El comissari, parant d'escriure, va expressar la sorpresa general, demanant:
—I esteu segur que no hi havia ningú dins el cupè, amb el senyor Grandmorin?
—Oh, absolutament segur.
Va córrer un estremiment. El misteri que es plantejava atiava la por, un calfred que tothom va sentir passar pel clatell. Si el viatger estava sol, ¿per qui havia pogut ser assassinat i llançat del cupè, a tres llegües d'allà, abans d'una nova parada del tren?
En el silenci, es va sentir la veu malèvola de Philomène:
—És estrany, de tota manera.
Tot sentint-se al·ludit, Roubaud la va mirar, amb un moviment del mentó, com per dir que ho trobava estrany, ell també. Al costat d'ella, va veure Pecqueux i la senyora Lebleu, que movien també el cap. Els ulls de tothom s'havien girat del seu costat, s'esperaven una altra cosa, buscaven en la seva persona un detall oblidat que aclarís l'afer. No hi havia cap acusació, en aquelles mirades ardentment curioses; però tanmateix hi creia veure despuntar la sospita vaga, el dubte que el més petit fet a vegades canvia en certesa.
—Extraordinari —va murmurar en Cauche.
—Del tot extraordinari —va repetir en Dabadie. Llavors, Roubaud es va decidir:
—Del que estic ben segur, és que l'exprés que va, d'una tirada, de Rouen a Barentin, marxava a la velocitat reglamentària, sense que hagués advertit res d'anormal… Ho dic, perquè, justament, com que estàvem sols, havia baixat la finestreta, per fumar un cigarret; i jo donava cops d'ull a fora, m'adonava perfectament de tots els sorolls del tren… Fins i tot, a Barentin, en reconèixer a l'andana en Bessière, el cap d'estació, el meu successor, el vaig cridar, i vam intercanviar quatre paraules, mentre que, enfilat al marxapeu, m'estrenyia la mà… Oi, estimada? L'hi poden preguntar, en Bessière els ho dirà.
Séverine, sempre immòbil i pàl·lida, el seu rostre fi negat de disgust, va confirmar una vegada més la declaració del seu marit.
—Ho dirà, sí.
A partir d'aquell moment, tota acusació esdevenia impossible, si els Roubaud, que havien tornat a pujar, a Rouen, al seu compartiment, havien estat saludats, a Barentin, per un amic. L'ombra de sospita que el sotscap va creure haver vist passar dins els ulls, se n'havia anat; i la sorpresa de tothom es feia més gran. El cas prenia un caràcter cada vegada més misteriós.
—Vejam —va dir el comissari—, ¿està segur que ningú, a Rouen, no va poder pujar al cupè, després que vostè hagués deixat el senyor Grandmorin?
Evidentment, Roubaud no havia previst aquesta pregunta, atès que, per primera vegada, es va torbar, en no tenir sens dubte ja la resposta preparada a l'avançada. Va mirar la seva dona, dubtant.
—Oh, no ho crec… Ja tancaven les portelles, se sentia el xiulet, vam tenir el temps just de tornar al nostre cotxe… i a més, el cupè estava reservat, ningú no podia pujar-hi, em sembla…
Però els ulls blaus de la seva dona s'eixamplaven, esdevenien tan grossos, que es va esglaiar de ser tallant.
—Al capdavall, no ho sé pas… Sí, potser algú va poder pujar… Hi havia una veritable aglomeració…
I, a mesura que parlava, la seva veu es refeia neta, tota aquesta història nova naixia, s'afirmava.
—Sap, per mor de les festes de Le Havre, la multitud era enorme… Ens vam veure obligats a defensar el nostre compartiment contra uns viatgers de segona i fins i tot de tercera classe… A més, l'estació està molt mal il·luminada, no s'hi veia res, hi havia empentes, crits, dins el batibull de la sortida… I tant! Sí, és molt possible que, no sabent com instal·lar-se, o fins i tot aprofitant l'embús, algú s'hagués introduït per força dins el cupè, a l'últim instant.
I, interrompent-se:
—Oi, estimada? Això és el que devia passar.
Séverine, l'aspecte fatigat, el mocador sobre els seus ulls macats, va repetir:
—És el que va passar, certament.
Des d'aleshores, la pista estava donada; i, sense pronunciar-se, el comissari de vigilància i el cap d'estació van intercanviar una mirada d'intel·ligència. Un llarg moviment havia agitat la gernació, que notava que la investigació s'havia acabat, i a qui una ànsia de comentaris turmentava: de seguida van circular suposicions, cadascú tenia una història. Feia un instant, el servei de l'estació es trobava com suspès, tot el personal era allà, obsedit per aquell drama; i va ser una sorpresa veure entrar sota la marquesina el tren de les nou i trenta-vuit. Hi van córrer, les portelles es van obrir, el flux dels viatgers es va escolar. Gairebé tots els curiosos, d'altra banda, s'havien quedat entorn del comissari, que, per un escrúpol d'home metòdic, visitava una última vegada el cupè ensangonat.
Pecqueux, gesticulant entre la senyora Lebleu i Philomène, va veure en aquell moment el seu maquinista, Jacques Lantier, que acabava de baixar del tren i que, immòbil, es mirava de lluny l'aplec. El va cridar violentament amb la mà. Jacques no es bellugava. Finalment, es va decidir, amb una marxa lenta.
—Què hi ha? —va demanar al seu fogoner.
Ja ho sabia, va escoltar distretament la notícia de l'assassinat i les suposicions que es feien. El que li sorprenia, el trasbalsava estranyament, era caure enmig d'aquella investigació, i tornar a trobar el cupè, entrevist dins les tenebres, llançat a tota velocitat. Va estirar el coll, va mirar el bassal de sang quallada al coixí; i va tornar a veure l'escena de l'homicidi, va tornar a veure sobretot el cadàver, estès a la via, allà, amb la gola oberta. Després, mentre desviava els ulls, es va fixar en els Roubaud, mentre Pecqueux continuava explicant-li la història, de quina manera aquests últims estaven mesclats en l'afer, la seva sortida de París en el mateix tren que la víctima, les darreres paraules que havien intercanviat a Rouen. L'home, el coneixia d'haver-lo saludat, a vegades, d'ençà que feia el servei de l'exprés; la dona, l'havia entrevista de tard en tard, i s'havia apartat d'ella com de les altres, dins la seva por malaltissa. Però, en aquell moment, plorosa i pàl·lida, amb la dolçor esverada dels seus ulls blaus sota l'esclafament negre de la cabellera, el va colpir. Ja no li treia la mirada de damunt, i va tenir una absència, es va preguntar, atordit, per què els Roubaud i ell eren allà, com els fets havien pogut reunir-los davant d'aquell cotxe del crim, ells de tornada de París, la vigília, ell arribat de Barentin a l'instant mateix.
—Oh, ja ho sé, ja ho sé! —va dir en veu alta, interrompent el fogoner—. Jo era justament allà baix, a la sortida del túnel, aquesta nit, i he cregut veure alguna cosa, en el moment que va passar el tren.
Hi va haver una gran emoció, tots el van envoltar. I ell era el primer que s'havia esgarrifat, sorprès, trasbalsat del que acabava de dir. ¿Per què havia parlat, després d'haver-se promès callar tan formalment? Tantes bones raons li aconsellaven el silenci! I les paraules havien sortit inconscientment dels llavis, mentre mirava aquella dona. Ella havia apartat bruscament el seu mocador, per fixar en ell els ulls banyats en llàgrimes, que es feien més grossos encara.
Però el comissari s'havia acostat ràpidament.
—Què? Què va veure?
I Jacques, sota la mirada immòbil de Séverine, va dir el que havia vist: el cupè il·luminat, passant dins la nit, a tota màquina, i els perfils fugissers dels dos homes, l'un bolcat, l'altre amb el ganivet al puny. Al costat de la seva dona,
