar els vint-i-cinc metres que separaven aquell edifici de l’entrada al meu cau em va deixar glaçat. La tardor havia arribat de sobte, aquella nit, sense avisar, i a mi m’havia agafat descalç, corrent pel carrer amb les sabates a la mà. Vaig pujar les escales de dos en dos i em vaig afanyar a encendre la llar de foc. La llenya estava seca i va prendre ràpidament, però a mi em va costar molta estona foragitar la sensació de fred que m’havia calat fins a l’ànima. Molt després, per fi relaxat i amb una agradable sensació d’escalfor, em vaig abandonar al balancí. Amb l’embruix rítmic de les flames i el record dels dos cossos que havia deixat rere la porta de l’altra vorera, les hores van seguir avançant amb la mandra habitual, portadores d’imatges estranyes i pertorbadores que es retorcien dins del meu cervell com serps verinoses.

      Tot i que el cos em reclamava alguna altra forma de descans, vaig fer l’esforç de llevar-me a l’hora de sempre i sortir a complir amb el deure autoimposat de la caminada diària. No va ser una gran passejada. Amb prou feines vaig fer els quatre-cents metres que separaven el poble del cementiri que vaig decidir girar cua. El cel amenaçava tempesta i una brisa gelada tallava la pell com una volada d’agulles d’afaitar. A quarts de dotze ja tornava a ser a casa. Gelat, confús, absolutament exhaust i una mica marejat. Vaig estar temptat de tornar a drogar-me amb alguna d’aquelles píndoles que m’atordien el cervell, però em va semblar que una dutxa d’aigua calenta posaria les coses al seu lloc. Em vaig abandonar durant molta estona sota un raig d’aigua quasi bullent i vaig aconseguir recuperar més o menys la sensació de pertànyer a l’espècie humana. Després em vaig vestir amb roba d’hivern i vaig caminar fins al bar del poble equipat per a la propera glaciació. Era una hora inusualment matinera pels costums de la zona. La cuina ni tan sols estava encara operativa. Vaig dinar un simple entrepà de fuet, un parell de gots de vi i un cafè llarg. L’amo del bar va presentar-se davant la meva taula per oferir-me un segon cafè i vaig aprofitar per fer-li la pregunta que feia estona que em rondava pel cap:

      —Coneixes l’Ana? —va fer la ganyota de no acabar de comprendre—. L’Ana, la rossa d’ahir a la nit...

      Va negar amb el cap, però els ulls em deien que no sabia o no volia saber per qui li estava interrogant. Aquell era un poble massa petit perquè una rossa com aquella passés desapercebuda, però no vaig voler insistir-hi. Jo era un foraster, la qual cosa em limitava el dret a conèixer les intimitats de la vila.

      Vaig acabar el segon cafè, vaig pagar i, quan vaig sentir-me amb forces, vaig tornar caminant fins al portal de casa meva i em vaig esfondrar sobre la vella cadira de vímet. Vaig intentar recuperar la lectura que tenia abandonada, però la concentració o la voluntat se’m dissipaven a meitat de cada ratlla, de manera que no era capaç de treure l’entrellat dels obscurs problemes del protagonista de la història. Després de començar a llegir la mateixa pàgina per tercera vegada em vaig rendir. Vaig tancar els ulls implorant una mica de descans, però aquell cop tampoc no havia d’obtenir la benedicció del son.

      Ja eren les tres passades quan l’Andrea va obrir la porta de fusta vella del seu casalot, va deixar sobre una llosa una gerra d’aigua i uns gots i es va asseure al graó de l’entrada igual que la tarda anterior. Com si també ella estigués esgotada, es va recolzar a la paret i, com disposada a prendre un sol que no es deixava veure enlloc, va tancar els ulls. La seva pell blanca, encara vestida amb uns shorts mínims i una samarreta negra de tirants, no semblava acusar la brisa gèlida que havia buidat en només unes hores els carrers del poble. Em vaig voler convèncer que jo no l’havia estat esperant, però vaig abandonar la penombra del portal i a poc a poc, d’esma, com si un imant poderós m’hi arrossegués, vaig fer les passes necessàries per tenir-la a tocar.

      —Bona tarda, Andrea.

      Dins la gerra d’aigua flotaven bocins de llimona. Vaig pensar que potser ella també m’esperava. Però cap gest va indicar que hagués escoltat la meva salutació. Encara va trigar una llarga estona a obrir aquells ulls inquietants i dedicar-me una mirada distant, estranya, incandescent com les brases que havia deixat morint a la llar.

      —Suposo que ahir vas passar una nit... interessant.

      Vaig valorar els matisos i les possibles intencions d’aquest comentari, però no vaig saber com interpretar-lo. Em trobava massa confús, massa cansat. L’entusiasme sexual de l’Ana i la imatge del cos nu de l’Andrea rebotaven en el meu cervell com una culpa que no saps perdonar-te. Sí, havia estat una nit apassionant, però també molt rara.

      —Suposo que sí, que va ser una sessió molt interessant... La teva mare... —vaig començar sense saber molt bé què podia explicar-li.

      —Oh, la mare... Enviar-me al poble de la iaia és tot el càstig que és capaç d’imaginar. Però ben mirat no està tan malament. Això em dona l’oportunitat d’aprendre a ser una harúspex. En canvi ella mai no ho serà. —Era estrany que la noia conegués una paraula tan poc habitual. En l’antiga Roma, els harúspex eren sacerdots capaços de predir el futur i fins i tot de dominar-lo a voluntat—. El do dels escollits salta sempre una generació, saps?, passa de iaies a netes com una herència qualsevol. Ella pot fingir ser una vident i enganyar si vol a tot el país, però el do em correspon només a mi. I la tradició prescriu que aviat el faci meu.

      No em va demanar si en volia. Va emplenar els dos gots amb l’aigua de la gerra i me’n va oferir un. Feia massa fred perquè apetís un refresc, però vaig empassar-me mig got d’una sola glopada. Era una llimonada molt agra, pur àcid, només amb un punt de dolçor per fer-la bevible.

      —Vols dir que la teva àvia era una àugur i que tu estàs destinada a heretar el seu talent?

      —Anastàsia, la nigromàntica... —va sospirar, com si envegés aquest nom—. És quasi una llegenda, saps? Des dels temps antics no es recordava una dona amb un poder tan gran.

      I es va penjar dels llavis un somriure burleta, desafiant, com si aquella revelació constituís la prova que ella coneixia secrets prohibits a un tipus com jo.

      —Durant molt temps no les van anomenar magues, ni àugurs, sinó simplement bruixes —vaig afirmar—. No eren precisament populars. L’església i els governants les culpaven de les malalties, de les sequeres o dels aiguats, de les males collites, de les morts sobtades i de qualsevol desgràcia. La majoria acabava cremant entre les flames pretesament purificadores d’una foguera. Però crec recordar que aquesta manera tan peculiar de tractar les dones que es creien diferents es va acabar cap a finals del segle XVII.

      —Potser es van acabar les flames, però no les persecucions. Que no se’n parli i que no encenguin fogueres per cremar-ne no vol dir que hagin deixat d’existir. Només que han aprés a amagar-se millor. La vols conèixer?

      —Qui?

      —Ella.

      Vaig recuperar la imatge pertorbadora de la vella del quadre i de nou se’m va eriçar la pell.

      —Ahir ja vaig tenir el plaer de topar amb el seu retrat...

      La noia va somriure com se somriu a un noi innocent.

      —No, vull dir tocar-la, sentir la seva energia...

      —Encara és viva?

      Конец ознакомительного фрагмента.

      Текст

Скачать книгу