que s'havia quedat sol, no es movia, continuava mirant aquella massa inerta, enfonsada, que la claror vaga, arran de sòl, deixava confosa. I, en ell, l'agitació que havia precipitat la seva marxa, l'horrible atracció que el retenia allà, menava a aquell pensament agut, que brollava de tot el seu ésser: l'altre, l'home entrevist amb el ganivet al puny, hi havia gosat! L'altre havia anat fins al final del seu desig, l'altre havia matat! Ah, no ser covard, donar-se per fi el gust d'enfonsar el ganivet! Ell, a qui el desig torturava des de feia deu anys! Hi havia, en la seva febre, un menyspreu per ell mateix i l'admiració per l'altre, i sobretot la necessitat de veure allò, la set inextingible de saciar els ulls amb aquell parrac humà, aquell titella espatllat, aquell tros de pa tou en què una ganivetada convertia una persona. Allò que ell somiava, l'altre ho havia dut a terme, i era allò. Si ell matava, hi hauria això per terra. El cor li bategava a rompre, el seu prurit d'homicidi s'exasperava com una concupiscència davant l'espectacle d'aquesta mort tràgica. Va fer un pas, s'hi va atansar més, com un infant nerviós que es familiaritza amb la por. Sí, gosaria, ell també gosaria!
Però un retrò, darrere l'esquena, el va forçar a saltar de costat. Arribava un tren, que ell, entotsolat, ni tan sols havia sentit. Va estar a punt de ser esclafat, i tan sols l'alè càlid, l'esbufec formidable de la màquina l'havia avisat. El tren va passar, dins el seu huracà de soroll, de fum i de flama. Hi havia molta gent encara, el flux dels viatgers continuava cap a Le Havre, per mor de la festa de l'endemà. Un nen aixafava el nas contra el vidre, mirant el camp negre; es van dibuixar uns perfils d'homes, mentre una dona jove, abaixant una finestreta, llançava un paper tacat de mantega i de sucre. El tren alegre ja es perdia al lluny, despreocupat per aquell cadàver que havia fregat amb les rodes. I el cos continuava ajagut sobre la cara, il·luminat vagament per la llanterna, enmig de la melancòlica pau de la nit.
Llavors, ara que estava tot sol, el desig de veure la ferida es va apoderar de Jacques. L'aturava una inquietud, la idea que si tocava el cap potser se n'adonarien. Havia calculat que Misard no podia haver tornat, amb el cap d'estació, abans de tres quarts d'hora. I deixava passar els minuts, pensava en aquell Misard, en aquell escarransit, tan lent, tan calmós, que gosava també, i matava de la manera més tranquil·la del món, a cops de droga. Era tan fàcil, doncs, matar? Tothom matava. S'hi va acostar. La idea de veure la ferida el picava amb un fibló tan viu, que la seva carn s'abrusava. Veure com era fet i tot el que s'havia escolat, veure el forat vermell! Tornant a col·locar el cap amb cura, no se sabria res. Però tenia una altra por, no confessada, en el fons de la seva indecisió, la por de la sang. Sempre i en tot, en ell, l'esglai s'havia despertat amb el desig. Ja feia un altre quart d'hora que estava sol, i anava a decidir-se, tanmateix, quan una fressa, al seu costat, va fer que s'estremís.
Era Flore, dreta, mirant com ell. Tenia curiositat pels accidents: així que s'anunciava una bèstia aixafada, un home atropellat per un tren, era segur que hi acudiria. S'havia tornat a vestir, volia veure el mort. I, després del primer cop d'ull, no va dubtar. Acotant-se, aixecant la llanterna amb una mà, amb l'altra va agafar el cap, el va girar.
—Compte, està prohibit —va murmurar Jacques.
Però ella va arronsar les espatlles. I va aparèixer el cap, dins la claror groga, un cap d'ancià, amb el nas gran, els ulls blaus d'antic ros, àmpliament oberts. Sota el mentó, la ferida badava, horrorosa, una incisió profunda que havia tallat el coll, una nafra esgarrinxada, com si el ganivet s'hagués regirat tot furgant. La sang inundava tot el costat dret del pit. A l'esquerra, a la botonada de l'abric, una roseta, la insígnia de comanador, semblava un coàgul vermell, extraviada allà.
Flore havia fet un lleu esgarip de sorpresa.
—Guaita, el vell!
Jacques, acotat com ella, s'hi va acostar, va mesclar els seus cabells amb els seus, per veure-hi millor; i s'ofegava, saturat per l'espectacle. Inconscientment, va repetir:
—El vell… el vell…
—Sí, el vell Grandmorin… El president.
Un moment encara, va examinar aquella cara pàl·lida, amb la boca torçada, els ulls plens d'esglai. Després, va deixar anar el cap que la rigidesa cadavèrica començava a glaçar, i que va caure contra el sòl, tornant a tancar la ferida.
—S'ha acabat riure amb les noies! —va fer ella més baix—. És per culpa d'una, segur… Ai, la meva pobra Louisette, ai, el molt porc, ben fet!
I va regnar un llarg silenci. Flore, que havia tornat a deixar la llanterna, esperava, llançant sobre Jacques lentes mirades; mentre que aquest, separat d'ella pel cadàver, ja no s'havia bellugat, com perdut, anorreat pel que acabava de veure. Devien ser prop de les onze. Cohibida per l'escena del vespre, no podia parlar primer. Però es van sentir unes veus, era el seu pare que portava el cap d'estació; i, com que no volia que la veiessin, es va decidir.
—No véns a dormir?
Ell es va estremir, un debat va semblar agitar-lo per un instant. Després, amb un esforç, en una reculada desesperada:
—No, no!
Ella no va fer cap gest, però la línia caiguda dels seus braços de noia forta va expressar molta pena. Com per fer-se perdonar la seva resistència de feia una estona, es va mostrar ben humil, i va dir encara:
—Llavors, no vindràs, no et tornaré a veure?
—No, no!
Les veus s'acostaven, i sense buscar estrènyer-li la mà, ja que semblava ficar a posta aquell cadàver entre ells dos, sense ni tan sols donar-li l'adéu familiar propi de la seva companyonia d'infantesa, ella es va allunyar, es va perdre en la tenebra, la respiració rauca, com si ofegués uns sanglots.
Tot seguit, va arribar el cap d'estació, amb Misard i dos mossos de tren. També en va constatar la identitat: era el president Grandmorin, que coneixia de veure'l baixar a la seva estació, cada vegada que aquest se n'anava a casa de la seva germana, la senyora Bonnehon, a Doinville. El cos podia quedar-se al lloc on havia caigut, només el va fer cobrir amb un abric, que portava un dels homes. Un empleat havia pres, a Barentin, el tren de les onze, per avisar el procurador imperial de Rouen. Però no calia comptar-hi abans de les cinc o les sis del matí, ja que hauria de portar el jutge d'instrucció, l'escrivà del tribunal i un metge. El cap d'estació va organitzar també un servei de guàrdia, vora el mort: durant tota la nit, es rellevarien, un home seria constantment allà, vetllant amb la llanterna.
I Jacques, abans de decidir-se a anar a ajeure's sota algun cobert de l'estació de Barentin, d'on no havia de tornar a marxar cap a Le Havre fins a les set i vint, va quedar-se molt de temps encara, immòbil, obsedit. A més, la idea del jutge d'instrucció que esperaven el va torbar, com si s'hagués sentit còmplice. ¿Diria el que havia vist, en passar l'exprés? De primer es va resoldre a parlar, ja que al capdavall no tenia res a témer. El seu deure, d'altra banda, no era pas dubtós. Però, tot seguit, es va preguntar què en trauria: no aportaria ni un sol fet decisiu, no gosaria assegurar cap detall precís sobre l'assassí. Seria estúpid posar-se allà dins, perdre el temps i emocionar-se, sense benefici per a ningú. No, no parlaria! Finalment se'n va anar, i es va girar dues vegades, per veure el bony negre que el cos feia sobre el sòl, dins la rodona groga de la llanterna. Un fred més viu queia del cel fumejant sobre la desolació d'aquell desert de turons àrids. Havien passat uns trens, n'arribava un altre, amb direcció a París, ben llarg. Tots s'encreuaven, en la seva inexorable potència mecànica, desfilaven cap al seu destí llunyà, cap al futur, tot fregant, sense parar-hi esment, el cap mig tallat d'aquell home, que un altre home havia degollat.
III
L'endemà,
