ni cinc minuts sola, perquè de seguida es recordava de Barcelona i quan pensava que n’era tan lluny li entrava una mena de neguit. Però si sortia a passejar amb la dona d’algun company del seu marit encara patia més. Quan quedà embarassada fou pitjor. Passava tardes senceres pensant en la masia de Vilafranca. «Haurem de tornar a Barcelona», li digué un dia Valldaura que l’havia trobada plorant. I havia afegit: «Per sempre. La carrera no m’ha fet mai una gran il·lusió i ara que has de tenir una criatura encara me’n fa menys.» S’havia tornat molt gelós i quan anava amb la Teresa a alguna banda se sentia arraconat. La Teresa agradava massa. «Per sempre?», li preguntà ella, boja d’alegria. «Per sempre.» Tindria la criatura a Barcelona, a casa seva. «Si és una nena —li digué Valldaura—, es dirà Sofia com la meva mare; si és un noi, li posarem Esteve perquè ens vam conèixer el dia de Sant Esteve.»
La Teresa tingué una nena. Joaquim Bergadà, que encara era a Viena, anà a bateig: Valldaura havia volgut de totes passades que fos el padrí. La seva cunyada Eulàlia fou la padrina. Les obres ja estaven llestes i la torre semblava un mirall. Els jardiners encara estigueren molts dies netejant camins, arrencant herba, cremant branques mortes i plantant peònies i begònies als parterres que havien fet a banda i banda del passeig dels castanyers. Un diumenge al matí, quan encara no havien acabat de dur-hi els mobles, els Valldaura s’instal·laren a la torre amb tot el servei i amb una dida com un sol, carregada de collarets.
V
(Tempesta de primavera)
En havent dinat, la Teresa s’assegué darrera del finestral del menjador. No tenia ganes de fer res. Si Valldaura hagués estat a casa haurien sortit com cada dia a passejar pel jardí i a mirar com en Climent regava les plantes. En Climent era el cotxer nou: escardalenc, amb unes patilles negres i uns ulls com el carbó. L’havien llogat poc després de casar-se, perquè en Vicenç, que havia servit durant tants anys el primer marit de la Teresa i que s’havia quedat a Barcelona sense fer res quan els Valldaura se n’havien anat a viure a París, havia decidit d’acabar la vida a Igualada, que era el seu poble. En Climent vivia amb la seva dona en el piset que li havien fet arreglar al damunt de la quadra, un antic porxo que Valldaura havia aprofitat per tenir-hi els cavalls i el cotxe; es veia des del reixat, lluny, darrera d’una tanca de boixos, adossat a la paret d’un costat del jardí. Com que els cavalls no li donaven gaire feina, en Climent treballava a estones amb les flors per ajudar els dos jardiners que hi anaven un parell de vegades a la setmana i que s’hi adormien una mica. Valldaura ja feia tres dies que se n’havia anat amb Fontanills a mirar una finca prop del Montseny. D’ençà que havia deixat la carrera es preocupava molt de les seves terres.
La Teresa veié passar la dida amb un farcellet. Devia haver canviat la nena i segurament duia la roba bruta a la caseta dels safarejos perquè l’Antònia la rentés. Havien estat molt de sort amb la dida: es deia Evarista i era molt bonica, amb els ulls verds i la pell tan blanca que més d’una senyora la hi hauria envejada. I neta com una patena, emmidonada i polida, més fresca que una rosa. Potser una mica massa: quan veia en Climent pel jardí semblava que es trastoqués. La Sofia acabava de fer sis mesos, era primeta, nerviosa i tenia la cara molt menuda. No es feia gaire bé. «Quan li dono el pit —deia la dida—, en comptes de mamar, juga.» Si la Teresa alguna vegada li volia fer una moixaina, es girava d’esquena, s’arrapava al coll de la dida i arrencava a plorar. «No es pensi, senyora; ja la coneix, ja, però és rebeca com una mala cosa. Em penso que les dents la burxen.» Sentí enraonaments a fora. La dida devia parlar amb l’Anselma, la cuinera, que tenia la veu d’espinguet. Semblava mentida, tan grossa.
Feia xafogor i la Teresa, que començava a abaltir-se, sentí que una gota de suor li corria galta avall. Pensà en la perla que havia regalat al seu marit quan havien tornat a Barcelona. Era una perla grisa i feia molt de temps que la tenia ficada al cap. Que n’havien passades de coses d’ençà d’aquell matí en què amb el pobre Nicolau havien entrat a la joieria del senyor Begú... S’aixecà i anà cap a l’escala. No podia recordar si la duia abans d’anar-se’n. La trobà damunt del tocador clavada en el coixinet amb les altres agulles de corbata. Devia haver tingut por de perdre-la i se n’havia posat una altra. Somrigué, però estava neguitosa. En devien tenir la culpa aquells núvols que havien començat a tapar el cel a l’hora de dinar. Obrí el balcó i, sense sortir, es mirà en els vidres, de costat. No se li veia gens de ventre. La llevadora havia tingut raó: «Paciència, si pot aguantar tres o quatre dies aquests llençols, el ventre li quedarà pla com abans.» El doctor Falguera, que hi anava cada tarda a veure si la nena estava bé, havia rigut: «Aquestes dones fan cada descobriment...» La Teresa no se l’escoltà; es passà tota una setmana estirada aguantant el pes de tres llençols plegats i quedà llisa com abans de tenir cap criatura. Però alguna cosa havia canviat. Els cabells se li havien enfosquit una mica, no tenien aquell castany clar del seus vint anys.
Donà un cop d’ull a la cambra i tornà a baix. No podia estar asseguda. Al vestíbul s’encantà un moment davant del brollador rodó de mosaic negre; l’havien fet a darrera hora: l’aigua hi queia d’una gran copa de pedra, plantada al mig, carregada de raïms i de peres d’alabastre. Havia estat una idea seva i cada dia li agradava més. Amagades entre fulles, tres nimfes es començaven a obrir: eren les primeres. Feia un parell de setmanes que havia encarregat peixos vermells i no els hi acabaven de dur mai. Anà a la cuina i sortí a fora. L’Antònia rentava una olla molt grossa a terra i l’anava esbaldint a l’aixeta que hi havia al peu de la porta de la cuina; l’Anselma la hi feia rentar a fora perquè deia que, com que era massa feixuga, li ratllava el marbre de l’aigüera i no podia fer fugir les ratlles ni amb terra d’escudelles. «Em sembla que tindrem pluja», digué sense treure els ulls de damunt de la noia. «Que plogui d’una vegada, si no, m’ofegaré», es queixà la Teresa. L’Anselma es llepà un dit i l’aixecà més amunt del cap. «Ni un alè d’aire.» La Teresa rigué i travessà l’esplanada a poc a poc. Potser trobaria una mica de fresca a sota dels arbres. No entenia que al mes de maig pogués fer tanta calor. L’Anselma mirà com s’allunyava: «Si hagués d’estar de nassos als fogons com jo, tindria raó de dir que s’ofega.»
Al peu dels arbres es girà a mirar la casa. Encara no sabia avenir-se de viure-hi. Havia passat l’hivern anant d’una cambra a l’altra; s’abocava als balcons per mirar al jardí. Quan hi havia els escalfapanxes encesos corria pertot arreu a les fosques i passava estones asseguda davant del de la seva sala amb els ulls clavats al foc. Ara ja hi estava més avesada. Es ficà per entre els arbres. Acabava de sortir un raig de sol enmig de dos núvols que a penes podia travessar les fulles. Se sentia remor per les branques: devien estar plenes d’ocells, però la Teresa, que de tant en tant s’aturava a mirar enlaire, no en veia ni un. On n’hi havia molts era en el llorer del pou. Segons a quines hores els pardals hi entraven i en sortien sense parar, piulant com uns desesperats. Anà caminant fins a la gàbia dels faisans. Era una gàbia molt gran i molt alta, acabada en forma de carabassa i amb una bola daurada a dalt de tot. Valldaura l’havia omplerta de paons, de faisans i de gallines de Guinea. Els paons, al capvespre, feien uns crits esgarrifosos que se sentien des de tot arreu. Les gallines de Guinea estaven ajocades, amb els becs entreoberts, i quan s’hi acostà s’aixecaren totes alhora. Un faisà, enfilat a l’arbre mort que hi havia clavat al mig de la gàbia, la mirava amb un ull. Obrí la portella i entrà a dins. «Petits, petits...» S’acostà al faisà de la branca, que no s’havia mogut, i li estirà una ploma de la cua. L’ocell ni es bellugà: potser estava malalt. L’aigua de l’abeurador era molt tèrbola. Hauria de dir-ho a la Mundeta, i renyar-la; era la més jove de les minyones i es cuidava de les bèsties. «Que uns ocells tan preciosos hagin de beure aigua bruta...» Les gallines de Guinea s’havien apilotat a un racó, fosques, amb taques clares a les plomes, amb els caps petitons. Tenia ganes de deixar la gàbia oberta: aquelles bèsties serien més felices si poguessin córrer per sota dels arbres. «Oi?», els digué tot sortint i tancant la portella. Més enllà, l’aigua de la bassa era verda, gairebé negra, plena de cap-grossos que nedaven amunt i avall. Recollint-se la bata, anà fins a la paret del fons. Abans d’arribar-hi
