al davant. I no esperis que ningú et feliciti, tampoc: els pares són sants, però els pares o mares adoptius són intrusos, egoistes, furtius, contaminants i abusadors infantils.
Cada vegada que veig el terme fill adoptiu en un obituari, com per exemple «X és sobreviscut per tres fills i dos fills adoptius», o cada vegada que un conegut adult diu alguna cosa com: «Ai, perdona, no podré: vaig a veure el meu padrastre, aquest cap de setmana», o quan, durant els Jocs Olímpics, la càmera fa una panoràmica del públic i la veu en off diu: «Hi ha la madrastra de X, animant-lo», el cor em fa un salt, només de sentir el so del lligam familiar que s’acaba de fer públic, positivament.
Quan provo de descobrir què és el que més li retrec al meu pare adoptiu, no és mai que «em donés massa amor». No: li retrec que no demostrés de manera creïble que era feliç de viure amb mi i amb la meva germana (potser no ho era), que no em digués sovint que m’estimava (i potser no ho feia, tampoc: com deia un dels llibres d’autoajuda sobre pares adoptius que vaig encarregar al principi de la nostra relació, l’amor és preferible, però no imprescindible), li retrec que no fos el meu pare, i que marxés, després de vint anys d’estar casat amb la nostra mare, sense acomiadar-se d’una manera decent.
Em sembla que sobreestimes la maduresa dels adults, em va escriure en l’última carta que em va enviar, una carta de resposta que només va arribar després que jo m’enfonsés i li escrivís, al cap d’un any de silenci.
Per molt enfadada i ferida que jo estigués per la seva marxa, la seva observació era innegablement correcta. Aquesta ració de veritat que em va oferir a última hora va acabar convertint-se en un començament de capítol de la meva vida adulta, capítol en el qual em vaig adonar que l’edat no aporta necessàriament res, a part dels anys. La resta és opcional.
Família Balena: l’altre joc preferit del meu fill adoptiu quan era petit. Hi jugàvem als matins al nostre llit. Ell era la balena bebè, una baleneta amb un problema de parla que l’obligava a dir-ho tot amb la «b» (el cosí Evan és el bosí Bevan, i així tot).
A vegades el bebè balena jugava a casa amb la seva família de balenes, que estava encantada amb tots aquells errors de pronúncia, i a vegades s’aventurava sol, a veure si pescava uns quants peixos. Un d’aquells matins, el bebè balena em va batejar com a Bambi, que s’assembla a Mami, però no del tot. Admirava la inventiva del bebè balena, que encara li dura.
No havíem fet plans de casar-nos, ben bé. Però quan el 3 de novembre de 2008 ens vam llevar i vam sentir a la ràdio les previsions electorals mentre fèiem el cafè, ens va semblar, de sobte, que s’aprovaria la Llei 8. Ens va sorprendre la nostra pròpia sorpresa, perquè revelava una confiança innocent i passiva que creu que l’arc de l’univers moral, per molt que trigui, tendeix cap a la justícia. Però la justícia en realitat no té coordenades, no té teleologia. Vam buscar a Google «com casar-se a Los Angeles» i vam sortir cap a l’Ajuntament de Norwalk, on l’oracle ens havia promès que es podria dur a terme la gesta. De camí, vam deixar la nostra petita càrrega a la guarderia.
Mentre ens apropàvem a Norwalk –¿on collons som?– vam passar per davant de diverses esglésies amb variacions de la frase: UN HOME + UNA DONA: AIXÍ ÉS COM HO VOL DÉU a les marquesines. També vam passar per davant de dotzenes de cases amb cartells plantats als jardins on deia SÍ A LA LLEI 8, amb els ninots de pal infatigablement feliços.
Pobre matrimoni! Som-hi, anem a matar-lo (imperdonable). O a reforçar-lo (imperdonable).
A l’exterior de l’Ajuntament de Norwalk hi havia una pila de tendes blanques plantades i una flota de furgonetes blaves d’informatius de televisió rondant pel pàrquing. Ens va començar a agafar angúnia: cap dels dos tenia ganes de convertir-se en un pòster de persones queer casant-se en territori hostil just abans de l’aprovació de la Llei 8. No volíem sortir als diaris de l’endemà al costat d’un pirat amb escuma a la boca i pantalons curts i brandant un cartell de DÉU ODIA ELS MARIQUES. Dins, hi havia una cua brutal davant del mostrador de casaments, formada en gran part per mariques i bolleres de totes les edats, i un petit grupet de parelles heteros, la majoria llatinoamericans, que estaven al·lucinats amb la gentada. L’home gran de davant nostre ens va dir que s’havien casat feia uns quants mesos, però que quan els havia arribat el certificat de matrimoni per correu s’havien adonat que el funcionari havia fet un nyap amb les signatures. I ara estaven desesperats per corregir-ho, per estar casats oficialment fos quin fos el resultat de les eleccions.
Al contrari del que ens havia promès internet, la capella estava reservada tot el dia, és a dir que les parelles que hi havia en aquella cua havien d’anar-se a casar a alguna altra banda, si volien una cerimònia oficial d’alguna mena després d’acabar amb els papers oficials. Vam trencar-nos les banyes per entendre com és que un contracte amb un estat suposadament laic havia d’incloure alguna mena de ritual espiritual. La gent que ja tenia qui els casés, i que estaven en una cua per casar-se més tard aquell dia, van oferir fer cerimònies comunitàries perquè tothom es pogués casar abans de mitjanit. Els paios de davant nostre ens van convidar a afegir-nos a ells en un casament de platja a Malibú. Els ho vam agrair, però en lloc d’això vam trucar al 411 i vam preguntar el nom d’una capella de West Hollywood: ¿no és on viuen les persones queer? Hi ha una Capella Hollywood al Boulevard de Santa Monica, va dir la veu.
La Capella Hollywood va resultar ser un forat a la paret del final de l’illa de cases on havia viscut jo durant els tres anys més solitaris de la meva vida. Unes cortines de vellut granat de mal gust dividien la sala d’espera de la capella. Els dos espais estaven decorats amb canelobres gòtics barats, flors de plàstic i unes parets amb gotejat d’imitació. Una drag queen a la porta feia la triple feina de recepcionista, vigilant de seguretat i testimoni.
Lector: ens vam casar allà, amb l’ajuda de la Reverenda Lorelei Starbuck. La Reverenda Starbuck va suggerir que xerréssim una mica sobre els vots abans de començar: li vam dir que ens eren ben igual. Va insistir. Vam deixar els vots més estàndards, però els vam escapçar de pronoms. La cerimònia va ser precipitada, però quan vam començar a dir els vots, ens vam desfer. Vam plorar, embriagats d’amor per la nostra sort, i després vam acceptar de tot cor dues piruletes amb forma de cor amb THE HOLLYWOOD CHAPEL imprès al paper d’embolicar, vam córrer per recollir l’homenet a la guarderia abans que tanquessin, vam arribar a casa i vam menjar púding de xocolata tots junts dins de sacs de dormir al porxo, mirant la nostra muntanya.
Aquell vespre, la Reverenda Starbuck –que s’havia definit com a «Metafísica» en els formularis del casament– va fer tota la feina burocràtica en un temps rècord, la nostra i la d’uns quants centenars més, per a les autoritats que havien estat autoritzades a considerar que el nostre acte performatiu havia estat correcte. Cap al final del dia, el cinquanta-dos per cent dels votants de Califòrnia havien votat a favor de la Llei 8, és a dir que havien aturat els casaments entre persones del «mateix sexe» a tot l’estat, capgirant les condicions de la nostra felicitat. La Capella Hollywood va desaparèixer tan de pressa com havia aparegut, a l’espera de, potser, reaparèixer un altre dia.
Una de les coses més emprenyadores de sentir l’expressió «casament entre persones del mateix sexe» una vegada i una altra és que no conec gaires persones queer –o cap– que pensin que l’objecte fonamental del seu desig sigui «del mateix sexe». És veritat que una gran part dels escrits sobre sexe de les lesbianes dels anys setanta giraven entorn del tema d’excitar-se, fins i tot de sentir-se políticament transformades, per una trobada amb la similitud. Aquesta trobada era, és, pot ser, important, perquè té relació amb el fet de veure reflectit allò que ha estat denigrat, de canviar l’alienació o una repulsió internalitzada pel desig i la cura. Lliurar-te de manera devota al cony d’una altra pot ser una manera de lliurar-te al teu. Però qualsevol tipus de semblança que hagi pogut detectar en les meves relacions amb dones no és la semblança de la Dona, i segur
