alt="Illustration"/>
Per a en Luke. L’únic. El meu tot.
Si ets llest, ric, o afortunat
potser et saltaràs les lleis dels homes
però contra les lleis internes de l’esperit
i les lleis externes de la natura
no hi pot fer res ningú
no, no hi pot fer res ningú...
«The wolf that lives in Lindsey»
JONI MITCHELL
U
Sempre que em despertava, de nit o de dia, recorria el lluminós vestíbul de marbre del meu edifici arrossegant els peus i feia la volta a l’illa de cases fins a una botigueta de queviures que no tancava mai. M’hi servia dos cafès amb llet de mida gran, amb sis terrossos de sucre cadascun, engolia el primer pujant amb l’ascensor cap al pis i em bevia lentament el segon mentre mirava pel·lícules, menjava galetes en forma d’animal i prenia trazodona, Ambien i Nembutal fins que em tornava a adormir. D’aquesta manera perdia la noció del temps. Passaven dies. Setmanes. Es van escolar uns quants mesos. Quan hi pensava, encarregava menjar a domicili del restaurant tailandès de l’altra banda del carrer, o una safata d’amanida de tonyina del bar de la Primera Avinguda. Em despertava i em trobava missatges de veu al mòbil de perruqueries o salons de bellesa per confirmar reserves que havia fet mentre dormia. Sempre trucava per cancel·lar-les, cosa que no suportava fer, perquè no suportava parlar amb la gent.
Al principi d’aquesta fase, em venien a buscar la roba bruta i me la tornaven neta un cop a la setmana. El cruixit de les bosses de plàstic esquinçades en el corrent d’aire de les finestres de la sala d’estar em reconfortava. M’agradava sentir alenades d’olor de roba neta mentre dormitava al sofà. Passat un quant temps, però, se’m feia massa costa amunt apilar tota la roba bruta i ficar-la a la bossa de la bugaderia. I el soroll que feien la rentadora i l’assecadora em torbava el son. Així doncs, les calces brutes les llençava. Igualment, tots els conjunts vells em recordaven en Trevor. Durant una temporada va continuar arribant per correu llenceria xarona de Victoria’s Secret, tangues, bodis i picardies de colors fúcsia i verd llima amb farbalans, cada peça empaquetada en una bossa de plàstic transparent. Jo entaforava totes les bossetes de plàstic a l’armari i anava sense roba interior. De tant en tant m’arribava un paquet de Barneys o de Saks amb un pijama d’home o altres coses que no recordava haver comprat: mitjons de caixmir, samarretes estampades, texans de disseny.
A tot estirar em dutxava un cop a la setmana. Vaig deixar d’arreglar-me les celles, de decolorar-me, de fer-me la cera, de raspallar-me els cabells. Res d’hidratar ni d’exfoliar. Res d’afaitar-me les cames. Gairebé no sortia del pis. Tots els rebuts els tenia domiciliats. Havia pagat un any d’impostos sobre la propietat del pis i de la vella casa dels meus difunts pares al nord de l’estat. Els inquilins d’aquella casa m’ingressaven cada mes l’import del lloguer al compte corrent. Perquè continuessin pagant-me l’atur només havia de fer la trucada setmanal al servei automatitzat i prémer 1, que volia dir «Sí», quan el robot em preguntava si m’havia esforçat de debò a trobar feina. Amb això n’hi havia prou per finançar el copagament de tots els medicaments que prenia i el que comprés a la botigueta. D’altra banda, tenia inversions. L’assessor financer del meu difunt pare seguia tot aquell afer i me n’enviava uns extractes trimestrals que jo no llegia mai. Al meu compte d’estalvis també hi tenia una morterada de diners: prou per subsistir uns quants anys, posat que no fes res espectacular. A més a més de tot això, tenia un límit de crèdit elevat a la Visa. Els diners no em preocupaven.
Havia començat a «hibernar» tan bé com havia pogut a mitjan juny de 2000. Tenia vint-i-sis anys. Vaig contemplar com l’estiu es moria i la tardor es tornava freda i grisa a través d’una làmina trencada de l’estor. Se’m van afeblir els músculs. La roba de llit es va esgrogueir, tot i que normalment em quedava adormida davant el televisor, al sofà, que era de Pottery Barn, estampat de ratlles blaves i blanques i tot enfonsat i ple de taques de cafè i de suor.
Mentre estava desperta no feia gran cosa més que mirar pel·lícules. No suportava mirar la tele normal. Sobretot al principi, la tele em trasbalsava massa, i començava a fer servir el comandament de manera compulsiva, canviant constantment de canal, burlant-me de tot i inquietant-me. Em superava. Les úniques notícies que podia llegir eren els titulars sensacionalistes dels diaris locals de la botigueta. Els donava una mirada ràpida mentre pagava els cafès. Bush contra Gore per la presidència. S’havia mort algú important, havien segrestat un nen, un senador havia robat diners, un atleta famós havia enganyat la seva dona embarassada. A la ciutat de Nova York hi passaven coses —en passen sempre—, però res de tot allò no m’afectava. Aquella era la bellesa del son: la realitat es tornava distant i m’apareixia a la ment amb la indiferència d’una pel·lícula o d’un somni. Em resultava fàcil despreocupar-me de les coses que no m’afectaven. Els treballadors del metro havien començat una vaga. Un huracà havia passat i se n’havia anat. No tenia importància. Hi hauria pogut haver una invasió extraterrestre o una plaga de llagostes i jo me n’hauria adonat, però no m’hauria amoïnat.
Quan necessitava més pastilles, m’aventurava a sortir per anar a la drogueria amb farmàcia Rite Aid, que quedava a tres illes de cases. Aquell era un viatge invariablement dolorós. En caminar per la Primera Avinguda tot em feia esgarrifances. Era com quan neix un nen: em feia mal l’aire, em feia mal la llum, els detalls del món semblaven estridents i hostils. Només em valia de l’alcohol els dies que havia de fer aquestes excursions: un gotet de vodka abans de sortir i passar per davant de tots els petits restaurants, els cafès i les botigues on solia anar quan campava per allà fora, fingint que tenia una vida. A banda d’aquests desplaçaments, procurava limitar-me a un radi d’una illa de cases al voltant del pis.
Els dependents de la botigueta eren tots egipcis joves. A banda de la meva psiquiatra, la doctora Tuttle, la meva amiga Reva i els porters de l’edifici, els egipcis eren les úniques persones a qui veia amb regularitat. Eren relativament ben plantats, alguns més que d’altres. Tenien la mandíbula angulosa i el front masculí, les celles vistoses i gruixudes. I tots ells semblaven haver-se posat eyeliner. N’hi devia haver mitja dotzena; suposava que eren germans o cosins. El seu estil em desinflava. Duien samarretes d’equips de futbol, caçadores de pell de motorista i cadenes d’or amb crucifixos, i posaven la música comercial de Z100 a la ràdio. No tenien ni gota de sentit de l’humor. Els primers temps després que em traslladés al barri s’havien dedicat a flirtejar amb mi, d’una manera fins i tot molesta. Però quan vaig començar a aparèixer a altes hores de la nit, arrossegant els peus, amb lleganyes als ulls i escuma a les comissures de la boca, van deixar d’intentar guanyar-se el meu afecte.
—Tens una cosa aquí —va dir l’home rere el taulell un matí, indicant-se la barbeta amb els dits llargs i bruns.
Jo em vaig limitar a fer un gest de desinterès amb la mà. Més tard vaig descobrir que tenia pasta de dents resseca per tota la cara.
Quan ja feia uns quants mesos que comprava tota malgirbada i mig adormida al seu establiment, els egipcis van començar a dir-me «mestressa» i a acceptar de bon grat els meus cinquanta cèntims quan els demanava un cigarret solt, cosa que feia sovint. Hauria pogut anar a molts altres llocs a buscar cafè, però la botigueta m’agradava. La tenia a prop, el cafè que servien era regularment dolent i no havia d’aguantar ningú que demanés un brioix o un cafè amb llet sense escuma. No hi havia nens amb el nas ple de mocs ni au-pairs sueques. No hi havia professionals esterilitzats, no hi havia parelletes. El cafè
