malgrat haver-me saltat més de la meitat de les classes de l’últim curs i la Reva va suspendre els exàmens d’accés als estudis de postgrau—. És perquè soc grassa.
En realitat no ho era. Era molt maca, de fet.
—I voldria que et cuidessis més —va dir un dia que em va venir a veure al pis, quan jo em trobava en l’estat d’entreson—. Jo no puc fer-ho per tu, saps? Què és el que t’agrada tant, de la Whoopi Goldberg? Ni tan sols fa gràcia. Has de mirar pel·lícules que t’animin. Com Austin Powers. O aquella amb la Julia Roberts i en Hugh Grant. Tot d’una sembles la Winona Ryder a Innocència interrompuda. Però tens més retirada a l’Angelina Jolie. En aquesta va de rossa.
Aquella era la seva manera d’expressar preocupació pel meu benestar. Tampoc no li agradava que anés «col·locada».
—Realment no hauries de barrejar l’alcohol amb tots els medicaments que et prens —deia mentre s’acabava el vi.
Jo deixava que la Reva es begués tot el vi. Quan estudiàvem a la universitat, d’anar de copes als bars ella en deia «fer teràpia». Podia engolir un whisky amb llimona d’un sol glop. Entre copes prenia ibuprofèn. Deia que així mantenia una tolerància elevada. Segurament complia els requisits per considerar-se alcohòlica. Sobre mi, però, tenia raó. Anava «col·locada». Em prenia una dotzena llarga de pastilles al dia. Però tot estava molt regulat, pensava jo. Tot era perfectament honest. L’únic que volia era dormir constantment. Tenia un pla.
—No soc una ionqui ni res d’això —li deia jo a la defensiva—. M’estic prenent un descans. Aquest és el meu any de repòs i relaxació.
—Quina sort que tens —va dir la Reva—. A mi no m’importaria agafar-me una temporada de descans de la feina per fer el ronsa, mirar pel·lícules i dormitar tot el dia, però no em queixo. No m’ho puc permetre.
Un cop anava borratxa, posava els peus a la tauleta davant el sofà, fent caure a terra la meva roba bruta i les cartes sense obrir, i xerrava sense aturador sobre en Ken, posant-me al dia del darrer episodi de la telenovel·la que protagonitzaven, Idil·li d’oficina. Es vantava de totes les coses divertides que faria el cap de setmana, es planyia d’haver deixat de seguir la dieta més recent i d’haver de fer hores extres al gimnàs per compensar-ho. I al final plorava per la seva mare.
—No puc parlar amb ella com solia fer-ho. Em sento molt trista. Em sento molt abandonada. Em sento terriblement sola.
—Tots estem sols, Reva —li deia jo.
Era cert: jo ho estava, ella ho estava. Era el màxim consol que podia oferir-li.
—Sé que m’he de preparar per al pitjor, respecte a la mare. El pronòstic no és bo. I em sembla que ni tan sols estic al corrent de tot, pel que fa al seu càncer. Em fa sentir un gran desesper. Tant de bo tingués algú que m’abracés, saps? És llastimós, això?
—Ets dependent —vaig dir jo—. Sona frustrant.
—I llavors hi ha en Ken. No ho suporto. Abans que estar sola em mataria —va dir ella.
—Com a mínim tens alternatives.
Si em venia de gust, encarregàvem amanides al tailandès i miràvem pel·lícules de pagament. Jo preferia les meves cintes de vídeo, però la Reva sempre volia veure la pel·lícula «nova» i «popular» i que «se suposava que era bona» de torn. Per a ella era un motiu d’orgull, el fet que en aquella època estigués més al dia de la cultura popular. Estava al corrent de totes les xafarderies dels famosos, seguia les últimes tendències de la moda. A mi se me’n fotia, tot allò. Però la Reva s’estudiava el Cosmopolitan i mirava Sexe a Nova York. Amb la bellesa i la «saviesa pràctica» era competitiva. La seva enveja estava carregada de superioritat moral. Comparada amb mi, ella era una «desfavorida». I, segons el seu punt de vista, tenia raó: jo semblava una model, tenia uns diners que no m’havia guanyat, portava roba de disseny autèntica i era llicenciada en història de l’art, cosa que volia dir que «tenia cultura». La Reva, d’altra banda, venia de Long Island, era un vuit sobre deu en aparença però s’anomenava «un tres de Nova York», i s’havia graduat en economia. «La llicenciatura dels cellacremats asiàtics sense habilitats socials», en deia ella.
El pis de la Reva, a l’altra banda de la ciutat, era a la tercera planta d’un edifici sense ascensor que feia olor de roba de gimnàs suada, patates fregides, Lysol i perfum Tommy Girl. Tot i que quan s’hi havia mudat me n’havia donat un joc de claus, jo només hi havia estat dues vegades en cinc anys. Ella preferia venir a casa meva. Em penso que li agradava que el meu porter la reconegués, agafar l’ascensor elegant de botons daurats, veure’m dilapidar l’opulència en què vivia. No sé què passava, amb la Reva. No me’n podia desfer. Ella m’adorava, però també m’odiava. Contemplava la meva lluita amb la infelicitat com una paròdia amarga de les seves pròpies desgràcies. La meva solitud i la meva falta d’objectius eren decisió meva; la Reva, en canvi, a pesar dels seus grans esforços, no havia pogut assolir el que volia: ni marit, ni fills, ni una carrera fabulosa. Per això, quan jo vaig començar a dormir constantment, em penso que la Reva va sentir certa satisfacció en observar com em reduïa a la pollosa inútil en què tenia l’esperança que m’estigués convertint. A mi no m’interessava competir-hi, però li tenia rancúnia per principi, i això feia que discutíssim. Suposo que tenir una germana és així, una persona que t’estima prou per fer-te veure tots els teus defectes. Fins i tot els caps de setmana, si s’estava fins tard a casa meva, es refusava de quedar-se a dormir. Jo no ho hauria volgut igualment, però ella sempre feia molts escarafalls amb el tema, com si tingués responsabilitats que jo no podria entendre mai.
Una nit li vaig fer una instantània i la vaig enganxar al marc del mirall de la sala d’estar. La Reva va pensar que era un gest d’afecte, però la meva idea, en realitat, era que la foto em recordés fins a quin punt era poc plaent la seva companyia, per si més tard, estant sota l’efecte dels medicaments, em venien ganes de trucar-li.
—Et deixaré el meu conjunt de CDs per «estimular la confiança en un mateix» —deia ella sempre que jo parlava d’alguna cosa que m’afectava o em preocupava.
La Reva tenia debilitat pels llibres d’autoajuda i els tallers que solien combinar alguna tècnica dietètica nova amb el desenvolupament professional i les habilitats en les relacions de parella, tot plegat dissimulat rere la idea d’ensenyar les dones joves «a assolir tot el seu potencial». Cada poques setmanes, la Reva tenia un paradigma vital del tot nou, i me l’havia d’explicar.
—Aprèn a detectar quan estàs cansada —m’havia aconsellat una vegada—. Actualment, hi ha moltes dones que s’esllomen fins a quedar esgotades.
Un consell per a la vida diària, extret d’Aprofiteu el dia al màxim, noies, incloïa el suggeriment de planificar els conjunts de roba per a la setmana laboral el diumenge al vespre.
—Així, de bon matí, no perdràs el temps qüestionant les teves tries.
Quan parlava d’aquella manera realment l’odiava.
—I vine a Saints amb mi. És la nit de les dones. Les noies hi beuen de franc fins a les onze. Et sentiràs molt millor amb tu mateixa.
La Reva era una experta a barrejar consells prefabricats amb qualsevol excusa per beure fins a perdre el senderi.
—No tinc ganes de sortir, Reva —li vaig dir jo.
Ella es va mirar les mans, va joguinejar amb els anells
