als dits s’acostà a la finestra: «Ja ho veus; o em planten o arribo tard.» Mirà una estona a fora, molt quiet. Davant mateix de la finestra, una mica lluny, hi havia un gran parterre rodó amb flors de tots colors. «Carai, quines flors!», exclamà en veu baixa. Valldaura se li acostà. «Són jonquilles.» Ho havia dit amb un aire tan desmaiat que en Quim, sorprès, girà el cap i el mirà. Valldaura se li havia quedat al costat, de cara al jardí. Sí, havia canviat, però era difícil de saber en què consistia el canvi: potser l’os de la galta se li marcava una mica més sota la pell fosca i l’aleta del nas era més acusada. Potser... En Quim veia que Valldaura estava molt trist. «És capaç de recordar-se’n, encara, pobra Bàrbara. Hauré d’anar amb peus de plom; però potser té ganes que n’hi parli...» Valldaura s’havia acostat més a la finestra i havia posat el front damunt del vidre. En Quim li agafà el braç: «Li hauria de dir alguna cosa, però què dimoni li puc dir?» S’adonà que Valldaura aixecava el cap; a penes l’entengué: «Ja està, Quim, ja està; no em diguis res.»
Començava a fer-se fosc i amb prou feines es veien els arbres que hi havia al fons de tot, davant de la paret del jardí. De sobte se sentí un crit estrident. «Quin acudit vaig tenir amb aquestes bèsties!» S’havia girat d’esquena a la finestra i així, a contrallum, en Quim el tornà a veure jove. «Quines bèsties?» «Els paons; la meva dona no em callava fins que en vaig haver comprat mitja dotzena.» En Quim respirà; havia estat a punt d’obrir la porta dels records dolents, tan poc que li agradava! Però qui hauria pogut imaginar... si tot plegat havia durat només un parell de setmanes? Els paons no paraven de cridar. «Què els passa? Vols dir que no tenen gana?» «No, ho fan cada dia. Deu ser l’hora que s’adonen que estan enamorats.» En Quim esclatà en una gran riallada: «Imagina si a l’anglesa l’hagués festejada fent aquests crits!» Valldaura li donà un cop molt fort a l’esquena: «Hauríem tingut una reclamació diplomàtica, pel cap baix.» Rigueren una bona estona. Quan estigueren cansats, es quedaren molt quiets. «Tens una casa esplèndida i vius com et mereixes. La teva dona és sensacional; però em sembla que a mi no em pot veure ni en pintura.» Valldaura el tranquil·litzà: «No diguis ximpleries; quan va saber que venies va estar molt contenta.» «Si tu ho dius...» En aquell moment la Teresa obrí la porta: «Què feu a les fosques?»
A la nit, mentre ella es vestia per sopar, Valldaura entrà a l’habitació i li digué que, com que la setmana entrant havia d’anar a Vilafranca, s’enduria en Quim. «El trobo ensopit i em jugaria qualsevol cosa que n’hi passa alguna.» La Teresa, que s’estava posant l’agulla de brillants, pensà que en Quim era un idiota: «Millor, així no em farà nosa. Però, si em vols creure, no t’hi encaparris. Quan va venir al bateig de la nena estava enamorat de la dona del cònsol del Japó. No te’n recordes?»
Passaren tres dies a Vilafranca. En Quim havia tornat enamorat de la masia. «Quines vinyes! I aquells porxos! Vosaltres no hi aneu mai i jo no me’n mouria.» Ja havien menjat les postres però s’havien quedat al menjador. Valldaura estava molt satisfet: «Totes les meves finques són bones, però jo prefereixo la Quintana; pels pins.» En Quim l’escoltava amb una cama damunt de l’altra, distret: «I què en fas dels pins?» «Me’ls venc, tu diràs.» La Sofia havia entrat sense que se n’adonessin i, molt quieta, s’havia acostat al seu pare per dir-li bona nit. En Quim li agafà una mà: «Vine, ja ho saps que tens ullets de japonesa?» La Teresa, des de la porta, cridà la Sofia, que se li acostà corrents: «Aquest senyor m’ha tornat a dir que tinc ullets de japonesa.» Abans que tanquessin la porta, Valldaura sentí que la seva dona deia amb la veu una mica alterada: «Deixa’l cantar.»
L’endemà anaren al Liceu: en Rafael i l’Eulàlia els havien invitat a la seva llotja a veure La Traviata perquè sabien que els agradava molt. La Teresa es posà el vestit de setí blanc i el collaret de brillants amb set robins com set llàgrimes vermelles que Valldaura li havia regalat pel naixement de la Sofia. Hagueren d’esperar gairebé mitja hora, asseguts en el vestíbul de casa seva, que en Quim baixés. «Ens farà fer tard.» La Teresa estava frenètica i Valldaura, de tant en tant, mirava l’escala. En Quim la baixà amb molta calma, xiulant l’ària del tercer acte; semblava un figurí. Quan entraren a l’avantllotja ja feia estona que havien començat. De l’escenari els arribava, mig ofegada, la veu del tenor: «Libiam ne’lieti calici...» En Rafael els devia haver sentit perquè obrí la cortina i se’ls acostà: «La meva dona ja es pensava que no vindríeu; no feu soroll.» La Teresa, que havia deixat la capa damunt d’un tamboret, entrà a la llotja i s’assegué al costat de l’Eulàlia. No es veien tan sovint com abans perquè s’havien refredat una mica. L’Eulàlia li digué baixet: «Què us ha passat?» «No res: el vostre parent, que no acaba mai.»
A l’entreacte els tres homes anaren a fumar. «Fas molt goig», digué la Teresa a l’Eulàlia, que duia un vestit de seda blau elèctric coberta de chantilly negre. «I tu també.» S’havien quedat assegudes a la llotja, mirant la sala que s’anava buidant a poc a poc. «M’estranyaria, perquè tinc els nervis de punta; en Quim, a tu ja t’ho puc dir, m’està acabant la paciència.» «A mi ja fa temps que me l’ha acabada. Si veiessis les cartes que ens escriu... És d’aquelles persones que es passen la vida fent bestieses i queixant-se.»
La Teresa es posà bé el collaret i anava a contestar-li però semblà que l’Eulàlia la mirava com si volgués dir-li alguna altra cosa i no gosés. «Què et passa?» «No res; no te n’hauria de parlar... Hem sabut que de la història de Viena en va tenir la culpa ell.» La Teresa la mirà: «Què vols dir? Quina història?» «Es veu que no va parar fins que va presentar-los... Ella era una pobra desgraciada que es guanyava la vida tocant el violí. Sembla que va ser horrorós; no se la podia treure de sobre.» La Teresa pensà: «Que me’n tens d’enveja, filla meva.» Volgué canviar de conversa però l’Eulàlia, excitada, afegí: «El mal és que es va matar. I si hi va haver soroll va ser perquè en Quim ho va escampar pertot arreu. Fia-te’n.» La Teresa sentia una mena d’angúnia però somrigué. «Tot això ja és vell i més val no parlar-ne.» No sabia que la noia s’hagués matat. «Va ser més de plànyer que ell —pensà—; i que jo.» Mig d’esma agafà el portamonedes de damunt de la barana, l’obrí i el tornà a tancar sense treure res de dins. «Encara no comencen?» «Espera’t; ja no deuran trigar gaire.» L’Eulàlia mirà cap a l’avantllotja: «Abans que els homes tornin t’explicaré una altra cosa, i aquesta potser et farà gràcia. Sembla que la Marina Riera, la germana del notari, ha vist el teu marit algunes vegades tot sol al concert, i li ha estranyat; m’ha preguntat on et deixava. Jo li he dit que a tu no t’agradava la música; què volies que li digués?» La Teresa es quedà molt parada. Es començava a posar neguitosa, però pogué dir amb la veu tranquil·la: «No és que no m’agradi la música, ja ho saps; de vegades, quan em diu per acompanyar-lo, jo no tinc ganes de sortir. Suposo que no m’he de passar la vida cosida a la seva americana.» La gent anava tornant. La Teresa veié que l’Eulàlia saludava amb la mà un senyor que acabava d’entrar a la llotja del davant: era alt, torrat de pell, amb un ble de cabells damunt del front; l’acompanyava una noia molt bonica. «Qui és?», preguntà. «No el coneixes?»
Abans que els tres homes entressin a la llotja, l’Eulàlia tingué temps de dir-li que era el notari Riera. «Tot Barcelona el coneix; ella és la seva germana Marina; la que em va dir allò dels concerts.»
A la vigília d’anar-se’n, en Quim digué a Valldaura tot sopant: «Saps què he pensat? Que em podries vendre la masia de Vilafranca; vosaltres no hi aneu mai i jo m’hi passaria la vida. Ja començo a estar tip de tot.» La Teresa no digué res, però li donà una mala mirada. Després de sopar, Valldaura i en Quim anaren al despatx i s’hi estigueren molta estona. Quan Valldaura entrà al dormitori estava molt exaltat «En Quim és boig. Saps quant m’ha ofert per la masia? És fabulós. No sé què fer. Li he dit, és clar, que ja m’ho pensaria. Abans en vull parlar amb en Riera, perquè m’aconselli.» La Teresa no pogué dormir. No havia gosat dir a Valldaura que a la masia hi havien passat la lluna de mel, que era una finca massa bona perquè anés a parar a mans d’aquell burro que havia trobat
