a la barra. Era alt, molt més alt que jo, i era fàcil distingir-lo entre tanta gent, però jo no l’havia vist mai. Es va obrir pas a poc a poc i quan va ser amb nosaltres era encara més alt; la Randi va dir, Tore, és l’Arvid Jansen, un amic dels vells temps, vam estar junts a les Joventuts Roges, ostres, no saps com vam patir. Ella reia, amb una rialla gairebé grollera, que a mi m’havia agradat sempre, em resultava emocionant. Ens vam donar la mà, hola Tore, vaig dir, i ell la va encaixar, sense força, per ser sincers, però no va dir res, es va quedar allà palplantat observant-me de dalt a baix, des dels pantalons de campana fins al mocador groc i avall altra vegada, i aleshores va dir en veu baixa i en un to gairebé desmenjat, ei!, els del barco, que això se’n va a l’aigua! Aleshores ens vam mirar fixament, la ironia li sortia pels ulls com d’un tub, potser anava una mica borratxo, segurament jo també després d’una cervesa, un Ballantine’s doble i un de normal, o en tot cas estava una mica content. Em vaig girar cap a la Randi, ¿aneu junts?, vaig dir. Sí, va dir ella, en Tore és el meu home, fa gairebé un any que som casats. O sigui que no estava pensant que pogués ser la dona que omplís el meu buit, i jo que n’estava tan segur, però tot i així vaig dir, merda, quina llàstima. I em vaig girar per marxar, vaig dir, que vagi bé Randi, ja ens veurem, però de camí cap a la porta em van empentar fort per l’esquena i vaig caure de morros, sense arribar a quedar estès a terra perquè hi havia massa gent, vaig ensopegar amb la cervesa d’algú que va anar a parar als meus cabells. Havia sigut en Tore, és clar. Quan em vaig girar era molt més alt que abans, i va dir, ei, capità Haddock, no t’acostis a la meva dona, ¿entesos? Em vaig passar la mà pels cabells plens d’escuma i em va venir al cap un veí de quan era petit que vivia dues portes més enllà de casa, es deia Clausen amb C; es rentava els cabells amb cervesa un cop per setmana, bavaresa, té vitamina B, solia dir-me, no sé què faria sense, hauries de provar-ho, Arvid, no podries passar sense, t’ho prometo, però en veu alta vaig dir, la Randi no és el meu tipus! mentre aixecava els genolls de terra i em posava dret. Ja, va dir en Tore, ¿i per què no? Perquè està casada, vaig dir, amb tu, és qüestió de gustos, no hauria funcionat mai. Aquest cop sí que vaig anar a petar a terra perquè tothom va fer un passet enrere i em van obrir la pista d’aterratge que necessitava —no hauria dit mai que fos possible— i algú fins i tot va obrir la porta i em va dir, bona sort, Knut Hamsun, vagis on vagis, i aleshores vaig reconèixer algunes cares, franques, amables, havien format part de la meva vida, de la història de la meva vida, però estava clar que ara ja no, vaig sentir la Randi que cridava, adéu Arvid, cuida’t, i jo, imbècil de mi, vaig cridar, gràcies, igualment, quan sortia.
3
La primera tardor sense la Turid va ser freda. Vaig passar molt de fred. Gairebé no vaig escriure res. Em despertava en plena nit i no recordava que el seu cantó de llit era buit, un nombre determinat de quilos permanentment llevats del matalàs i la seva olor més feble cada dia que passava, nits, setmanes fins que al final es va esvair del tot. Mig adormit, encara m’esperava sentir la seva respiració regular, i em pensava que la sentia, perquè ella sempre dormia com un liró i, a diferència de mi, solia adormir-se de seguida fos quin fos el moment de la vida que passéssim. I de la mateixa manera m’esperava sentir els sorollets inconscients que feia quan es girava sota l’edredó, i des de les profunditats del son m’adonava que ja no es girava cap a mi sinó cap a l’altra banda, li era indiferent que jo baixés al cotxe a dormir amb el fred, tant li era on fos, i aleshores no tenia cap ganes de despertar-me, m’hi resistia. Però no hi havia res a fer i al cap d’un instant amb els ulls oberts veia clarament on tenia els peus. Estava sol.
I que no s’endugués l’edredó quan se’n va anar de casa. Potser va ser un gest de consideració perquè hauria quedat una imatge asimètrica, i dolorosa, si no hi havia edredó al seu cantó de llit, si el lloc on ella dormia quedava ras i buit i feia que el llit sencer es bolqués cap a l’altre cantó pel pes d’un sol edredó, el meu, i em llancés a terra als peus de la finestra que havia estat oberta la major part de les nits, també a l’hivern, quan ella vivia a casa, o potser no se’l va endur perquè tot d’una va pensar que havia rebut tantes empremtes i impressions indesitjables al llarg dels anys que preferia comprar-se’n un de nou.
Jo no sabia què fer-ne, de l’edredó. Al principi vaig deixar-lo allà mateix i no vaig canviar el llençol, que la transició fos més suau, però al cap d’un mes em feia sentir trist i equivocat, em feia mal directament. De manera que vaig treure la funda i la coixinera i sense rentar res vaig ficar tots aquells sols estampats dins d’una bossa de la cooperativa, vaig fer un nus amb les nanses i vaig baixar al pati a llençar-la al contenidor. En acabat vaig enrotllar l’edredó ben comprimit i el vaig entaforar al prestatge de dalt de tot de l’armari, on al cap de sis mesos va aparèixer una brusa de cotó amb una blonda al coll i a les vores que em va fer recordar la seva pell bruna al final de l’estiu. Sota la brusa hi havia una carta que m’havia escrit però sense acabar-la, per això no me l’havia donada ni havia arribat a enviar-la. No em va costar d’entendre per què quan vaig veure la data, anotada amb pulcritud al capdamunt del full. L’havia escrita un any i mig abans que se n’anés de casa amb les nenes, i exactament una setmana abans que s’incendiés el ferri.
Segur que volia acabar-la, però de cop va ser impossible. Era molt lleig si em prenia l’últim que em quedava, si s’enduia les nenes quan de cop i volta tenia tan poques persones al meu voltant. No va arribar a temps, la mort se li va avançar.
O sigui que va aguantar tot un any, per necessitat, no per gust, però al final es va acabar. La carta començava així: “Estimat Arvid, un matí em vaig despertar i ja no estava enamorada de tu. No et posis trist, no és culpa teva.” No em va caure com una bomba, però em va rodar el cap i vaig haver d’agafar-me a l’armari. Un any sense amor, vaig pensar, era molt de temps. Pel que sabia, venia de més lluny. Però allà palplantat amb la carta a la mà em recordava molt bé d’una vegada que jeia damunt d’ella, pit contra pit, mirant de no pesar massa però cobrint-la tota i subjectant-li els braços a banda i banda, els seus dits entrellaçats amb els meus, i vaig dir-li, què sents. Ella s’estava quieta, va agafar aire i va dir, em sento estimada. Ets estimada, vaig dir. No feia tant, d’això, en tot cas no havien passat anys, però aleshores no vaig continuar, o no amb prou convicció. Ara no puc entendre el que vaig dir, o no del tot, però allà hi tenia una porta i la vaig tancar sense saber-ho. O potser ho sabia i la vaig tancar igualment, perquè m’hauria exigit massa mantenir-la oberta.
Tampoc no sabia què fer-ne, de la carta. Tenia la sensació que no seria correcte llençar-la, com si en tot moment pogués trucar a la porta l’arxivista oficial cridant no, no, per Déu, l’has de guardar com un document històric important. I ho era, de fet. De manera que la vaig tornar al seu lloc, vaig llençar la brusa i vaig pensar, ¿per què va escriure que només era culpa seva? Era impossible que fos veritat.
L’espai ras que pressentia a la meva esquena era gairebé pitjor. M’ho hauria d’haver imaginat. Em despertava sempre passada la mitjanit, glaçat als racons més inaccessibles del meu cos, a l’esquena, cap a les espatlles, a dalt de tot, entre els omòplats (ales, endugueu-vos-me volant!), tot i que tenia sempre la finestra tancada i havia posat la calefacció al 3. Però al final era tan esgotador passar les nits en blanc —l’aire asfixiant, el mal de cap i els dies de feina a fer punyetes— que se’m va acudir anar a veure el metge de capçalera, que, tot sigui dit, era un gat vell i un entabanador, i demanar-li que em donés unes pastilles que sabia que guardava discretament a la recambra de la consulta i que ell mateix prenia a ple dia i així, tot d’una, estava més lúcid que mai. Jo l’havia vist fer-ho un parell de vegades quan hi vaig anar per una pulmonia que no em passava, estava baldat, aixafat, amb prou feines podia inflar els pulmons, i l’home es va amoïnar de veritat i es va mostrar empàtic, però va dir, espera’t un moment, va desaparèixer rere la porta i s’hi va estar una estona. Quan va sortir tenia els ulls més nítids i espurnejants. En el meu cas era a l’inrevés, les pastilles més aviat m’ensopien, m’havien fet dormir, al cap i a la fi era aquesta la gràcia, però aquell cop no vaig ser capaç d’anar a la consulta. Em feia por enganxar-me
