Sentí al seu damunt un parrupeig de tórtores. Ni ella ni Valldaura no les havien vistes mai. Si hagués gosat, hauria fet tallar molts arbres; semblava mentida que poguessin viure tan acostats els uns als altres. I cada any seria pitjor perquè estaven plens de brots. Els lilàs que Valldaura havia fet plantar vora la gàbia i una mica pertot arreu tenien els pomells per obrir. «Si els hagués fet plantar al sol ja faria temps que haurien florit.» Tot era molt verd, molt fosc... Una sargantana grossa li passà ran dels peus com una fletxa i desaparegué darrera d’un tou d’herbes.
A mig sopar, quan la Teresa demanà a la Gertrudis que canviés l’aigua del gerro perquè no era prou fresca i que li portés uns quants trossos de gel, un llamp aclarí tota l’esplanada fins a la ratlla dels arbres. La Gertrudis s’havia quedat al peu de la porta, molt quieta, amb un gerro a la mà. Tot d’una se sentí el tro i començaren a caure les primeres gotes, grosses i espaiades. La Teresa apartà el plat, no tenia més gana, i s’acostà el cistellet de les nous. Sentí que algú pujava l’escala corrent; la Sofia es devia haver despertat. «Ha estat molt nerviosa tota la tarda i no ha parat de treure llet; sent el temps», li digué la dida quan entrà al menjador amb la nena plorant. Un altre llamp tornà a encendre tota aquella bandada de cel. La dida s’havia acostat el caparró de la Sofia a l’espatlla, i la Teresa, aguantant-se el respir, esperà el tro. Fou com si el cel s’esberlés. S’aixecà esverada, amb el trencanous en una mà, i la Gertrudis, que havia tornat de la cuina, blanca com un llençol, digué amb una veu que a penes se sentia: «He trencat el gerro, senyora; si sabés el greu que em sap...» La Teresa ni l’escoltà: «Vagi de seguida a dir que tanquin totes les persianes i mirin que no hi hagi cap balcó obert.» Sense adonar-se del que feia, trencà una nou i la deixà damunt de la taula. «Sap què, dida? Anem a la sala; estarem més recollides.»
Tot travessant el vestíbul sentiren xiular el vent que entrava per sota de la porta. A la sala, s’assegueren en el sofà, una mica arraconades. El llorer batia la paret. «Sembla que vulgui entrar», digué la dida tot eixugant els ulls de la Sofia, que plorava com si la matessin. La Gertrudis obrí la finestra i, una mica ajupida perquè la pluja no li mullés la cara, tancà la persiana, que se li escapà dues vegades de les mans. La Sofia encara plorava. La dida, per veure si la podia calmar, es tragué el pit; la criatura feia anar el cap d’una banda a l’altra. «Deixi-la tranquil·la, dida; no perdi el temps.» Estava neguitosa i li vingueren ganes d’anar a veure si havia passat alguna cosa. A la cuina, asseguda en un racó, l’Antònia, que havia deixat els plats a mig rentar, plorava. La Teresa a penes la mirà: «Faci cafè ben fort per a tothom, Anselma —digué a la cuinera—, i així que aquesta estigui calmada digui-li que porti l’ampolla del conyac i les copes.» Abans de sortir es girà: «I si tenen por, vinguin totes.» Des del peu de l’escala sentí petar una porta i veié la Filomena que baixava corrents: «És la de la torratxa, però he tingut por d’anar fins a dalt.» La Teresa l’agafà pel braç: «Acompanyi’m.» Pujaren fins al segon pis i encengueren una espelma, però així que entraren a l’escaleta una ventada les deixà a les fosques. Hagueren de baixar a les palpentes. A la sala, la dida gronxava la Sofia, que estava més tranquil·la però encara somicava de tant en tant. «Pobreta —pensà la Teresa mirant-la—; jo també tinc por.» I li vingueren ganes de plorar. A la seva mare els llamps l’espantaven molt i quan sentia el tro es tapava les orelles: «Si fos viva —pensà—, la faria viure com una reina.»
L’Anselma i l’Antònia portaren el cafè. Les últimes a entrar foren la Gertrudis i la Mundeta, que havien anat a tancar la porta de la torratxa quan la Teresa i la Filomena havien tornat; la balda havia cedit i havien hagut d’apuntalar la porta amb una post de planxar. Estaven totes molt quietes, una mica cohibides, sense saber què dir. La Mundeta explicava que en el seu poble, quan era petita, un llamp havia matat un home. La Filomena s’havia assegut a terra perquè no hi havia prou butaques i havia tingut por de sortir a buscar una cadira. La Gertrudis a cada tro es senyava. «Ja t’has senyat prou», li digué l’Anselma tot acostant-se la tassa als llavis i bufant el cafè a cada glop. La Teresa s’havia aixecat i havia obert la finestra; per entre les escletxes de la persiana veié que l’aigua baixava com un riu pel jardí. Quan anava a tancar, es quedà enlluernada i sentí com si la nit s’esqueixés. «Ha estat a tocar de la paret, a la vora del llorer», digué l’Anselma tot acostant-se-li. La Sofia, que ja dormia, es despertà sobresaltada i arrencà a plorar amb la boca oberta. «Senyora —digué la dida—, ja té la primera dent.» La Teresa amb un dit alçà el llavi de la criatura: a un costat de la geniva de dalt li sortia una punxeta blanca.
A la matinada, la tempesta es calmà. Només se sentia la remor de l’aigua que s’escorria per les canals. La Filomena, mig estirada a terra, s’havia adormit. «No la despertin», digué la Teresa; i amb totes les altres noies sortí a veure què havia passat. L’aire era fresc i els núvols s’anaven esllenegant. A la vora del pou hi havia un gran bassal d’aigua. Del llorer només en quedava la meitat. En Climent, amb la gorra enfonsada fins a les orelles i amb unes sabates molt velles, arrossegava el tros d’arbre que havia caigut. Quan sentí la Teresa i les noies alçà el cap: «El trec d’aquí perquè no faci nosa; val més que hagi rebut el llorer que no pas un de nosaltres; no li sembla, senyora Teresa?»
Aquell mateix dia a la tarda, quan tot s’hagué calmat, l’Anselma li digué que el diumenge vinent una nebodeta seva, que es deia Armanda, faria la primera comunió. «Em deixarà sortir per anar-hi, senyora?» La Teresa li digué que sí.
VI
(Joaquim Bergadà a Barcelona)
Assegut a la taula del despatx, d’esquena a la finestra, Valldaura obrí l’última carta i, sense acabar-la de llegir, digué a la Teresa: «En Quim diu que arribarà la setmana entrant i que passarà uns quants dies a Barcelona; m’agradaria tenir-lo a casa.» La Teresa, que s’havia fet dur l’esmorzar a la biblioteca com cada dia, begué un glop de cafè i aixecà el cap: «Seria més natural que anés a casa del seu germà. Però si a tu et fa il·lusió...»
En Quim arribà un dissabte a mitja tarda. Els havia demanat que no l’anessin a rebre i s’havia passat gairebé mitja hora donant voltes perquè el cotxer no trobava la torre. A Valldaura li semblà que havia envellit: «No has canviat gens.» «Tu tampoc», li digué en Quim tot abraçant-lo. Després s’acostà a la Teresa i li besà la mà: «Perdoni, Teresa, vostè encara fa més goig que quan vaig venir pel bateig de la nena.» Es sentiren corredisses i entrà la Sofia, que ja tenia quatre anys. En Quim se l’assegué damunt dels genolls: «No l’hauria pas coneguda.» La Teresa pensà: «Ves amb què surt ara; si no l’havia vista d’ençà que era de bolquers!» La Sofia, una mica espantada, li preguntà: «Qui és aquest senyor?» «Sóc el teu padrí», li digué en Quim. I tot passant-li un dit per damunt d’una cella, afegí: «I tu, què mires amb aquests ullets de japonesa?» La Teresa, molesta, agafà la nena per la mà i se l’endugué: «Anem, que destorbes.» Al peu de la porta es girà: «Vaig a dir que pugin les maletes.» L’arribada d’en Quim li havia fet molt poca gràcia.
Feia més de tres anys que l’havien destinat a Bogotà i enyorava Europa i, sobretot, Viena. Abans d’anar a Barcelona hi havia passat uns quants dies. S’estigué fins a entrada de fosc parlant a soles amb Valldaura dels amics i de la gent nova. Hi havia hagut molts canvis: «Recordes la dona de l’agregat anglès? Jo n’havia estat enamorat, ja ho saps. Fa un parell d’anys es va quedar viuda i quan tothom es pensava que se’n tornaria a Londres va tocar el dos amb el fill de don Manuel, que tenia vuit anys menys que ella. Ho van tapar com van poder.» A Bogotà s’hi moria de tristesa: «Com vols que em casi? El que costa és trobar-hi una noia que no porti una cinta al cap i que no toqui el piano. Es veu que no hi has estat mai... A més, ja saps què em passa...» Sí, Valldaura ho sabia: quan començava a festejar tot anava com una seda, però aviat l’engegaven a passeig. En Quim en parlava com si tant li fes, però era evident que allò el deprimia. «Si sabessis les ganes que tinc de plantar-ho tot i tornar a viure aquí, com
