a l’infern, no pel valor de la joia, tot i que en tenia molt, sinó perquè era un obsequi que ell li havia fet, una prova d’estimació. I arrencà a plorar de cara al coixí. El senyor Rovira li agafà la mà i li digué que li sabia greu, és clar, però que no la volia veure trista i que hi posaria remei de seguida.
I quan estigué restablerta i amb una mica de color a les galtes, perquè era veritat que havia patit, un matí agafaren el cotxe. De primer s’hi ficà el senyor Nicolau, ajudat pel Vicenç, perquè era vell i estava mig encarcarat i li costava Déu i ajut entrar i sortir de l’armari. Després pujà la senyora Teresa. El senyor Begú, quan els veié, hagué de fer un esforç per aguantar-se les ganes de riure. La Teresa li explicà el daltabaix de l’agulla i el senyor Nicolau, sense deixar-la acabar, li preguntà si en tenien una altra d’igual. «No; d’igual no en tinc cap, perquè era una joia única, però tinc l’esbós i, si vostès ho desitgen, la puc fer repetir. El més difícil serà trobar uns brillants tan perfectes com els que hi havia en el cor de les flors, però faré l’impossible, estiguin tranquils.» I al cap d’un parell de mesos tornaren a la joieria. El senyor Begú tragué de la caixa de cabals un estoig violeta, folrat de setí blanc, i el deixà obert damunt de la taula. El senyor Rovira donà un feix de bitllets al joier, que, satisfet, tot clavant el fermall a la solapa del vestit de la senyora Rovira, digué mirant-la als ulls: «Ningú no diria que no és el mateix.»
Aquella primavera Teresa Goday de Rovira apadrinà un nen una mica crescudet que no tenia mare, pobrissó, morta a l’hospital, de part. Explicà al seu marit que Miquel Masdéu era un obrer, que el coneixia de petita. En Masdéu era cosí germà de la mare que havia tingut la relliscada; el nen s’havia quedat sol i en Masdéu, com que amb la seva dona no tenien fills, havia decidit d’endur-se’l a casa. Un gran embolic. «Quina bona gent!», digué el senyor Rovira, que no havia tingut ganes d’acompanyar la Teresa al bateig. En un racó de la sagristia, Miquel Masdéu, amb els ulls plens de llàgrimes, estrenyé la mà de la Teresa: «Gràcies: sigues feliç i que Déu t’ho pagui.» I mirà enlluernat, perquè les flames dels ciris el feien brillar molt, un ram de pedreria que la Teresa, casada amb un vell de diners, duia clavat a la banda esquerra del pit.
II
(Bàrbara)
Salvador Valldaura havia tancat els ulls mentre els violins anaven desgranant el primer tema de l’allegro con brio. Estava recollit, voltat d’aquelles onades que l’exaltaven i el deixaven gairebé sense respir. Quan després dels tres acords de l’orquestra el piano començà a repetir la frase inicial, obrí els ulls. A dalt de l’escenari, asseguda entre els primers violins, hi havia una noia amb un tros de punta que li penjava al capdavall de la faldilla. Aquell volant descosit era tan insòlit que es distragué un moment de la música. Tornà a tancar els ulls i féu un esforç per concentrar-se. El piano anava perfilant el segon tema, el passava a l’orquestra i el reprenia amb més seguretat. Però ja no hi havia res a fer. «Per un dia que deixen tocar el violí a una noia...» Com era que no se n’havia adonat de seguida? Abans de començar el concert s’havia distret llegint el programa i, després, quan fet el silenci l’orquestra havia atacat les primeres notes, a penes li havia vist el braç i l’arquet entre tots els altres. Estava indignat perquè amb aquella deixadesa imperdonable li anava espatllant el millor moment de la nit. Tot d’una sentí que el cor se li estrenyia i la mirà amb més atenció: la noia del volant era aquella violinista que feia cinc o sis mesos havia tocat a Salzburg en el concert d’alumnes del conservatori. Prima, rossa com un fil d’or, amb els ulls molt clars, amb els cabells pentinats enlaire i amb dos o tres rínxols que se li escapaven clatell avall. No li havia tret els ulls de sobre en tota la nit i, després, l’havia recordada sovint, mig esfumada i tan fràgil que feia pena pensar que la vida potser jugaria a fer-la malbé. N’havia parlat a en Quim; havia triat la pitjor persona i el pitjor moment, perquè Joaquim Bergadà, company seu, acabava de fer la conquista de la dona de l’agregat comercial anglès, que tenia fama d’enamoradissa, i a penes l’havia escoltat. «Ah, sí? Vés amb compte; aquestes noies s’enganxen» i havia canviat de conversa. Valldaura s’havia jurat que mai més no en parlaria a ningú. Devia ser vienesa; enlloc del món no havia vist noies tan fines ni que tinguessin un perfil tan graciós. Estava segur que no la veuria mai més i la tenia a l’abast de la mà. Sentí, com un sospir, les darreres notes de la cadència i tot s’anà esllanguint cap aquell final gairebé inaguantable. Les timbales acompanyaven el piano. Tornà a tancar els ulls, però era inútil: la veia amb el cap decantat i amb les celles juntes, com a Salzburg, i li semblava que els violins, el piano i les flautes anaven sonant cada vegada més lluny.
Al cap de molts anys, cada vegada que Salvador Valldaura sentiria el concert núm. 3 de Beethoven pensaria en aquella nit. Havia sortit amb tota la gent i havia caminat molta estona sense saber on anava. Feia fred i les poques persones que hi havia pels carrers passaven de pressa. Tenia la impressió que les coses havien canviat i que no serien mai més del tot com fins aleshores. I no la veié fins al cap de dues setmanes, un altre diumenge: anava pentinada d’una manera diferent, amb la ratlla al mig i els tirabuixons agafats amb una llaçada negra; no li podia veure els ulls, però el front, blanquíssim, tenia una corba dolça. Quan deixava de tocar es quedava amb el cap baix, abstreta i serena.
L’endemà Valldaura invità en Quim al restaurant i no es pogué estar de parlar-li de la noia de Salzburg. En Quim el mirà rient: «Vols dir una noia que de vegades toca en els concerts dels diumenges? És clar que la conec! És parenta d’un amic meu. Es diu Bàrbara no sé què. Algunes tardes va a berenar a Dehmel i viu darrera mateix de l’ambaixada. Testos als balconets, vidres petits a les finestres... ja no es pot demanar més! Un dia d’aquests te la presentaré.»
Quan Joaquim Bergadà i Salvador Valldaura arribaren a Dehmel, la Bàrbara i el seu cosí ja hi eren. Seien a la saleta del fons davant d’una taula de marbre negre. Hi havia molta gent. La Bàrbara aixecà un braç així que els veié: duia un abric amb un coll de pell i a Valldaura li semblà que de la vora encara era més bonica. En Quim féu les presentacions. Els serví una cambrera vella, vestida de blau clar i amb un gran davantal amb pitet. Estigueren junts escassament mitja hora. La Bàrbara gairebé no digué res en tota l’estona. Escoltava amb molta atenció les explicacions del seu cosí, un senyor de mitja edat, vermell de galtes, que parlava de música amb en Quim, i de tant en tant se la veia distreta com si pensés en altres coses. Valldaura a penes pogué enraonar-hi, però aprofitant un moment en què els altres callaven li digué que Viena li agradava molt. «Sí? A mi també m’agrada, però deu ser perquè hi he nascut», exclamà somrient. Parlava un francès que a ell li semblà perfecte. Havia començat a posar-se els guants: «Per favor, no es moguin, però me n’he d’anar de seguida.» S’aixecaren tots. Al carrer, en Quim i el seu amic es quedaren una mica enrera i Valldaura ho aprofità per preguntar a la Bàrbara si el diumenge a la tarda voldria anar a passejar amb ell. La Bàrbara girà el cap i el mirà amb aquells ulls grisos una mica tancats. «Sí», li digué amb una veu prima. Ell tingué la impressió que ho havia dit per compliment. Quan es quedà sol entrà en una floristeria i encarregà que cada dia portessin un pom de violetes a la Bàrbara. Eren unes violetes pàl·lides, més aviat liles que morades, grosses. Però no feien gens d’olor, potser perquè eren d’un país fred.
El diumenge féu un temps esplèndid. Valldaura es llevà tard i anà a la barberia de l’hotel perquè li retallessin la barba. Dinà sense presses. Així que saltà del cotxe davant de la casa dels balconets, veié que la Bàrbara ja baixava l’escala. Anava grisa i duia una capota de vellut i unes quantes violetes al pit. Amb la portella tancada i la Bàrbara asseguda al costat, Valldaura pensà que era un home de sort. Ella, que el dia que s’havien conegut gairebé no havia badat boca, no parava d’enraonar, sense mirar-lo. «Una mica excessiva», pensà Valldaura. Quan entraren al Pràter ja li havia explicat que vivia amb els seus avis i que la seva mare, que era molt bonica, havia tingut els cabells tan llargs que li arribaven a mitja cuixa. «Quan jo tenia cinc o sis anys, em deixava entrar a mirar-la mentre es banyava,
