meu alè o era un alè glaçat?
En silenci, vaig travessar la porta de les golfes i m’hi vaig escolar. Feia dies que no hi anava. Em vaig arraulir damunt del vell sofà ple de nafres. Esperava que no m’arribessin els sons insuportables del pis de baix. A l’altre cantó de l’habitació, sota les bigues de fusta gruixuda reforçades després del desastre, hi havia un enorme mirall escarbotat repenjat a la paret, una cornucòpia antiga amb el daurat gastat. M’hi vaig acostar. Sense poder-la contenir, una incertesa coneguda em sacsejà. Sabia que era absurda i inútil, però inevitable.
Desfigurada, deien.
Muda i opaca, inflexible, la vella cornucòpia de les golfes no va reflectir la meva imatge.
Dama de companyia
Regalims de pluja guarnien incansables els vidres de la finestra. Entre els llençols, el malalt respirava dificultosament, però la infermera, no sense professional indiferència, feia capcinades intermitents arraulida a la butaca.
El malalt projectava en el silenci el so crepitant d’una ranera agònica. De sobte, un tro potent va turmentar la nit. El malalt, com si l’hagués esperonat un ressort de titella, obrí els ulls. Va sentir dintre seu un glop de lucidesa inesperada, l’instant que precedeix el pas definitiu.
Amb les pupil·les dilatades, contemplà la infermera: el cap tirat enrere, la boca oberta, un ronc de complaença.
—Que trist és morir sol! —pensà el malalt amb la ment clara.
—Mai ningú no es mor sol. Jo hi soc sempre.
La infermera tot just arribà a veure el braç del malalt, que queia inert. I una ombra fugissera, gairebé imperceptible, que es demorava uns segons sobre el seu rostre.
Nit de lluna plena
Nit d’esplèndida lluna plena. Un cercle perfecte que navega amb el vent enmig d’un cel aspre, sense estrelles. Núvols opacs fan de teló de fons al murmuri de la tramuntana. Primer suau, s’ha convertit després en una intensa i despietada fressa. No he tancat les finestres. La calor, embogida pel vent, resulta insuportable. Amb un prolongat miol de queixa, la gata ha marxat a refugiar-se en algun racó més fresc, inconegut.
Res no se sent tret de l’oratge, que aixeca onades de profundes veus entre les branques dels arbres. Davant de la pantalla d’aquest estri abassegador que m’obliga a escriure, m’adono que m’envolta quelcom indefinible, quasi màgic. Sola en la foscor. La fràgil làmpada de peu llança al no-res un raig esmorteït. Al meu costat, insistent, el reflex misteriós de la pantalla.
La nit ha esborrat el contorn de les coses. S’ha endut les fronteres i les ha substituït per un negre mantell que envaeix els camps i les muntanyes. Teclejo sense rumb, com posseïda. No sento l’òliba, ni cap insecte. Només sobreviuen el tel dominador de la nit perversa i el rumor intens del vent salvatge.
No temo res. Res ni ningú. Lluny, molt lluny, potser udolarà un llop. O tal vegada un home infortunat, tocat per la desgràcia, viurà un cop més la inevitable metamorfosi de les seves cèl·lules.
Miro enfora, sense alè. Com si esperés segura la seva arribada. Quasi sento els passos feixucs damunt la gespa.
Però és un miratge. A l’exterior només hi trobo una obscuritat obstinada que pretén lluir com un trofeu la bola rodona de la lluna plena.
Amor de lluna plena
Retruny el vent del nord i fa estremir les bigues, les portes, les finestres. La casa és un ens viu amb so de fusta vella.
M’arriba amb nitidesa la crua remor dels arbres, però no hi ha veus d’ocells. Ni tan sols parla l’òliba.
M’aboco dins la nit com qui mira l’abisme, indolent, extasiada, i veig els ratpenats retallats en la fosca contra el cercle de llum del fanal solitari. Elegants siluetes en vols vertiginosos, buscant insectes vius al bell mig de l’oratge.
Puc mirar més enllà, però tan sols hi ha ombres. I aquells vampirs de nit, curulls d’indiferència.
Quan ell pica a la porta, ja fa temps que l’espero. Ens mirem sense parlar, ànima contra ànima. M’acullo lentament a l’escalf del seu pit. Amb tendresa, una ungla em recorre la cara.
El contemplo amb desig. Té ulls grocs de bèstia humana. I tremola la nit, i tremolen els arbres. I ressona un udol, avall de la muntanya.
La sèrie roja
Ha tombat la nit i fa molt de fred. Neva. El rellotge de l’església acaba de tocar les dotze. L’home pinta febrilment davant del gran finestral. S’ha despertat de sobte i una estranya força l’ha tret del llit i l’ha empès a actuar. El seu braç, com si fos el braç d’un altre, estampa ferotges pinzellades damunt la tela blanca. Les convulsions sotraguen el seu cos. No n’és del tot conscient, però treballa sense aturar-se, amb impulsos incontenibles. Una energia desconeguda, que li vessa de dins, l’agita follament mentre el quadre regalima espesses gotes sobre els peus descalços.
L’única llum de l’estança és un raig de lluna plena. Una claror perfecta que paralitza la nit entre la terra freda i el firmament llunyà. No hi ha res més. Només el cops frenètics contra la tela, que reboten en el silenci com una anomalia.
En arribar l’aurora, quan el sol comença a aparèixer tímidament darrere les muntanyes, l’home udola llastimosament i cau rendit al peu del quadre. Després, l’absoluta quietud. De la terrible nit, tan sols en resten els monstruosos traços monocroms sobre el llenç clar.
Els crítics han batejat aquesta part de la seva obra com «La sèrie roja». La consideren la millor, la més potent, la que reflecteix amb més intensitat l’ànima de l’artista. No hi ha ningú com ell, capaç d’aconseguir un efecte tan natural, tan genuí, amb un únic color. L’home no dona explicacions i tothom pensa, amb admiració, que s’acull al privilegi del silenci ambigu i misteriós del geni creador.
En realitat, ell només intenta oblidar els cossos de les noies, il·luminats per la lluna plena, exsangües damunt la neu.
La veu del no-res
No vaig pronunciar cap mot de comiat. Em va semblar debades. Només volia fugir d’aquella societat antropòfaga que em devorava. Deixar enrere per sempre la destructora avidesa de la hipocresia i de la traïció.
Havia de retornar a la natura primigènia, a la terra fosca dels ancestres. Consumir el temps lentament en la somnolència vagarosa de les jornades d’estiu a la vora del riu i del xiprer. Retrobar l’antiga essència, fagocitada pel retruny salvatge de la gran ciutat.
Tot va anar molt de pressa. Ja era una persona nova mentre sentia la fressa dels arbres damunt del cap, els grans d’arena seca sobre la fusta noble. «Ha estat molt fàcil», vaig pensar a l’empara del repic monòton de la pala de ferro. Els dits només m’havien tremolat lleugerament quan vaig obrir el calaix. En canvi, la mà havia restat ferma.
En prémer el gallet, el meu cervell s’havia esmicolat en un incalculable nombre de petits fragments irrecuperables contra la paret blanca.
Jubilació anticipada
Em van fer creure que estava servint el meu país, però ara veig que m’enganyaven. «La teva tasca comporta molta responsabilitat», solien dir-me amb un cop a l’espatlla.
