de Barcelona, que també en fa una altra.
Àngels en els meus llibres
A tres o quatre anys el meu avi va dir-me que jo tenia, meu, ben meu, un àngel de la guarda. Tot passejant pel jardí, entre plantes i flors, hi pensava. Els àngels tenien ales, eren rossos i, encastats sota el front, els brillaven dos ulls blaus. Anaven descalços. Ho havia vist a les estampes. No n’hi havia ni un que portés sabates. Em passejava a poc a poc amb el meu àngel al costat: no el sentia respirar, però sentia que m’estimava; d’una manera diferent de la meva perquè ell em podia veure i jo no el podia veure a ell. Sabia com era però no podia tocar-lo. El meu àngel invisible no em deixava mai perquè m’havia de guardar. Sense que jo sentís que m’agafava de la mà sabia que de vegades em duia agafada de la mà. Aquest glop de vent entre les fulles, pensava, el fan les ales de l’àngel. Una presència. Vaig estar malalta. Enyorada. Per fer-me passar l’enyorament em duien a veure aigua que corria. Obrien les aixetes: «Mira l’aigua.» Engegaven el doll del sortidor: «Mira l’aigua.» Groga com un ciri, no menjava i dormia poc. M’havia enamorat de l’àngel. Al llit em tapava de cap i parlava baixet: T’estimo... Hauria volgut abraçar-lo i no era enlloc. Potser com una conseqüència d’aquest record, a les meves novel·les, no me n’he adonat fins ara, hi surten àngels. En Aloma. En La plaça del Diamant. En El carrer de les Camèlies. En Mirall trencat. En un conte intitulat «Semblava de seda».
Aloma (capítol XIV):
—Què fan els àngels?
—Es disfressen d’estrella.
La plaça del Diamant (capítol XXXV):
I damunt de les veus que venien de lluny i no s’entenia què deien, es va aixecar un cant d’àngels, però un cant d’àngels enrabiats que renyaven la gent i els explicaven que estaven davant de les ànimes de tots els soldats morts a la guerra i el cant deia que miressin el mal que s’havia fet perquè tots resessin per acabar amb el mal.
El carrer de les Camèlies (capítol XLII):
Li vaig bufar els forats del nas i li vaig dir que era el meu àngel.
La Cecília, enamorada de l’Esteve, li diu que és el seu àngel. Al cap de temps, quan ja té per amic en Martí, la Cecília comença a comprar àngels. El record de l’àngel que per a ella havia estat l’Esteve la porta, inconscientment, a omplir-se el dormitori d’àngels de talla.
(capítol XLVIII):
Un dia en un antiquari de la plaça del Rei vaig veure un àngel de fusta, alt com una persona, que em va agradar. Vaig anar a mirar-lo unes quantes vegades i me’l vaig comprar pel meu sant. Quan el vaig tenir a casa el vaig posar als peus del meu llit, ben a la vora, de cara al capçal. L’àngel em mirava com una persona que hagués patit molt; portava una túnica d’or amb una faixa vermella a l’acabament de la faldilla i al voltant del coll. Els plecs de la roba de fusta li tapaven els peus: no tenia mans. M’agradava tocar la vora rasposa dels punys, allà on les mans havien estat tallades. Era la primera cosa que veia així que obria els ulls i aviat me’n vaig comprar un altre de més petit. El que no tenia mans el vaig dur a la torre i a en Martí vaig dir-li que l’havia canviat per aquell més petit. Vaig anar comprant àngels i els feia dur tots a la torre. En tenia d’alts i de baixos, amb tirabuixons, amb els cabells estirats, amb una copa a la mà, amb una palma, amb un raïm. M’agradava entrar al meu dormitori a les fosques, amb la llum de la celístia que venia de la finestra, i em feien una mena de por que més aviat era una companyia. Com si s’haguessin de posar a dir el meu nom baixet. Però callaven, drets i corcats, i sense poder volar.
«Semblava de seda» (conte inèdit):
Damunt de la tomba no es veia ni rastre de crisantems, però a terra, ben encastada a la pedra, una cosa negra, llarga i prima com una ganiveta de tallar pa, brillava enxarolada: era una ploma. No gosava tocar-la tot i que me’n moria de ganes, perquè trobava curiós que fos tan grossa. Quina ala o quina cua d’ocell havia pogut aguantar una ploma com aquella? Sense respirar vaig ajupir-me i vinga mirar-la fins que no em vaig poder aguantar més i li vaig passar un dit per sobre unes quantes vegades: semblava de seda. «Que preciosa que seràs a dins d’un gerro», vaig dir-li. I en el punt en què anava a agafar-la per endur-me-la a casa, un espetec d’ales junt amb una gran ventada em va rebotre contra l’olivera. I tot va canviar. L’àngel estava allí, alt i negre damunt de la tomba. Les branques, les fulles, el cel amb tres estrelles, ja eren d’un altre món. L’àngel, de tan quiet, no semblava de debò; fins que es va decantar cap a un costat, a punt de caure, i molt dolçament —per abaltir-me?— va començar a gronxar-se d’una banda a l’altra, d’una banda a l’altra, d’una banda a l’altra... i quan ja em pensava que no acabaria mai de fer allò, com un gemec va fugir amunt, foradant l’aire per deixar-se caure a terra vaporós. Així que el vaig tenir a tres pams, cames ajudeu-me! Corria esperitada esquivant tombes, ensopegant amb matolls, aguantant-me les ganes de xisclar. Convençuda que l’àngel m’havia perdut, vaig aturar-me amb les mans damunt del cor perquè no em fugís. Jesús meu!, el tenia al davant, més alt que la nit, tot ell fet de núvol, amb les ales que li tremolaven, grosses com veles. Jo el mirava i ell em mirava i vam passar una estona, oh, que llarga!, mirant-nos encantats. Sense deixar de mirar-lo vaig estirar un braç i d’un cop d’ala me’l va fer enretirar. «Vés-te’n!», vaig sentir que deia una veu que ja no vaig saber si era la meva. I altra vegada vaig estirar el braç. Cop d’ala! Com si acabés de tornar-me boja em vaig posar a cridar: «Vés-te’n, vés-te’n, vés-te’n!» A la tercera vegada que vaig estirar el braç vaig topar amb una atzavara. De pressa i no sé com em vaig arrupir al darrera, segura que l’àngel no m’havia vist. El tros de lluna, que ja s’havia enfilat al mig del cel, escopia foc pels costats.
M’arrossegava per terra com un cuc: damunt dels colzes, damunt del ventre, enganxant-me pertot arreu, esquinçant-me la roba amb no sé quines espines, amb ganes de quedar-me a dormir per sempre damunt de fulles que cruixien, sense saber on aniria a parar ni si podria sortir mai més del cementiri. Després de moltes voltes vaig arribar al passeig dels xiprers; una olor amarga de flor de mandariner calenta de sol d’on devia venir? em marejava... i amb els ulls tancats per matar l’àngel, i apartant branquillons que m’esgarrinxaven, em vaig quedar al peu del xiprer que tenia més a la vora. El braç dels cops d’ala em feia mal, em sortia sang d’un tall que una punxa de fulla d’atzavara m’havia fet a la galta. A l’altra banda del passeig, quiet com la mort, nimbat de celístia, l’àngel em vigilava. I ja no em vaig moure. El cansament va ser més fort que la por.
Era mitjanit o somiava que era mitjanit? El meu pobret mort plorava lluny perquè no me’n recordava, però una veu, que sortia de darrera d’un sol de color de guix, deia que el meu mort era l’àngel, que a dintre de la tomba no hi havia res: ni ossos ni record de persona quieta. No calia que comprés cap més flor, ni petita ni grossa, ni m’havia d’empassar més llàgrimes; només havia de riure i riure fins a l’hora en què jo també seria àngel... i jo tenia ganes de cridar, perquè em sentís la veu amagada, que no m’agradaven les ales, que no m’agradaven les plomes, que no volia ser àngel... i no podia cridar. La veu va manar-me que mirés. Una boira baixa que s’anava estenent pel cementiri com si volgués fer de llençol a tots els ajaguts amb una mà damunt de l’altra m’omplia de benestar. Venien altres olors: de mel i d’herba que només creix a la claror de les estrelles... jo ja no estava a la vora del xiprer sinó en una plaça petita voltada de tombes. L’àngel, amb les ales estirades per terra, seia en un banc de fusta com si m’hi esperés des del néixer, i recordo que vaig pensar: «Si deixa arrossegar les ales de qualsevol manera se li desenganxaran plomes i després les perdrà pels cementiris.» La boira, cada vegada més blanca i més espessa, em gelava les cames i anava endavant. No la boira, jo. Lliscava endavant per un
