fer-ho?
A la galeria no hi havia ningú a part de mi, no deixava de ser una mica trist i alhora un alleujament, també. El cigarret em donava un pretext per ser-hi, encara que a dins tothom fumés. Anava borratxo, ni més ni menys que en arribar. Vaig tancar els ulls i a poc a poc vaig fer baixar el fum als pulmons. Podria haver estat bé, vaig pensar. I vés a saber per què.
Vaig obrir els ulls. Ja no pensava, fumava i prou, em vaig fumar tot el cigarret a poc a poc, amb una lentitud gairebé budista, i vaig apagar la burilla esclafant-la a les rajoles tan fort com vaig poder amb la punta de la sabata.
Em vaig girar i vaig veure el fil de llum que s’escapava per la porta, de l’altura d’un home. Em vaig quedar quiet i vaig pensar, foto el camp. A dins hi tenia dues cerveses i la bossa que les custodiava, però a fer punyetes, no podia tornar a entrar.
I aleshores, de cop, es va obrir la porta i va sortir una dona fent tentines amb la llum de la sala envoltant-la tota, com una aurèola cristiana, i va tancar darrere seu. Duia els cabells curts com un noi i reia, era una de les motoristes, vaig endevinar-ho de seguida, per això no la delataven els cabells, perquè els duia curts. També anava borratxa, més borratxa que jo, ah, ets aquí, va dir bastant alt. Si et refereixes a mi, vaig dir, doncs sí. Vaig notar que em tremolava una mica la veu. ¿Ja te’n vas?, va dir ella. Crec que sí, vaig dir. No te’n vagis encara, va fer, i jo, ¿per què no? Vine, va dir ella, però jo no em vaig moure. Ja ho veia, que no m’hauria d’haver enganxat a la Turid, l’havia espifiada venint a l’illa, segur, però tampoc era el gos faldiller de ningú, i aleshores la dona dels cabells curts va fer les quatre passes que ens separaven i em va agafar la cara, el cap, entre les mans, com hauria fet un noi amb una noia, una mà a la galta i l’altra mà rere l’orella, me la va acostar suaument i em va besar, va ser meravellosament inesperat, en realitat va ser un goig no haver de manar jo, no haver de forçar-me a abordar l’altra amb el risc de ser rebutjat, no m’hi hauria atrevit mai, i li vaig tornar el bes, no recordava un bes tan deliciós, tenia bon gust, ella estava excitada però no era ximple, necessitàvem agafar aire i aleshores va dir, ¿podem fer-ho un altre cop? I ens vam fer un altre petó, bastant llarg. I fins aquí. Vam recular una passa, tots dos sense alè, ¿i ara què?, vaig pensar, però es veu que res més, vaig esperar i no veia que passés res. Al final ella va riure, es va acariciar la galta i va acariciar la meva de la mateixa manera i amb la mateixa mà i va dir, ets molt dolç, Arvid Jansen, va girar-se, va obrir la porta i va entrar fent tentines a recer de la llum i en el mateix instant tornava a ser una colorida, la roba se li obria com un parell d’ales, els cabells curts refulgien i va donar un cop de porta tan fort que ja no podia sortir el fil de llum a fer-me companyia. El meu primer impuls va ser seguir-la, lògic després d’un bon petó, però ella no havia sortit a la galeria perquè em busqués, n’estava segur, era una burgesa i tenia la suficiència dels burgesos, ¿qui era jo per a ella? Només un paio a qui podies fer un petó abans de girar cua, per tant, no podia seguir-la. No perquè hi fos la Turid i pogués molestar-li que jo entrés a la sala amb la dona que m’havia besat, o, més probable, que no en fes ni cas, sinó perquè allà a fora, en aquella galeria, tot sol, jo era algú. Mentre que a dins no era ningú, només una boia que podies esquivar. O sigui que no podia entrar. Ara ja no la veia amb bons ulls, potser havien fet una aposta i la dona amb cabells de motorista havia guanyat, i em vaig sentir utilitzat, però m’aclaparava haver de fer tot aquell camí fins a casa tot sol, perquè ara hi havia una cosa que volia deixar enrere.
Em vaig treure el tabac de la butxaca i em vaig posar un altre cigarret als llavis, fent cassoleta amb la mà vaig encendre un llumí, i ja està, tornava a fumar. Potser va ser un so que vaig sentir, un sorollet de no res, el que va fer que em girés: al fons de la galeria, a la dreta, arrambat a la paret sota la teulada, hi havia un banc, un divan més aviat, i al divan hi havia una dona ajaguda. No l’havia vista, segurament perquè duia roba fosca i es fonia amb la penombra del racó. Havia estat callada tota l’estona, potser dormint, per això no m’havia adonat que hi era, però ara sí, li veia el blanc dels ulls, estava repenjada amb el colze, observant-me. Hola, va dir, una paraula petita pronunciada sense pressa, una mica de biaix, amb certa distància irònica feta de quatre lletres, molt hàbil. A mi no em va agradar. Hola, vaig dir, però no em va contestar, m’hi vaig atansar i vaig seure al divan, frec a frec amb el seu genoll, cosa que no hauria fet mai enlloc més que a Malmøya. Una manta li cobria les espatlles i els malucs. ¿Estàs sola?, vaig dir, i ella, sí, i jo, jo també. No, tu no estàs sol, va dir, ets l’home de la Turid, el que escriu llibres. Tres llibres, vaig dir, i tampoc són res de l’altre món, d’acord, està bé, tres llibres que no són res de l’altre món, va dir ella, au va, que els he llegit tots tres, però no estàs sol, va fer. Potser no, vaig dir, però ja m’entens. Sí, sí, i tant, va dir ella. ¿I què més podia dir? Vaig treure un cigarret del paquet i l’hi vaig oferir, el va agafar, vaig encendre un llumí i em vaig inclinar cap a ella. Vam fumar plegats, jo assegut frec a frec amb el seu genoll i ella mig estirada. ¿Estàs trista?, vaig preguntar al cap d’una estona. Sí, va dir ella. Jo també, vaig fer, i ella, no costa gaire d’endevinar. De totes maneres ha sigut un petonet i prou, va dir ella. És veritat, vaig dir. ¿T’ha agradat?, va fer, i jo, sí, i vaig pensar que potser ella també volia que la besés, i si, en aquest cas, podia fer-ho o no. Però era la dona dels cabells curts qui m’havia besat i no a l’inrevés. Tu no ets dels colorits, vaig dir, cosa que era evident, ja que estava al meu costat, a tocar del meu maluc, amb els seus pantalons negres i el seu jersei negre. ¿Qui són els colorits?, va fer ella. Els d’allà dins, vaig fer jo. No m’hi havia fixat, va dir, i jo, ¿en què?, i ella, que són colorits. ¿Ah no? No, de veritat que no, va dir, a alguns els conec molt, són amics meus. ¿De quin color haurien d’anar? Els que duen són molt normals. No era cert, vaig pensar, tots aquells vestits, aquells moviments ampul·losos, tot allò que a mi no m’agradava, estava a la vista de tothom i ella no era un d’ells, igual que jo no era un d’ells. Potser vol posar-me a lloc, vaig pensar, deu ser això, vol colar-me-la i després fer com qui no sap de què va, i em vaig sentir dolgut. Però si són amics teus, ¿com és que estàs aquí fora sola i trista? ¿Com és que no es preocupen per tu? Ella va tornar a callar i vaig pensar, ara es posarà més trista encara. ¿En vols un altre?, vaig dir ensenyant-li el paquet de Blue Master, era tot el que li podia oferir, dos cigarrets justos, ens els podíem fumar plegats. No, gràcies, va dir ella. Jo també en tenia prou.
Ja era negra nit i costava distingir on acabava el seu vestit i on començava la fosca. ¿Vols que et faci un petó?, vaig dir. El blanc dels ulls va desaparèixer i tot d’una tornava a ser-hi, i ella va dir, potser anirà massa seguit amb l’altre. Segur que encara notes el gust d’ella. I va riure, però sense alegria. Vaig pensar que potser tenia raó, seria com besar dues dones al mateix temps, és clar que a mi no em feia res, però podia entendre que a ella sí. No vaig pensar ni un segon en la Turid. Que pogués existir. Fins que va estar fet. Curiós. Perdona’m, segur que tens raó, ara m’he passat, no és usual en mi. Més aviat al contrari, vaig pensar. ¿Sí que t’importa, fer-me un petó?, va dir ella. No ho sé, vaig dir, no sé si m’importa, potser sí, potser a tu no però a mi sí. La conversa era absurda, jo no sabia per què deia el que deia; en realitat, m’era igual, ¿on diantre volia anar a parar?, vaig pensar, ¿què diantre pretenia?, però ella va aixecar el cap i la vaig besar, va ser un petó molt diferent, ella havia perdut la pràctica, per això estava allà a fora tota sola al divan, i jo me’n vaig penedir de seguida, m’hauria agradat conservar el primer petó, deixar que els meus llavis el recordessin, però ja era massa tard. ¿Encara tenia gust d’ella?, vaig dir. I tant, va dir, ha sigut una mica estrany, és una de les meves millors amigues, i de sobte em vaig sentir cansadíssim, abatut, no volia saber-ne res, no volia sentir-ne a parlar, no volia formar-ne part, tot s’escola, vaig pensar, tot s’escola en la sorra si les coses van així i vaig pensar, uf, quin horror. Però era cert, jo no sabia on fugir, si hi havia algun lloc on anar, alguna cosa on em veiés amb cor d’aferrar-me, tot s’escola en la sorra, vaig pensar, tot desapareix, fora, el pinyol que hi ha en mi no subjecta res i totes les coses es dissolen, l’una rere l’altra són llançades a fora amb un zzzip repugnant i floten lliurement i no tornen mai més, com en el poema de Yeats en què
