malalta terminal.
Com més pensava en els estàndards doctrinals de Biola, més m’adonava que dono suport als grups d’adults privats i amb consens que decideixin viure com més els plagui. Si aquest grup d’adults en concret no vol tenir relacions sexuals fora del «matrimoni bíblic», doncs endavant. Al capdavall, va ser aquesta frase la que em va deixar desperta tota la nit: «Models inadequats sobre l’origen [de l’univers] sostenen que a) Déu mai no va intervenir directament en la creació de la natura i/o b) els humans comparteixen un antecessor comú físic amb formes de vida anteriors». El nostre antecessor compartit amb formes de vida anteriors és sagrat per a mi. Vaig declinar la invitació. Van contractar un «guru de les històries» de Hollywood en lloc meu.
Imbuïts d’alegria com vivíem a la casa de la muntanya, ens van sobresaltar algunes ombres fosques. A la teva mare, a qui jo només havia vist una vegada, li van diagnosticar un càncer de pit. La custòdia del teu fill no acabava d’estar resolta, i el fantasma d’un jutge homòfob o transfòbic que pogués decidir el seu destí, el destí de la nostra família, va enfosquir els nostres dies. Tu t’hi vas deixar la pell perquè se sentís feliç i ben tractat: li vas construir un tobogan al nostre pati minúscul de ciment, una piscineta davant de casa, vas posar una estació de Lego al costat de la calefacció i vas penjar un gronxador a la seva habitació. Llegíem llibres tots junts abans d’anar a dormir, i llavors jo me n’anava per deixar-vos una estona sols i sentia la teva veu suau que cantava «I’ve been working in the Railroad» nit rere nit des de l’altra banda de la porta tancada. Havia llegit en una de les guies sobre criança de fills adoptius que no s’han de valorar les millores en el desenvolupament dels lligams d’una nova família cada dia ni cada mes ni cada any, sinó cada set anys. (Un lapse de temps així em va semblar ridícul llavors. Ara, al cap de set anys, em sembla lluminós i savi.) La teva incapacitat de viure en la teva pell estava arribant al màxim, en aquella època, el coll i l’esquena et bategaven de dolor nit i dia per culpa d’haver-te comprimit el tors (i, per extensió, els pulmons) durant trenta anys. Provaves d’anar embolicat fins i tot a les nits, dormint, però al matí el terra estava sempre cobert de sostenidors d’esport modificats, trossos de tela bruta: «aixafadors», en deies.
Només vull que et sentis lliure, vaig dir, plena d’una ràbia disfressada de compassió, una compassió disfressada de ràbia.
¿No ho has entès, encara?, vas cridar com a resposta. No em sentiré mai tan lliure com tu, no em sentiré mai tan a casa com tu, no em sentiré mai tan a gust en la meva pell. Això és així, i sempre ho serà.
Molt bé, doncs em sap molt de greu per tu, llavors, vaig dir.
O potser, D’acord, però no m’enfonsis amb tu.
Sabíem que alguna cosa, potser tot, estava a punt de petar. Tant de bo no fóssim nosaltres.
Em vas ensenyar un assaig sobre butches i femmes que contenia la frase «ser una femme és atorgar honor allà on abans hi havia vergonya». Provaves de dir-me alguna cosa, de donar-me informació que jo pogués necessitar. No crec que volguessis que em fes partidària d’aquella frase –potser ni tan sols te’n vas adonar–, però me’n vaig fer. Volia i encara et vull donar tots els regals vitals que et pugui oferir. Em mirava, i encara em miro, amb ràbia i agonia l’entusiasme que posa el món a llançar tones de merda sobre aquells de nosaltres que volem sabotejar les normes, o que simplement no podem fer altra cosa que sabotejar les normes que necessiten tan desesperadament que algú les sabotegi. Però també em sentia confosa: no m’havia concebut mai a mi mateixa com a femme. Sabia que tenia el costum de donar massa. M’espantava la paraula honor. ¿Com et podia explicar tot allò i quedar-nos dins de la bombolla, morts de riure al sofà vermell?
Et vaig dir que volia viure en un món en el qual l’antídot de la vergonya no fos l’honor, sinó l’honestedat. Em vas dir que no havia entès bé el que havies volgut dir amb honor. No hem parat encara d’intentar explicar-nos l’un a l’altre què volen dir aquestes paraules per a nosaltres: potser no ho farem mai.
Has escrit sobre tots els aspectes de la teva vida excepte sobre aquest, excepte sobre l’aspecte queer, vas dir.
Deixa’m en pau, vaig contestar. No n’he escrit res encara.
Enmig de tot això, vam començar a parlar de quedar-me embarassada. Cada vegada que algú em preguntava per què volia tenir un fill, jo no tenia resposta. Però la mudesa del desig era inversament proporcional a la seva mida. Havia sentit el desig abans, però després hi havia renunciat, o més aviat, l’havia donat per superat. I ara ens hi trobàvem de nou. Volent, com ho volen tantes, que el moment fos l’adequat. Però ara jo era més gran i tenia menys paciència. Ja veia que donar-ho per superat s’hauria de convertir en ves a buscar-lo, i aviat. Quan i com ho faríem, quant de dol hi hauria si hi renunciàvem, què passaria si fèiem la crida i no arribava cap esperit de nen.
Com suggereixen conceptes com maternitat «prou bona», Winnicott és una ànima força optimista. Però també s’esforça a recordar-nos què experimentarà un nadó si l’entorn que el cuida no és prou bo:
Les agonies primitives
Caure per sempre
Tota mena de desintegració
Coses que separen la psique del cos
Els fruits de la privació
fer-se miques
caure per sempre
morir i morir i morir
perdre tot vestigi d’esperança en la renovació dels contactes
Es podria dir que Winnicott parla de manera metafòrica aquí, com ha dit Michael Snediker en un context molt més adult: «Un no es fa miques literalment quan està enfonsat, tot i el que diu Bersani». Però encara que un nadó no es mori quan li falla l’entorn cuidador, pot ser que, en realitat, mori i mori i mori. La qüestió sobre què poden experimentar una psique o una ànima depèn, en gran part, de què cregui cadascú sobre com estan fetes. L’Esperit és la matèria reduïda a una primor extrema: Oh, tan prima!
Ralph Waldo Emerson
En qualsevol cas, Winnicott descriu, de forma notable, «les agonies primitives» no com a faltes o com a buits, sinó com a substantives: «fruits».
El 1984, Georges Oppen va morir de pneumònia amb complicacions derivades de l’Alzheimer. Mary Oppen va morir uns quants anys més tard, el 1990, de càncer d’ovaris. Després de la mort d’en George, es van trobar uns quants fragments escrits enganxats a la paret de sobre del seu escriptori. Un deia:
Ser amb la Mary: ha estat
gairebé massa meravellós, tant,
que és difícil de creure.
Durant els nostres moments dolents, vaig pensar sovint en aquest fragment. A vegades m’omplia d’un desig gairebé sàdic de descobrir alguna evidència que en George i la Mary havien estat infeliços, encara que només fos en pocs moments... Algun senyal que el fet que ell escrivís els separés, que no s’entenguessin d’una manera profunda, que alguna vegada es diguessin paraules gruixudes, o que no es posessin d’acord en decisions fonamentals, com ara si en George havia d’anar a lluitar a la Segona Guerra Mundial, l’eficàcia del Partit Comunista o si valia la pena exiliar-se a Mèxic, i coses així.
No
