molts vells, per això s’ha de mantenir la comunitat costi el que costi. Si tots els exemplars s’ocupessin tan sols de si mateixos, alguns no arribarien a la vellesa. Les morts constants provocarien grans buits a la coberta arbòria, amb la qual cosa les tempestes hi penetrarien més fàcilment i encara caurien més arbres. La calor de l’estiu arribaria fins al sòl i l’assecaria. Tots patirien.
Així doncs, tots els arbres són valuosos per a la comunitat i mereixen viure el màxim temps possible. Per tant, també s’ha d’ajudar els exemplars malalts i se’ls ha de subministrar nutrients fins que es recuperin. La pròxima vegada potser serà al revés i l’arbre que ha prestat ajuda necessitarà suport. Els faigs gruixuts i platejats, que es comporten d’aquesta manera, em recorden una bandada d’elefants que es cuiden entre tots, ajuden els malats i els dèbils a avançar i només a contracor deixen enrere els morts.
Tots els arbres formen part de la comunitat, però a diferent escala. Normalment, les soques es podreixen i desapareixen al cap d’unes dècades (això vol dir molt ràpid per a un arbre), convertits en humus. Molt pocs exemplars es mantenen vius durant segles com la pedra coberta de molsa que he descrit abans. Què motiva aquestes diferències? Hi ha arbres de primera i de segona classe? Fa l’efecte que sí, tot i que el terme classe no és gaire adient en aquest cas. El que determina la disposició a ajudar els companys és més aviat el grau de vinculació o, potser fins i tot, d’afecte. Si n’observeu les capçades, ho entendreu. Un arbre qualsevol allarga les branques fins que xoquen amb les puntes de les branques d’un altre arbre de la mateixa alçada. No pot anar més enllà perquè l’espai aeri o, millor dit, lumínic, ja està ocupat. Tot i així, les reforça i sembla que allà dalt hi hagi una autèntica baralla. En canvi, les parelles de bons amics vigilen des del principi per no formar branques massa gruixudes cap a l’altre. No es volen prendre res i per això només reforcen la capçada cap enfora, cap els que no són amics. Aquestes parelles estan tan unides per les arrels que a vegades tots dos moren junts.
Normalment, aquestes amistats que fins i tot tenen cura de les soques només es troben en els boscos naturals. No sé si ho fan totes les espècies, però jo he vist soques vives d’arbres talats, a més d’entre faigs, entre roures i avets blancs, roigs i de Douglas. No obstant això, en els terrenys forestals repoblats, com són gairebé tots els boscos de coníferes de l’Europa central, tenen un comportament més individualista, com els arbres que veurem en el capítol «Nens del carrer». Quan els trasplanten, se’ls deterioren les arrels i sembla impossible que es puguin ajuntar per formar una xarxa. Els exemplars d’aquests boscos acostumen a actuar com a arbres solitaris i ho tenen força complicat. Amb tot, en la majoria dels casos no arriben a vells perquè, depenent de l’espècie, es considera que als cent anys ja es poden talar.
EL LLENGUATGE DELS ARBRES
Segons els diccionaris, el llenguatge és la capacitat humana d’expressar-se. Segons aquesta definició, només nosaltres som capaços de parlar, ja que el concepte es limita a la nostra espècie. Però, no seria interessant saber si els arbres també en són capaços? Però, com ho farien? No se’ls sent pas, són totalment silenciosos. El soroll de les branques tocades pel vent i el murmuri de les fulles són accions passives, els arbres no hi intervenen. No obstant això, es fan sentir d’una altra manera: a través de substàncies aromàtiques. Olors com a mitjà d’expressió? Bé, els humans també en fem servir, o potser no ens posem desodorant i ens perfumem? I encara que no en fem servir, la nostra olor arriba al subconscient i al conscient d’altres persones. Hi ha gent que ens atrau moltíssim amb la seva olor i d’altra que ens provoca rebuig. Segons els científics, les feromones que conté la suor són decisives a l’hora de triar parella per tenir descendència. Per tant, practiquem un llenguatge odorífer secret que els arbres també dominen, com es va observar a les sabanes d’Àfrica ja fa quatre dècades. Allà, les girafes mengen fulles d’acàcia, cosa que als arbres no els agrada gens. Aleshores, en tan sols uns minuts, les acàcies acumulen substàncies tòxiques a les fulles per alliberar-se’n. La girafes ho saben i es traslladen als arbres del costat. Segur? Doncs no, en deixen uns quants de banda i no reprenen l’àpat fins que no són a uns 100 metres de distància. El motiu és sorprenent: l’acàcia afectada desprèn un gas d’advertència (en aquest cas, etilè) que indica als seus congèneres del voltant que venen mal dades. Aleshores, tots els exemplars que reben l’avís es preparen acumulant toxines. Les girafes coneixen el joc i es desplacen una mica més lluny a través de la sabana, on trobaran arbres desprevinguts. O bé feinegen contra el vent perquè els missatges odorífers es propaguen per l’aire. D’aquesta manera, avançant contra el vent, aviat troben acàcies que no s’han assabentat de la seva presència. Aquests processos també tenen lloc en els nostres boscos. Els faigs, els avets roigs o els roures, tots perceben dolorosament les queixalades. Quan una eruga els rosega, el teixit que envolta la lesió canvia i envia també un senyal elèctric, igual que el cos humà quan rep una ferida. No obstant això, aquesta descàrrega no s’estén en mil·lèsimes de segons com en el nostre cas, sinó a tan sols un centímetre per minut. Així doncs, transcorre una hora fins que les substàncies defensives s’acumulen a les fulles i els esguerren l’àpat als paràsits.1 Els arbres són lents i, pel que sembla, aquesta és la seva velocitat màxima fins i tot davant d’un perill. Malgrat la lentitud, les diferents parts del cos d’un arbre no funcionen de manera aïllada. Per exemple, si les arrels s’enfronten a alguna dificultat, la informació es propaga per tot l’arbre. Això pot provocar que les fulles emetin substàncies odoríferes, però no de qualsevol tipus, sinó fetes a mida de l’objectiu corresponent. Aquesta facultat també els ajudarà a combatre l’atac els dies següents, ja que reconeixen algunes espècies d’insectes que els malmeten. Cada espècie té un tipus de saliva específic i fàcilment catalogable, de manera que, mitjançant substàncies que fan d’esquer, els arbres atrauen la mena de depredadors que els ajudarà a desfer-se de la plaga. Per exemple, els oms i els pins envien missatges a les petites vespes2 que ponen ous dins les erugues que mengen fulles. Després, les larves de les vespes es desenvolupen devorant de mica en mica per dintre les erugues, una mort gens agradable. Però, d’aquesta manera, els arbres s’alliberen dels molestos paràsits i poden continuar creixent sans i estalvis. Per cert, el fet que els arbres en reconeguin la saliva demostra que també han de tenir sentit del gust.
Amb tot, les substàncies odoríferes tenen l’inconvenient que el vent les dilueix ràpidament i sovint no es propaguen més enllà de 100 metres. No obstant això, compleixen un segon objectiu: encara que el senyal es propagui molt lentament dintre de l’arbre, a través de l’aire es poden superar distàncies més grans i les parts del cos que queden més lluny reben abans l’alerta.
Ara bé, sovint no cal un crit d’auxili especial per defensar-se dels insectes. La fauna capta els missatges químics dels arbres i sap que s’hi està produint un atac per part d’algunes espècies. I els animals que s’alimenten dels petits organismes senten una atracció irresistible. De totes maneres, els arbres també poden defensar-se sols. Per exemple, els faigs acumulen tanins amargs i tòxics cap a l’escorça i les fulles, i amb això maten insectes rosegadors o fan canviar tant el gust que la suculenta amanida es transforma en fel amarga. Els salzes es defensen formant salicina, una substància que actua de manera similar, tot i que a nosaltres ens beneficia: les infusions d’escorça de salze són precursores de l’aspirina i van bé per mitigar el mal de cap i la febre.
Evidentment, aquesta forma de defensa requereix temps. Per això, la col·laboració és decisiva a l’hora d’alertar ben aviat. Així doncs, els arbres no confien únicament en l’aire, ja que el vent no duria la informació del perill a tots els veïns, i també envien missatges a través de les arrels, que connecten tots els exemplars i actuen faci el temps que faci. Sorprenentment, les notícies no es propaguen només a través de substàncies químiques, sinó també elèctricament, i a una velocitat d’un centímetre per segon.
