Nancy és peruana i, segons diu ell, la considera com el pont entre el seu món nord-europeu i el món ibèric. Li he sentit explicar que va anar amb Nancy al camp de batalla d’Ayacucho; ella, que és la peruana, amb prou feines n’havia mig sentit a parlar, com molts peruans. El danès Nyholm va haver d’explicar a la seva companya, i a alguns turistes també peruans, els orígens de la independència del Perú. I això només és un exemple. A Nyholm li interessen profundament aquests processos d’independència: per què neixen, per què fructifiquen i, segons cada cas, com ho aconsegueixen o per què no se’n surten.
He tingut el privilegi de conèixer personalment Nancy i Per Nyholm. Són literalment incansables. Són capaços de fer milers de quilòmetres per Europa, en cotxe, empaitant tot allò que es pugui relacionar, ni que sigui de manera tangencial, amb un tema que els interessa profundament: l’estat del procés d’independència de Catalunya. Per saber i entendre el que s’esdevé, té contactes amb polítics en actiu, també amb polítics en actiu però que són a les presons espanyoles, amb analistes de la situació; i, amb una certa perplexitat, estudia el comportament dels estaments judicials espanyols i els gestos vacil·lants, una mica lents i contradictoris, de l’estament polític europeu sobre la situació actual de Catalunya.
Com és que un home hiperactiu, viatger i coneixedor de molts mons s’ha fet amic amb un sedentari com jo, que suo hores de feina diàries sense moure’m de casa? Possiblement perquè, en la seva feina agitada, ha de buscar moments de reflexió per poder entendre com són les coses que li poden semblar estranyes. Les vegades que ens hem trobat Nancy, Per, Margarida i jo, a casa o on sigui, amb un sac de preguntes per part de Per i, amb una mica de sort, alguna resposta nostra… I, quan els tenim a casa, parlem de pressa del màxim de temes perquè ells, com les orenetes, ja tenen el cotxe ple de benzina o els bitllets del tren o els de l’avió a punt per anar a buscar respostes i noves preguntes en una altra banda. L’interès de Per Nyholm per Catalunya, per la seva realitat actual i per la seva història, es converteix en amor per Catalunya, per la seva llengua i per allò que podem imaginar del seu futur. I després, aquest interès passa a engreixar els seus arxius o el va destil·lant i enriquint en els seus articles polítics que apareixen periòdicament a la premsa danesa.
Sí, lectors: el llibre que esteu disposats a llegir parla de Cuba. Però Nyholm relaciona un fet històric, de finals del segle xix, amb la situació actual. Considera que Espanya tracta Catalunya com la colònia que encara no s’ha emancipat; Nyholm creu que Espanya no vol aprendre de la seva pròpia història i no vol pensar que Catalunya tal volta és la darrera colònia espanyola: polítics, jutges, gent del carrer… no volen ni sentir a parlar de la nostra inevitable i profunda ànsia d’independència…
Mentrestant, Per Nyholm s’empipa amb ell mateix perquè encara no sap parlar català, tot i que l’entén una mica. Penso que, amb l’activitat frenètica que practica, és difícil imaginar-lo en una classe de llengua catalana per a estrangers. El que importa és que comprèn l’anhel de llibertat d’aquest país que estima tant. Mai no acabarem de donar-te les gràcies per la teva feina, estimat Per Nyholm.
Des d’un vessant
de la muntanya
«Tu victoria es como el viejo vino de mi patria:
no lo hace un hombre sino muchos hombres
y no una uva sino muchas plantas:
no es una gota sino muchos ríos:
no un capitán sino muchas batallas».
Del poema «Canción de gesta» (1960)
de Pablo Neruda, dedicat a Fidel Castro
Quan l’any 2015 vaig tornar a Cuba després de molts anys, no era per escriure un llibre. Més aviat volia reviure un país que coneixia superficialment de visites anteriors i que sovint m’havia tingut ocupats els pensaments, des que Fidel Castro i les seves guerrilles van entrar a l’Havana l’1 de gener de 1959. Aleshores jo tenia setze anys, estava a punt de deixar la meva escola a Copenhaguen per començar una vida de periodista, que es concentraria en el reportatge d’internacional, en la meva opinió la disciplina més noble de la professió.
A la Dinamarca d’aleshores, l’aspirant a periodista era enviat a alguna redacció fora de Copenhaguen. Allà aprenies l’ofici sota el mestratge de col·legues més experimentats, en contacte directe amb els esdeveniments del dia a dia, sense que t’influís cap estudi acadèmic o d’altre tipus, que no crec que hagués superat. En canvi, l’aprenentatge a l’empresa m’anava força bé, i, ja l’estiu del 1963, em van fer tornar a Copenhaguen, a treballar al diari Information, petit però intel·lectualment exigent. Sent el col·laborador més jove, em van demanar d’ocupar-me de l’Amèrica Llatina, un subcontinent que bullia d’agitació després de la presa del poder per part de Fidel Castro. «Això fa per mi», vaig pensar. «Quan d’aquí a una vintena d’anys em trobi en la culminació de la meva carrera, el conflicte de l’Orient Mitjà haurà estat resolt i l’Amèrica Llatina serà el primer punt de l’ordre del dia». Això, si faig de profeta a misses dites, va ser un error de judici d’envergadura. Avui en dia, Cuba té un lloc incert en la consciència d’Europa. ¿Ens trobem davant una cruel dictadura, un estat socialista tropical o un paradís de vacances abandonat de la mà de Déu? Aquest llibre sosté la primera tesi.
Al llarg dels anys setanta, primer treballant a l’agència de notícies nacional danesa, Ritzau, a continuació com a redactor d’internacional d’Aktuelt, el diari principal dels socialdemòcrates —sovint el partit que governava—, i a altres llocs de treball, vaig seguir amb els països nòrdics, Europa, l’Orient Mitjà, la Unió Soviètica, els Estats Units i l’OTAN, però l’Amèrica Llatina continuava cridant-me l’atenció. De tant en tant vaig tornar a aquest continent tan commovedor, tant en el sentit humà com en el polític. Sovint hi feia estades prou llargues, viatjant de Mèxic, al nord, a la Terra del Foc, al sud. Vaig trobar-me amb el poeta i escriptor Jorge Luis Borges, vestit amb una jaqueta escocesa de tweed verd i pantalons castanys, a la Biblioteca Nacional de Buenos Aires; amb el simpàtic i tràgic president Salvador Allende de Xile, a Santiago, i amb indis mig nus a l’Amazones. El dictador militar del Perú, socialment benintencionat, Juan Velasco Alvarado, em va preguntar a fons, durant una llarga entrevista nocturna a Lima, sobre la trajectòria de Dinamarca des de país rural primitiu fins a estat industrial de benestar. Li vaig explicar que el procés havia durat des de mitjan segle xix fins al començament del xx. Va exclamar horroritzat: «Nosaltres no disposem de tant de temps, ni de bon tros! Tenim un màxim de vint anys…».
El 2015 el «tema» tornava a ser Cuba. La meva intenció era, en un llarg viatge de tres mil quilòmetres per camins no especialment fàcils, des de Viñales a l’oest, passant per l’Havana, fins a Trinidad, Santiago i Baracoa a l’est, lliurar una sèrie d’articles —tipus columna— al diari Jyllands-Posten, la meva llar periodística des del 1980. Però, com que les meves llibretes anaven omplint-se i l’estació de les pluges ja començava, em vaig posar a redactar, sota coberts i porxos, textos més llargs. Al final, amb aquests textos disposava d’un material de base que vaig passar en net la primavera del 2016. Que ara l’edició danesa s’editi en català, ho celebro, d’una banda perquè voldria contribuir a un trencament amb el fals romanticisme revolucionari cubà, de l’altra —i potser especialment per aquest motiu— perquè veig un paral·lel entre la lluita de Cuba per independitzar-se d’Espanya en el segle xix i la lluita de Catalunya per independitzar-se d’Espanya en el xxi.
De Fidel acostumo a dir que el considero un gàngster i un aventurer extremament obsessionat pel poder, mai el demòcrata que feia veure que era al començament, a la Universitat de l’Havana i a Sierra Maestra, la serralada cap a l’est on va iniciar la seva rebel·lió. Ell, fill d’una família adinerada d’Oriente, és
