—Té l'aspecte d'un desenterrat —continuà el darrer passant.
—És algun coronel que reclama uns endarreriments —digué l'oficial major.
—No, és un antic porter —digué Godeschal.
—Què us hi jugueu, que és noble? —exclamà Boucard.
—M'hi jugo que ha estat porter —replicà Godeschal—. Els porters són els únics a qui la naturalesa ha dotat de carrics usats, oliosos i espellifats per baix com el d'aquest bon home! Que no li heu vist les botes gastades que deixen passar l'aigua, ni la corbata que li fa de camisa? Aquest ha dormit sota un pont.
—Podria ser noble i haver estirat la corda4 —exclamà Desroches—. Se n'han vist casos!
—No —continuà Boucard enmig de rialles—, sostinc que havia estat cerveser en 1789, i coronel durant la República.
—Ah! M'hi jugo convidar-vos a tots a un espectacle que no ha estat soldat —digué Godeschal.
—Fet! —replicà Boucard.
—Senyor! Senyor? —cridà el saltataulells obrint la finestra.
—Què fas, Simonnin? —demanà Boucard.
—El crido per preguntar-li si és coronel o porter, ell sí que ho deu saber.
Tots els passants es posaren a riure. Quant a l'ancià, ja tornava a pujar l'escala.
—Què li diem? —exclamà Godeschal.
—Deixeu-me fer! —respongué Boucard.
El pobre home tornà a entrar tímidament, abaixant els ulls, potser per no revelar la seva gana mirant amb massa avidesa els comestibles.
—Senyor —li digué Boucard—, tindríeu la bondat de dir-nos el vostre nom, a fi que el patró sàpiga si...
—Chabert.
—El coronel mort a Eylau?5 —demanà Huré que, com que encara no havia dit res, tenia ganes d'afegir alguna burla a totes les altres.
—El mateix, senyor —respongué el bon home amb una simplicitat antiga. I es retirà.
—Xt!
—Has perdut!
—Puf!
—Oh!
—Ah!
—Bum!
—Ah! Quin home més estrany!
—Tararí!
—Tocat i enfonsat!
—Senyor Desroches, anireu a l'espectacle sense pagar —digué Huré al quart passant, tot donant-li un cop a l'espatlla que hauria pogut matar un rinoceront.
Allò fou una torrentada de crits, de riures i d'exclamacions, per a la descripció de la qual caldria fer servir totes les onomatopeies de la llengua.
—A quin teatre anirem?
—A l'Òpera! —exclamà el Principal.
—Primer de tot —continuà Godeschal—, ningú no ha parlat de teatre. Puc, si vull, portar-vos a casa de Madame Saqui.6
—Madame Saqui no és un espectacle —digué Desroches.
—I què és un espectacle? —continuà Godeschal—. Establim abans que res el punt de fet. Què m'hi he jugat, senyors? Un espectacle. Què és un espectacle? Una cosa que es veu...
—Però segons aquesta teoria, en tindríeu prou portant-nos a veure com l'aigua s'escola sota el Pont-Neuf —exclamà Simonnin tot interrompent-lo.
—...que es veu pagant —digué Godeschal, tot continuant.
—Però es paga per veure moltes coses que no són un espectacle. La definició no és pas exacta —digué Desroches.
—Escolteu-me, doncs!
—Desvariegeu, estimat —digué Boucard.
—Curtius7 és un espectacle? — digué Godeschal.
—No —respongué l'oficial major—, és un gabinet de figures.
—M'hi jugo cent francs contra un sou —continuà Godeschal— que el gabinet de Curtius constitueix el conjunt de coses al qual és atribuïble el nom d'espectacle. Comporta veure una cosa per diferents preus, segons les diferents localitats on et vols posar.
—I patatim i patatam —digué Simonnin.
—Vés amb compte que no et foti un calbot! —digué Godeschal.
Els passants alçaren les espatlles.
—D'altra banda, no està provat que aquest vell mico no se n'hagi rigut de nosaltres —digué interrompent la seva argumentació, ofegada pel riure dels altres passants—. En consciència, el coronel Chabert és ben mort, la seva dona es va tornar a casar amb el comte Ferraud, conseller d'Estat. La senyora Ferraud és clienta del despatx!
—Se suspèn la vista fins demà —digué Boucard—. A la feina, senyors! Fotre, aquí ningú no fa res! Acabeu la demanda, ha d'estar notificada davant l'audiència de la quarta Cambra. L'afer es jutja avui. Vinga, al galop!
—Si hagués estat el coronel Chabert, que potser no hauria etzibat una puntada de peu al darrere d'aquest farsant de Simonnin, quan s'ha fet el sord? —digué Desroches, tot considerant aquesta observació com a més concloent que no pas la de Godeschal.
—Ja que no hem decidit res —continuà Boucard—, convinguem d'anar a una llotja del segon pis del Théâtre-Français a veure en Talma8 fent de Neró. Simonnin anirà a platea, dret.9 Després, l'oficial major s'assegué a l'escriptori, i tothom l'imità.
—Atorgada el juny de mil vuit-cents catorze (amb totes les lletres) — digué Godeschal—, hi sou?
—Sí —respongueren els dos copistes i el copista major, les plomes dels quals començaren a grinyolar sobre el paper timbrat, fent dins el despatx el mateix soroll de cent borinots que uns escolars haguessin tancat dins unes paperines.
—I esperem que les Senyories que componen el tribunal —digué l'improvisador—. Alto! cal que torni a llegir la frase, no m'entenc ni jo mateix.
—Quaranta-sis... Això deu passar sovint!... i tres, quaranta-nou —digué Boucard.
—Esperem —continuà Godeschal després d'haver-s'ho tornat a llegir—, que les Senyories que componen el tribunal no seran menys magnànimes que l'august autor de l'ordenança, i que faran justícia a les miserables pretensions de l'administració de la gran cancelleria de la Legió d'Honor, tot fixant la jurisprudència en el sentit ampli que establim aquí...
