Dolça introducció al caos. Marta Orriols
Чтение книги онлайн.
Читать онлайн книгу Dolça introducció al caos - Marta Orriols страница 8
Tampoc fa tantes hores que ballaven a Razzmatazz. Les llums blavoses i malves banyaven el públic entregat. S’havia passat el concert mirant la Marta de reüll, com si fos una dona nova, una altra persona a qui calia parar més atenció a partir d’ara. No li passava res, semblava la mateixa de sempre però a la vegada li passava tot: alçava les mans, movia el cap al ritme del baix, se sabia totes les lletres. Feia fotos amb el mòbil, s’abraçava a les amigues, reien, es recollia els cabells, se’ls deixava anar, aclamava els components del grup al principi de cada cançó, els victorejava. Somreia, s’apartava el serrell de la cara. Movia els braços emulant el bateria, movia les mans, n’hi agafava una, l’hi deixava anar, saltava, es passava una mà pel clatell, xiulava amb els dits, tancava els ulls, els obria, li brillaven, feia glops de cervesa, li xiuxiuejava coses a l’orella, coses que ell no entenia. Què? Què dius? Li semblava que a partir d’ara la Marta només podria dir-li coses importants i amb el soroll no l’entenia. Cada vegada s’indignava més amb el grup perquè no li deixaven sentir la veu de la Marta, la Marta amb un problema bategant-li dins. Què dius? Què? La música li esborrava totes les pistes. I ella reia, ballava, cantava. La dolça introducció al caos.
—Merda, Dani, m’encantava aquesta sucrera.
La cuina es revoluciona uns minuts: gos, home, dona, escombra, vidres, sucre, ordres, compte amb el vidre, posa’t les sabatilles que et tallaràs, confusió. Després tot queda a lloc. Algun veí escolta reggaeton i els versos rapejats d’alta càrrega sexual contrasten amb el silenci en què ha quedat sumida la cuina, a l’espera de la conversa que just encetaven abans del trencadís.
—Poso una altra cafetera. Ja no valdrà res, tan fred.
No saben com arrencar. Hi ha situacions a la vida per les quals un no assaja, el teló s’alça i s’improvisa una jam-session sense patró, ritme ni melodia concreta. Tot comença amb un tartamudeig del Dani sobre la logística de dimecres. Informació sobre l’estona que durarà, on serà, què passarà. A continuació hi ha tres o quatre indicacions breus de la Marta que a ell l’incomoden molt fins a omplir-lo d’un sentiment de vergonya pueril. És el vocabulari que fa servir ella. El temps retrocedeix fins que el Dani té onze anys i un pòster cobreix la pissarra de la classe amb els aparells genitals femení i masculí. La professora passa el tràngol de cada any per transmetre uns coneixements que tots fan veure que saben però del qual, en realitat, aquell grapat de preadolescents revoltosos no en sap res de res. La ginecologia pertany al llenguatge de les dones, a certa clandestinitat i misteri que rodeja dolors i sagnats que els homes sempre s’han mirat de lluny. Un món pel qual no ha mostrat cap mena d’interès més enllà del que el sexe exposa exteriorment: els òrgans de què presumim, els que oferim, els que desitgem, els que toquem i llepem. I ara, tot d’una, la Marta l’empeny cap a l’interior de l’anatomia de tots aquests òrgans. Totes les parts físiques que li han donat tant de plaer, les seves, les d’ella, es buiden de la seva capacitat per satisfer els sentits i l’omplen d’una torbació humiliant. Trobar-se cara a cara amb la ciència de les dones l’incomoda i excepte que actuï sota l’aparença d’home de ferro per dissimular-ho, no sap com encarar la situació. Així doncs, compungit, fingeix normalitat mentre s’imposa una fèrria disciplina castrense. Es posa bé les ulleres, sent una suor freda a les aixelles que amara el cotó del pijama, i tot seguit es prepara per parlar.
—Ostres, Marta. No sé ni què dir. És que no n’hem parlat mai, d’això. De tenir fills, em refereixo. Almenys seriosament.
—No. Tens raó. —Parpelleja una mica i es mossega un repeló del dit. Després el mira com si tot d’una hagués entès la seva pròpia confusió—. No, esclar que no n’hem parlat mai! És molt aviat per a nosaltres. No ens coneixem tant, tampoc, o sí, no ho sé, Dani, però no és el moment. Jo sento que em va molt gros, i ara com ara no m’és una prioritat, i a més, tinc ganes de fer altres coses, ja ho saps. Trobar una mica d’estabilitat d’una vegada. La meva vida laboral és com un esport de risc.
Es llepa el dit índex i amb petits cops s’hi va adherint sucre de l’ensaïmada que ha quedat als plats. Després es posa el dit a la boca. Està nerviosa i les ninetes dels ulls són dos pics negres que no saben per on han de fugir.
En realitat li voldria parlar de la seva independència, de l’autonomia, de la seva llibertat i de les idees que percep com a projectes de vida. Projectes en què ha pensat i dels quals ha parlat amb tothom, també amb el Dani. Es refereix a la certesa que té que hi ha altres maneres de deixar un llegat valuós a banda dels fills. Intenta explicar-li l’impuls de crear que sent i que ella creu que s’assembla a l’impuls de ser mare. Que potser amb allò ella ja en té prou. Intenta expressar-ho amb l’entusiasme de les intencions que hi ha al darrere de cada pensament, les ganes de ser ella mateixa, però nota com les paraules se li entrebanquen sota el paladar i es redueixen a un seguit de frases que no saben contenir-ne la transcendència. El llenguatge debilita les creences i limita els sentiments. Tot i així, ho intenta arrodonir.
—Donar classes, inspirar els altres, si vols. No crec que sigui bo o dolent tenir-los o no tenir-los. Simplement, que, per ara, no crec que estigui fet per a mi. Tu t’ho havies plantejat mai?
—No, què va, què va. Si hi havia pensat, ho havia fet de passada, com qui pensa, jo què sé, si algun dia es comprarà una BMW, però no, no m’ho havia plantejat seriosament. Els fills imagino que te’ls planteges igual que et planteges la jubilació, vull dir que hi penses seriosament només quan arriba el moment.
Però en algun lloc recòndit del seu cervell s’ha posat a funcionar l’engranatge de la memòria i per això el que el Dani està negant no és del tot cert. La seva promesa adolescent de no abandonar mai el seu fill comença a emergir. Ell encara no ho sap.
—Sí, suposo. És una putada que passi ara. Quina merda, Dani.
—No parlis així, Marta! Que no estem parlant d’una caldera que s’espatlla, collons! Als trenta o als trenta-cinc no s’és ni massa jove ni massa vell, no? Dius que no és el moment de plantejar-s’ho, però m’imagino que si hi ha un bon moment per parlar-ne, és justament aquest. Vull dir que som en el moment en què les coses haurien d’anar de debò. Almenys jo ho sento així.
—Doncs jo encara haig d’assimilar que en tinc trenta, Dani. I tu tampoc no em parlis així a mi.
S’arremanga les mànigues i es posa els cabells darrere les orelles.
—Perdona però amb trenta ja no ets una nena, eh? No voler fills, i no parlo d’aquest en concret, sinó tenir fills en general, a la nostra edat i en la nostra situació, és una decisió que té un punt innegable d’egoisme per part nostra.
—Egoisme! Però què dius? —La Marta s’escandalitza. Borbolleig de la cafetera, soroll de les potes de la cadira que enretira per apagar el foc, alterada—. Egoisme seria tenir-los per no sentir-te egoista.
—Marta, no ho portis tot sempre tant als extrems, renoi. Em refereixo a…
—Suposo que et refereixes a sentir-te complet.