primers anys com a docent, m’havia trobat en classes en què els professors es preocupaven per la «imparcialitat», gairebé d’una forma obsessiva. Per a aquests docents, això volia dir que tots els alumnes haurien de tenir la mateixa estona per parlar i que totes les veus haurien de tenir el mateix pes. Sovint, això portava a unes situacions en què alumnes que no estaven preparats parlaven sense parar. En una classe compromesa els alumnes aprenen el valor de parlar i de dialogar i també hi aprenen a parlar quan tenen alguna cosa significativa per aportar. Comprendre que tots els alumnes poden fer una contribució valuosa a una comunitat d’aprenentatge vol dir que tenim en compte totes les capacitats, no tan sols la d’enraonar. Els alumnes que excel·leixen a escoltar d’una forma activa també fan una gran contribució a la formació d’una comunitat. Això també és cert dels que potser no parlen sovint però que, quan ho fan (de vegades només quan llegeixen alguna cosa que han hagut d’escriure), la importància del que tenen per dir és molt superior al que diuen altres alumnes que, potser, sempre participen obertament en els debats. I, per descomptat, hi ha vegades en què un silenci actiu, un silenci que inclogui pauses per pensar abans d’enraonar, és molt positiu per a la dinàmica de l’aula.
Quan els alumnes s’impliquen del tot en la classe, els professors ja no són els únics que en tenen el lideratge. Per contra, la classe funciona més aviat com una cooperativa a la qual tothom contribueix per tal de garantir l’aprofitament de tots els recursos, el benestar de l’aprenentatge òptim per a tothom. Al capdavall, tots els professors volem que els alumnes aprenguin i veiem l’educació com un mitjà per desenvolupar-se i realitzar-se un mateix. A Teaching to Transgress: Education as the Practice of Freedom, afirmo: «Per educar per a la llibertat, doncs, hem de desafiar i canviar la manera com veu tothom el procés pedagògic. Això és cert sobretot respecte dels estudiants». La pedagogia compromesa és vital a l’hora de repensar l’educació perquè augura la plena participació dels alumnes. La pedagogia compromesa estableix una relació mútua entre professor i alumnes que fomenta el creixement de totes dues parts i crea una atmosfera de confiança i compromís que sempre és present quan l’aprenentatge és autèntic. La pedagogia compromesa ens fa eixamplar el cor i la ment, cosa que ens predisposa més a aprendre perquè ens demana que adoptem i explorem la pràctica d’aprendre tots plegats i que vegem la intel·ligència com un recurs que pot enfortir el bé comú.
Ensenyament 4
Descolonització
Una pedagogia crítica inclou tots els camps d’estudi que tenen per objectiu redreçar els biaixos que han influït en l’ensenyament i el saber de la nostra societat d’ençà que es va obrir la primera escola pública. Els dos grans moviments per la justícia social del nostre país que van canviar tots els aspectes de la nostra cultura i van crear revolucions petites però poderoses en l’educació són el moviment pels drets civils i el moviment feminista. Després que, gràcies a la lluita per la igualtat racial, s’aconseguís la dessegregació i canviar les lleis, els activistes del Black Power van ser un dels primers grups del país que van assenyalar les múltiples maneres en què s’estructurava l’educació per reforçar la supremacia blanca, per transmetre als infants blancs ideologies de dominació i als infants negres, ideologies de subordinació. Per exemple, criticaven que a les escoles s’ensenyés que «Colom va descobrir Amèrica» (un biaix que negava la presència dels pobles autòctons d’aquest país abans que els colonitzadors blancs arribessin a l’anomenat nou món) i van treure a la llum el fet que uns exploradors africans havien arribat a aquestes terres abans que els europeus. Al nostre país poques persones de cap raça volen recordar el treball que els activistes del Black Power van fer a les escoles públiques per garantir que els infants que passaven gana poguessin menjar i per oferir-los el que Malcolm X anomenava «noves maneres de veure’s» a si mateixos i de veure el món.
Paral·lelament, els reptes feministes al patriarcat i a la insistència del patriarcat en la preeminència dels pensadors masculins i les seves obres van representar una insurrecció que va portar canvis fonamentals. Quan a la crítica del gènere s’hi va afegir la de la raça i la de la classe, es van posar en qüestió tots els biaixos. Per als professors i alumnes progressistes això va ser una veritable revolució que va fer possible per a molts de nosaltres entrar en camps d’estudi que fins aleshores només havien estat a l’abast d’homes blancs privilegiats. Molts de nosaltres vam anar a colleges i universitats que no ens haurien admès si no hi hagués hagut aquests dos moviments per la igualtat, l’objectiu dels quals era rectificar els biaixos de raça, sexe i classe, i un moviment per la reparació i la reconstrucció (mal anomenada discriminació positiva). Era com si amb el terme positiva es considerés que els privilegiats acceptaven de bon grat els desfavorits, amb la qual cosa es reafirmaven les mateixes estructures de dominació paternalista que el moviment pretenia corregir. Deixant de banda aquest aspecte, el moviment va fer possible que moltes persones de les classes explotades, oprimides i/o privades de drets civils aspiressin a una educació superior en un moment històric en què el patriarcat capitalista imperialista supremacista blanc era qüestionat en l’àmbit internacional i al nostre país.
A partir del radicalisme dels combatents militants per la llibertat d’Àfrica, l’Amèrica del Sud, la Xina i de tot el món, els nord-americans radicalitzats, sobretot els dels col·lectius privats de drets civils, apreníem un nou llenguatge amb el qual podíem articular el nostre lloc als Estats Units. Albert Memmi va explorar la relació entre «el colonitzador i el colonitzat» i Frantz Fanon mirava cap a la descolonització. Walter Rodney ens va ensenyar «com Europa va subdesenvolupar Àfrica». Léopold Sédar Senghor ens va donar «negritud» i Amílcar Cabral va parlar de «descolonitzar la mentalitat». Tothom llegia Marx. Alguns treballaven per ajuntar raça, gènere i classe per poder examinar realment el nostre món, entenent la manera com la diferència s’articulava des del punt de vista polític en la nostra vida quotidiana.
Un dels termes més evocats era alliberament. I era increïblement alliberador aprendre un llenguatge polític més complex amb el qual poder anomenar i comprendre la política del nostre país. Era increïblement alliberador anar més enllà dels prejudicis i odis personals per analitzar els sistemes de dominació i el grau d’interdependència que hi havia entre aquests sistemes. El més essencial per a tothom, deixant de banda la raça, la classe o el gènere, era aprendre el paper que tenia l’educació com a instrument de colonització als Estats Units. Per descomptat, els qui rebutjaven aquest terme, sobretot quan s’aplicava a l’experiència dels afroamericans, insistien que no era adequat perquè nosaltres no érem habitants autòctons d’un país que era nostre, amb una llengua i una cultura concretes. Es negaven a reconèixer el vincle entre el destí polític dels ciutadans negres dels Estats Units i les persones negres del continent africà.
És important destacar que les persones negres progressistes d’aquí parlaven sobretot de la colonització de la ment. Es va començar aquesta colonització amb els pobles indígenes i amb les persones de pell negra, morena i groga, amb la presumpció que la nostra història va començar amb la presència civilitzadora del colonitzador. A Cartes a Guinea-Bissau, Paulo Freire afirma:
La cultura dels colonitzats era l’expressió de la seva manera bàrbara d’entendre el món. De cultura, només hi havia la dels colonitzadors. [...] Per als colonitzats, l’experiència alienadora de l’educació colonial només es va veure contrarestada quan, en independitzar-se, van rebutjar-ne alguns aspectes.
Per a moltes persones negres i de color de la primera generació que va anar a la universitat, les llavors que ens van portar a rebutjar una mentalitat colonitzadora van ser sembrades dins nostre abans d’entrar a les institucions, perquè no hauríem estat preparats per rebre els «regals» de la discriminació positiva si abans no haguéssim après a negar-nos a acceptar passivament la pressió que exercien els valors i les perspectives del dominador sobre la nostra identitat. Normalment, a casa apreníem a mesurar la resistència a la cultura del dominador. Aquesta disposició d’ànim ens va ser molt útil a les
