de tocar el violí havia tingut una gran alegria. «Adorava la música.» Tot d’una callà. Durant una estona només es sentí el trepig del cavall. «Què li deu passar que explica tantes coses?», pensà Valldaura. L’avinguda estava gairebé buida; el sol s’havia anat esblaimant i l’aire era una mica fred. D’un passeig lateral sortiren dos oficials a cavall amb l’uniforme blau cel. El que tenien més a prop s’aguantà el quepis amb la mà i ajupí una mica el cap per mirar a dins del cotxe. L’altre, que duia monocle, li digué uns mots i rigueren. La Bàrbara els seguí una estona amb els ulls: «El meu avi havia estat militar i encara em recordo de quan li arrencava d’amagat els botons de l’uniforme.» Es girà de cara a Valldaura i tot assenyalant-se les violetes del pit li digué: «És la primera vegada que em regalen flors.» Valldaura tingué ganes d’agafar-li la mà, però pensà que més valia no esverar-la i li parlà de Salzburg. La Bàrbara somrigué: «De vegades em desanimo perquè penso que mai no tocaré bé el violí.» Al cap d’una estona Valldaura féu parar el cotxe i s’acostaren a la Lusthaus. Ella no volgué entrar. «Tinc ganes de caminar una mica; feia tant de temps que no havia vingut fins aquí...» Eren al mig de la gran clariana rodona, amb bosc a tot el voltant, i es ficaren per un caminet de terra dura amb herbes altes als costats, recremades pel fred. Es sentí un avalot d’ales i dos ocells fugiren d’una branca, cridant. La Bàrbara tingué un sobresalt i Valldaura li agafà el braç. «No s’espanti, són ocells.» Ella rigué. Valldaura no havia vist mai una cara que canviés tant en riure; semblava una altra noia i se li veia una mena de maldat en els ulls. «Amb el meu avi havíem vingut unes quantes vegades aquí. Veu aquella roca d’allà baix? Sempre m’hi feia enfilar. Després anàvem fins al riu. És aquí mateix... Però hi veníem al bon temps quan els arbres eren plens de fulles i l’herba era tendra.» Deliciosa. En aquell moment hauria volgut ser Déu. «Que tots els arbres tinguin fulles i que surtin totes les flors», pensà somrient. No se n’aniria d’aquell bosc sense fer-li un petó. «Bàrbara...», murmurà. Ella agafà una violeta de les que duia i la hi donà mirant-lo de fit a fit. Valldaura se l’acostà als llavis. Per entre les branques es veia el cel gairebé blanc i cap a la banda del riu s’alçava una mica de boira. La Bàrbara agafà una pedra i la tirà lluny amb fúria. «Quan era petita em pensava que podia matar peixos a cops de roc.» Estaven drets l’una davant de l’altre i Valldaura li mirava els ulls; l’iris estriat, la pupil·la més fosca, la blancor blavissa de la còrnia... Sense dir res li agafà la cara amb les seves manasses i la besà. A poc a poc tornaren cap al cotxe. Abans de deixar-la a casa li preguntà si li agradaria de sopar amb ell l’endemà. La Bàrbara li digué que sí.
El maître obrí la porta i féu passar Valldaura a la saleta. El sostre era baix, entapissat de la mateixa roba de les cortines. Al fons, mig amagat darrera d’un paravent, hi havia un divan ple de coixins amb un gran mirall a sobre. Valldaura s’hi acostà i hi veié dues ditades blanques. «No té un altre lloc amb el mirall net?» El maître es desféu en excuses: tot estava ocupat, impossible, però el faria netejar, era cosa d’uns segons. «Ràpid, ràpid», digué quan tornà amb el cambrer. Valldaura sortí al passadís. Si la Bàrbara arribava en aquell moment... El maître i el cambrer sortiren mig escorreguts. Valldaura passà una bona estona esperant. Anava d’una banda a l’altra mirant que tot estigués bé. S’aturà davant de la taula: rodona, amb dos canelobres de plata al damunt, amb les estovalles fins a terra. Les copes eren verdes i tenien el peu rosat. Perfecte. Trucaren a la porta i una cambrera començà a encendre les espelmes a poc a poc. Quan encara no havia acabat arribà la Bàrbara. Valldaura la mirà una mica sorprès; era més bonica que mai, però anava negra de cap a peus.
La Bàrbara s’acabà d’un glop la darrera copa de xampany. S’havia alçat de la taula i, tot passant-se una mà pel front, s’anava acostant al divan. Abans d’arribar-hi s’aturà en sec i, girant-s’hi d’esquena, cridà esgarrifada: «Per favor, aquest mirall.» Els ulls li brillaven com si tingués febre. Valldaura li preguntà si es trobava malament. «No, no és res.» Però trigà encara una estona a calmar-se. Després li explicà que quan la seva mare els havia deixat algunes vegades somiava que una veu li deia baixet: «Bàrbara!» I que entrava a dins d’un mirall amb el marc daurat com aquell i no podia sortir-ne mai més. Valldaura no sabia què dir. Ella mirà al seu voltant, agafà l’abric i, enfilant-se, tapà el mirall. «Ja està.» S’assegué i començà a treure’s les agulles dels cabells. Valldaura, que se li havia acostat, els hi apartà de la cara. «Quins cabells més rossos i més llargs que tens.» La Bàrbara esclatà a riure i li passà un dit per la galta, fort, com si li volgués deixar una ratlla marcada: «Quan una persona es mor els cabells encara li creixen, no ho sabies?» Es descordà el cosset i es deixà caure enrera. Ell sentí que li agafava una mà i la hi feia posar damunt d’un pit.
Al cap de dos dies en Quim l’anà a veure i li ensenyà el diari: la Bàrbara s’havia suïcidat. L’havien trobada ofegada en el canal.
Visqué uns quants mesos sense voler creure que la Bàrbara era morta; pensava que tornaria a veure-la, una tarda en un parc, un vespre en un cafè. Passejava mig d’esma pels llocs on havien estat junts. Un dia, en el museu, s’aturà davant de la Sagrada Família del Bronzino i el cor li féu un salt: la Verge s’assemblava a la Bàrbara d’una manera prodigiosa —el mateix arc de celles, el mateix oval de cara, el coll com una columna de marbre, els cabells partits, el cap una mica inclinat. Hi anà cada dia. A les tardes es passava hores assegut a la cambra de l’hotel, vora el balcó, mirant sense veure-les les finestres de la casa del davant. El metge li digué que si volia sortir d’aquell pou on havia caigut havia de procurar distreure’s. A l’ambaixada es parlava molt d’ell. Quim Bergadà havia explicat la història de la Bàrbara i tots tenien por que fes un disbarat. El trasllat a París el reféu una mica, però l’hivern el tornà a abatre. Per Sant Esteve, en una estada a Barcelona, Rafael Bergadà, germà d’en Quim, li presentà la viuda del financer Nicolau Rovira, maca i la simpatia en persona, que es deia Teresa Goday.
III
(Salvador Valldaura i Teresa Goday)
Aquells ulls vellutats i aquell riure encomanadís l’havien enamorat. Recordaria sempre l’entrada de la Teresa al saló, amb el vestit de moaré de color d’avellana, una rosa rosa al pit i un abric de martes fins als peus, enfredorida, queixant-se del temps. Amb prou feines es digueren quatre mots, però, en separar-se, ella li donà la mà rient com si l’hagués conegut de tota la vida. La tornà a veure el dia de Reis, també a casa del germà d’en Quim. En Rafael li digué que els havia invitat a dinar tots dos, amb mitja dotzena d’amics, perquè tant ell com ella anaven una mica perduts: ella viuda feia poc més d’un any i ell sense cap parent a Barcelona. A l’hora del cafè, quan els homes es quedaren sols, Valldaura preguntà de quins Goday havia sortit aquella Teresa. «No ho sé ben bé —li contestà en Rafael evasivament—, però com que és la viuda de Nicolau Rovira està molt ben relacionada i té totes les portes obertes.» La Teresa i l’Eulàlia, la dona d’en Rafael, s’havien fet molt amigues i algunes vegades sortien juntes a mirar aparadors. Una setmana després d’aquell dinar, Valldaura, que es passejava tot sol pel passeig de Gràcia, les veié baixar d’un cotxe a l’entrada del carrer de Casp. La Teresa duia un capell amb plomes d’ocell del paradís. «Quines plomes més boniques», li digué Valldaura tot posant-se-li al costat. «Vol dir que no se’n riu?» La Teresa feia molt de goig i tots els homes es giraven a mirar-la. Ell anava a agafar-li el braç, però es repensà: a Barcelona aquelles coses no es podien fer. Caminaren una estona junts i abans de deixar-les els digué que trigarien bastant a tornar-se a veure perquè havia rebut una carta de París i se n’hi havia d’anar abans d’acabar la setmana.
Al cap de dos dies Valldaura anà una tarda a can Culleretes. Tenia el costum d’anar-hi a menjar nata el dia abans de marxar, quan ja tenia la maleta a punt. Era la seva manera de dir adéu a Barcelona. Quan més distret estava sentí la veu de la Teresa: «Em puc asseure a la seva taula?» El mosso se’ls acostà de seguida: «Com sempre, senyora Rovira?» La Teresa rigué: «Sí, Joan, nata
