perspectives. En bona part, la formació acadèmica empeny els professors a donar per fet que sempre tenen «raó». Per contra, afirmo que el professor ha d’estar obert i disposat a admetre que hi ha coses que no sap. Si hi ha un compromís radical a tenir una actitud oberta, es manté la integritat del procés del pensament crític i el seu paper central en l’educació. Aquest compromís demana molt de coratge i d’imaginació. A From Critical Thinking to Argument, els autors Sylvan Barnet i Hugo Bedau recalquen: «El pensament crític ens demana que fem servir la imaginació, que vegem les coses des de perspectives diferents de la nostra i que prevegem les possibles conseqüències de la nostra posició». Per tant, el pensament crític no tan sols exigeix un esforç dels estudiants, sinó que també demana del professor que demostri amb l’exemple que aprendre de forma activa implica que no tots nosaltres podem tenir sempre raó, i que les formes del coneixement canvien constantment.
L’aspecte més estimulant del pensament crític a l’aula és que apel·la a la iniciativa de tothom i convida activament els alumnes a pensar amb passió i a compartir idees amb fervor i ment oberta. Quan, a l’aula, tant el professor com els alumnes reconeixen que tenen la responsabilitat de crear una comunitat d’aprenentatge conjuntament, és quan aprendre té més sentit i és més útil. En una comunitat d’aprenentatge així no hi ha fracàs. Tothom hi participa i comparteix tots els recursos que facin falta en un moment determinat per garantir que ens n’anirem de l’aula sabent que el pensament crític ens empodera.
Ensenyament 2
Educació democràtica
Als anys cinquanta, els anys de la meva infantesa, en què les escoles encara estaven segregades per races i es començaven a sembrar les llavors de la lluita pels drets civils, la gent parlava del sentit i el valor de la democràcia. Els homes negres que, com el meu pare, durant la Segona Guerra Mundial, havien lluitat en el cos d’infanteria formada exclusivament per negres, van tornar a casa decebuts per un país que els havia enviat a l’estranger a lluitar i morir per fer que «el món fos un lloc segur per a la democràcia» i que, al mateix temps, els negava els drets civils. Aquesta desil·lusió no els va portar a la desesperació. Els va servir de catalitzador per lluitar en l’àmbit intern per fer que el nostre país fos veritablement democràtic. Durant els anys d’institut, vaig participar en els concursos de redaccions del programa Voice of Democracy, que formava part del sistema de beques. A les redaccions hi expressava amb passió els meus punts de vista, segons els quals vivíem en un gran país, el país més important del món, perquè els Estats Units s’havien compromès amb la democràcia. Hi deia que la ciutadania s’havia de fer responsable de protegir i conservar la democràcia. Com a molts infants negres, m’havien ensenyat que un dels aspectes més importants de la nostra democràcia era que garantia a tothom el dret a l’educació, independentment de la raça, el sexe o la classe.
Entre els estudiants d’ara no hi abunda el discurs públic sobre la natura de la democràcia. Avui dia la majoria dels estudiants donen per fet que viure en una societat democràtica és un dret inalienable, no pensen que hagin de treballar per salvaguardar la democràcia. És possible que ni tan sols relacionin la democràcia amb l’ideal d’igualtat. Per a ells, els enemics de la democràcia sempre, i només, són els «altres» de fora, que esperen el moment d’atacar i destruir la vida democràtica. No llegeixen els pensadors nord-americans del passat ni del present, que ens ensenyen què significa la democràcia. No llegeixen John Dewey. No en coneixen l’afirmació contundent: «La democràcia ha de tornar a néixer en cada generació, i l’educació n’és la llevadora». Fent èmfasi en la necessitat de conjuminar l’escola amb els valors democràtics, James Beane i Michael Apple parafrasegen John Dewey al llibre Democratic Schools per explicar: «Si les persones han de garantir i mantenir l’estil de vida democràtic, han de tenir oportunitats per aprendre què comporta aquest estil de vida i com es pot aconseguir». Quan els col·lectius de ciutadans nord-americans privats dels drets civils van treballar per canviar totes les institucions educatives per tal que tothom hi tingués el mateix accés —persones negres o de color i dones blanques, juntament amb altres aliats en la lluita—, hi havia un discurs nacional dinàmic sobre els valors democràtics. En coherència amb aquest discurs, els educadors eren considerats transmissors crucials dels ideals democràtics. En el nucli d’aquests ideals hi havia un compromís profund i continu amb la justícia social.
Molts d’aquests aliats en la lluita eren homes blancs que, en virtut de les circumstàncies i del privilegi, havien estat a l’avantguarda dels esforços per fer de l’educació un espai on sempre es farien realitat els ideals democràtics. Tanmateix, molts d’aquests partidaris dels valors democràtics estaven dividits. En teoria, creien que tothom hauria de tenir dret a aprendre, però, així i tot, a la pràctica, ajudaven a mantenir les jerarquies dins de les institucions educatives, en les quals es donava avantatge als grups privilegiats. Com Thomas Jefferson, que va contribuir en gran part a la puixança de la democràcia, aquests homes tenien la mentalitat dividida. Per més que Jefferson proclamés «Eduqueu i informeu la massa del poble», en bona part de la seva obra es reflectia una divisió en la seva manera de pensar. D’una banda, era capaç de parlar i escriure eloqüentment sobre la necessitat de defensar l’esperit de la democràcia i de la igualtat, i, de l’altra, podia tenir esclaus i negar als negres drets humans bàsics. Malgrat aquestes contradiccions, Jefferson sempre va creure que optar pel canvi era crucial per al «progrés de la ment humana». Va escriure: «A mesura que [la ment humana] es va desenvolupant més, que es va tornant més il·lustrada, a mesura que es fan nous descobriments, que es troben noves veritats i que les maneres i les opinions canvien segons les circumstàncies, també han d’avançar les institucions, per tal d’anar al mateix ritme que els temps». Certament, a mesura que la crítica dels valors patriarcals, capitalistes, supremacistes blancs i imperialistes blancs va anar agafant impuls, l’escola i l’educació van començar a experimentar uns canvis profunds i radicals.
La cultura del dominador, conservadora com és, va respondre a aquests canvis atacant les polítiques públiques que, com la discriminació positiva, havien aportat els mitjans que permetien a les institucions d’educació superior incloure els col·lectius desfavorits. Per consegüent, les portes d’accés a l’educació que s’havien obert per a les persones marginades es van anar tancant. L’augment posterior d’escoles privades va perjudicar les escoles públiques, alhora que l’ensenyament enfocat als exàmens va reforçar la discriminació i l’exclusió, i la segregació basada en la raça es va anar convertint ràpidament en una norma acceptada. En tots els àmbits es van destinar menys diners a l’educació. Els professors progressistes, que en un altre temps havien lluitat per un canvi radical, es van deixar subornar. Un salari i un estatus satisfactoris eren un bon incentiu per formar part del sistema que en un altre temps s’havien esforçat tant per enderrocar.
A la dècada de 1990 ja s’havien reformulat del tot els camps acadèmics d’Estudis Afroamericans, Estudis de la Dona i Estudis Culturals, de manera que van deixar de ser espais progressistes dins del sistema educatiu des dels quals es pogués donar veu a un discurs públic sobre la llibertat i la democràcia. La major part van ser desradicalitzats. I aquells espais on no s’havia portat a terme la desradicalització es van guetitzar, considerats com el terreny apropiat per als estudiants que volien adoptar una imatge radical. Avui dia, els professors que no volen conformar-se a la desradicalització són sovint marginats o fins i tot es veuen empesos a abandonar el món acadèmic. Els qui ens hi quedem i continuem treballant per educar en la pràctica de la llibertat veiem de primera mà com es va soscavant l’educació democràtica, perquè els interessos de les grans empreses i el capitalisme corporatiu encoratgen els estudiants a veure l’educació només com un mitjà per tenir èxit material. Aquesta manera de pensar fa que adquirir informació sigui més important que adquirir coneixement o aprendre a pensar amb esperit crític.
El principi d’igualtat, que és el nucli dels valors democràtics, té molt poca importància en un món en què s’està imposant una oligarquia global. Recorrent a l’amenaça
