mare plegui assegut entre còmics. Els primers anys de llibertat seran l’època en què emergiran tots els personatges que un pot arribar a ser: l’universitari estudiós, el graciós, el fanàtic del cinema, el que sap escoltar els amics, el que es passa sempre amb l’alcohol, el que prefereix quedar-se a casa un dissabte a la nit, el que no confessa a la seva germana que la trobarà a faltar terriblement quan ella se’n vagi a estudiar a l’estranger, el que buscarà sempre una excusa fàcil per fer marxar ràpid del seu llit la noia que es desperti al seu costat, el que deixarà la pasta que no té als amics que la necessiten, el que viatjarà sol, el que trobarà que Formentera a l’agost és l’infern però no deixarà mai d’anar-hi si l’hi proposen els quatre amics, el que mirarà enrere i li semblarà que el barri on viu la mare i la quietud de la que va ser la seva habitació queden, a la fi, lluny. Passaran al davant la curiositat, l’entusiasme, els estudis, la feina, les dones, els diners. Amb els anys l’eufòria s’aplacarà i estar raonablement trist serà habitual. Sempre en silenci, seguirà buscant pares de cel·luloide, i als guions que escrigui quan les aigües del seu riu baixin més tranquil·les hi haurà pares que abandonen, pares que moren, pares absents. Sense que ell pugui descriure-ho d’una manera clínica, tot tindrà un significat lligat al desemparament. El drama per la paternitat perduda i l’enfonsament de la infància seran el tema central que vertebrarà el guió d’una pel·lícula que començarà a escriure i que no acabarà mai. En comptes d’això, les coses li aniran força bé escrivint comèdia, fent riure els altres, però dins seu hi quedarà un material vital fantasmagòric que no serà capaç d’utilitzar mai amb propietat.
Divendres Setmana 8
3
El metro va ple. En hora punta els vagons són càpsules de realitat que contenen una munió permanent de persones que sovint només comparteixen el desig de blindar-se en la pròpia intimitat teclejant els mòbils o amagats darrere un llibre. Quan surtin a fora la vida serà urgent, però durant el trajecte, l’espera en moviment es converteix en una treva obligatòria. El Dani a vint-i-sis quilòmetres per hora, el pols accelerat, l’estómac remogut, els nervis que es manifesten físicament. Sempre ha estat així quan ha hagut d’afrontar alguna circumstància inesperada, i aquesta situació amb què acaba de topar pressent que serà complicada i confusa. El comboi com un obús llançat a tota velocitat cap al final de la via, mentre ell, atrapat, s’entafora els auriculars i apuja el volum fins a omplir-se de happy punk carregat d’humor satíric. Embolcallat per un món sonor impulsiu, s’esforça perquè els acords alts i les melodies tocades en clau major triturin el pensament convertit en una entitat corpòria que se li ha instal·lat a dins des d’ahir a la nit, quan ella li va donar la notícia. La preocupació es va fent grossa, multiforme, densa.
Encara no ho sap, però arribarà un dia que es preguntarà de què es penedeix més, del que ha viscut o del que ha deixat de viure. No en traurà mai l’entrellat. Entendrà que el significat de la vida queda contingut en aquesta fissura, reduït a una qüestió binària, condensat en un dubte sempitern. Per resposta, el silenci.
Un podria basar la mateixa qüestió en una cara una mica més amable de la vida i plantejar-se què val més, el que ha viscut o el que es pensava que viuria. És tan fàcil com canviar un verb; ell sap bé que el llenguatge té el poder de transformar la realitat o, si més no, d’alterar-la encara que sigui momentàniament. En qualsevol cas, ell és així, com a forma de defensa tendeix sempre a posar-se en el pitjor dels casos, i algú com ell, que no acostuma a vaticinar mai un bon desenllaç, és més probable que opti pel verb penedir-se, perquè, el conjuguis com el conjuguis, sempre porta implícita la derrota.
De moment, però, viu instal·lat en el present. Un present governat pel soroll. Hi ha robots sexuals, nanomedicina, amenaces nuclears, grafitis a les parets, becaris mal pagats, becaris no pagats; hi ha Foursquare, Twitter, Instagram, Tinder, Facebook, presos polítics, vegans, tècnics en domòtica, fluxos migratoris, fronteres fetes de murs, fronteres fetes d’aigua, nàufrags que suren, drons i biohackers; hi ha feminismes, crioconservació, desnonaments, patinets elèctrics, terrines de mig litre de Häagen-Dazs de xocolata belga, vagues de taxis, ciberadvocats, manifestacions, espais de coworking, animals clonats, maternitats subrogades; hi ha Nadals laics, masculinitats en transició, community managers, atacs químics, sales de fitnes, saldos vegetatius positius i el Protocol de Kyoto. Hi ha tot un present fent soroll, tot un present amb una crisi evident de silenci, i a dins, ell i la Marta, hi són com hi són els altres, com hi és allò que busca el seu lloc i l’acaba trobant, i com hi és, tanmateix, tot allò altre que es perd pel camí i es va desplaçant fins a ser només un record flotant per l’arxipèlag de la memòria.
Rodejat de la multitud amb què normalment es fixa i pren notes per a la feina, avui la sensació d’ofec no el deixa anar més enllà. Li molesta tot, la màniga de la gavardina del senyor del costat cada vegada que gira el full del diari, l’olor de l’embotit d’un adolescent que menja un entrepà i parla pel mòbil assegut a terra, fins i tot la llum groguenca de dins el vagó. Sent el pes del que li va dir la Marta a la boca de l’estómac i duu la nit en blanc enganxada a les conques dels ulls. Tot el que la Marta va sentenciar que no passarà existeix dins el Dani amb una força grotesca que de moment gira obsessivament al voltant del com i el quan. Se n’adona. S’adona del poc control que té sobre aquella marea ascendent, imparable, descomunal. Apuja el volum de la música al màxim per acabar amb qualsevol bombolla d’oxigen que alimenti aquesta noció de futur sense contorns. Però com es dissipa, el futur? Com es reescriu el guió de la vida? La intensitat del so no l’ajuda, la classe d’escriptura creativa que ha d’impartir a les nou en punt tampoc.
Per relativitzar-ho tot, per descompondre l’escena de la nit anterior en unitats comprensibles i reduir les paraules de la Marta a simples peces d’un trencaclosques que ara mateix es resisteix a mostrar la seva imatge sencera, necessitaria, d’entrada, el matí lliure. Ha de trucar a l’escola d’escriptura on fa classes un parell de dies a la setmana. S’inventarà una grip, un funeral. Ell, el rei de la inventiva, debilitat tot d’una per la millor excusa que podria fer servir per justificar una absència. La seva feina com a guionista de sèries televisives no li permet cap frivolitat un cop pagats el lloguer i les despeses fixes, així que ho compagina amb aquestes classes per dignificar els ingressos a final de mes. El que va començar com un recurs per sortir del pas, provisional, ha quedat establert com una entrada segura de diners. Una entrada minsa, això sí. Li fa la sensació que, des que era adolescent i estalviava per comprar-se la PlayStation, no ha deixat mai de buscar la manera de guanyar calés. Sempre picotejant d’aquí i d’allà. El seu progrés biològic no casa amb el seu progrés laboral ni amb l’estabilitat a què aspirava fa uns anys. Ja no hi creu, en l’estabilitat, la realitat més aviat l’ha fet creure en la deriva.
Fins ara no havia mentit mai per una absència, tot i que la temptació l’ha tingut moltes vegades. Però aquest matí és diferent, ell és diferent, i si ha estat capaç de deixar embarassada la Marta, es diu, per força ha de ser capaç de mentir sense miraments. Ho fa per escrit. Covard, es culpa. Sospesa l’estupidesa de jutjar-se en un moment així, i mentre tecleja haig d’anul·lar la classe d’avui per un assumpte personal, sent una fiblada al cor per tot el que conté de real l’excusa escrita.
Just quan envia el missatge n’hi apareix un de la Marta que li desmunta tota la carpa del circ dramàtic que ell acabava de desplegar: M’he trobat la Laura. Que té entrades per dissabte, pel concert. T’hi apuntes o no? Jo segur que hi vaig! Es concentra en l’emoticona que tanca el missatge fent-li l’ullet i traient-li la llengua. Se la mira de ben a prop. Una representació icònica del llenguatge adoptada com una reacció plena de sentit i emoció. Li agradaria poder-s’hi acostar fins al punt que es fes visible allò que no veu a ull nu, perquè és clar que darrere aquella petita cara de color groc s’hi amaguen coses importants i intel·ligibles en qualsevol idioma, com ara que tot és al seu lloc, que no ha canviat res, que la vida, tal com la coneixien, segueix el seu curs.
